Per a qui escrivim?

La setmana passada vaig escriure un post sobre blogs que, això us sorprendrà, va tenir molt bona acollida entre els lectors d'aquest blog que són bloggers. Si sou bloggers i no ho heu fet encara, us recomano llegir els comentaris que em van fer (no passa sempre però, de vegades, són més interessants que el post).

Ara us explicaré una cosa semblant però més estranya. Fa quatre anys vaig escriure "Literatura per a robots" i va tenir molt d'èxit entre els robots. Si aneu al post veureu que hi ha almenys 12 comentaris fets per robots spammers. Però és que a més, dels 256 posts publicats en aquest blog fins al dia d'avui aquest és l'únic que ha estat comentat per robots. Casualitat o causalitat?

Us dono una altra dada estranya. Els que seguiu el blog sabreu que aquest hivern hi ha hagut una aturada d'un parell de mesos. Sense posts potser pensareu que el blog va tenir menys visites durant aquestes vacances, oi? Doncs mireu:

Ven-ho tot! Ven-ho tot! Ven-ho... No, és igual. Ja no cal.

Ah, direu, això és algun dels fans incondicionals del blog que, durant l'aturada, hi entrava cada 5 minuts per veure si ja hi havia un post nou. Bé, podria ser però sembla que la majoria de visites venien d'EEUU i, digueu-me conspiranoic, però el pic coincideix amb l'arribada de Trump al poder. (els que teniu blogs em podeu dir si també us ha passat?)

Deia, fa quatre anys, que potser caldria orientar els escrits als nostres lectors robòtics. Tenint en compte que els robots cada cop llegeixen més i als humans els costa una mica llegir, no sembla una idea tan marciana.

De fet, tot això que ara escrivim i que queda a internet i que, quan ens morim, potser encara segueix al ciberespai, va alimentant una bola cada cop més gran d'informació, massa voluminosa per ser llegida per humans però potser les Intel·ligències Artificials del futur (sense límits tan evidents com els humans en velocitat de lectura) poden dedicar-se a l'estudi d'escrits del segle XXI. De la mateixa manera que un arqueòleg d'avui pot estudiar una societat antiga gràcies a un pergamí trobat a l'arxiu d'un museu i treure'n tota mena de conclusions sobre aquesta cultura o un paleontòleg intenta endevinar la forma de vida i costums d'un animal extingit a partir d'un fòssil, potser els robots del futur estudiaran la nostra era a partir del que trobin a Internet.

És cert que hi ha una diferència entre les escasses fonts d'informació que tenim de les èpoques antigues i l'exagerada i redundant abundància de continguts que estem deixant nosaltres a Internet. I això també pot marcar diferències positives. Qui sap què podran fer en el futur amb el Big Data. Podran clonar-nos biològicament? Reproduir virtualment la nostra època per poder viatjar en el temps? En faran sèries? Videojocs?

Sovint penso que ens ha tocat viure una època fascinant, amb canvis tecnològics i socials molt ràpids, amb expectatives de futur enormes (per bé i per mal). I igual com les civilitzacions que van deixar documentació escrita són més conegudes per nosaltres que les que no (això delimita la frontera entre Prehistòria i Història), les civilitzacions digitals probablement també siguin més conegudes per generacions futures.

I potser aquesta és també una de les funcions dels blogs. Explicar als habitants del futur (humans, robots, alienígenes...?) qui érem nosaltres, què pensàvem, com vivíem, què ens emocionava.

Però no us preocupeu gaire de quedar bé, que ens jutjaran amb criteris que encara no coneixem.

El pic cunyat: algú està equivocat a internet.

Us confesso que, de vegades, escric sobre temes que no domino. I sovint la manera d'expressar-me és assertiva, com si cregués que tinc la raó de la meva banda. Algun cop, fins i tot puc semblar agressiu o burlesc amb opinions d'altres persones, quan crec que estan equivocats.

Secretària, anul·li tots els meus compromisos i no em passi més trucades: un desconegut d'internet està equivocat. Font.

L'altre dia vaig descobrir l'existència del pic cunyat ("mount stupid" en l'original anglès però trobo que pic cunyat escau molt millor al nostre tarannà) i em va portar a una sèrie de reflexions que vull compartir amb vosaltres.

Font

Font

Com veieu la idea del pic cunyat és que a mesura que un té més coneixements sobre un tema, augmenta la seva dèria per convèncer als altres (que considera ignorants si no estan d'acord amb ell). Però a partir d'un punt, un comença a veure que el tema és més complex i decideix no opinar tan rotundament sobre el tema. Després, quan un esdevé un expert, torna a voler compartir el seu coneixement però potser mai amb tanta vehemència com quan va passar el "pic cunyat".

La primera conclusió és òbvia: aquest comportament humà té un cost social. A l'era de la informació hi haurà una abundància de continguts (webs, opinions a fòrums, xarxes socials, etc) escrits per cunyats. Gent no experta opinant amb vehemència, amb agressivitat i donant per fet que el seu punt de vista és indubtablement La Veritat.

Lligat a aquest primer punt hi ha un problema relacionat amb una disfunció del nostre cervell. Per a la majoria de persones té més credibilitat algú que sembla molt segur del que diu que no pas algú que dubta. I com veiem en el primer gràfic (ironia: ara el dono per bo perquè el dibuixant sembla molt segur del que diu), els més segurs són els que en saben més aviat poc.

Així, les xarxes de la informació es transformen en les xarxes de la desinformació plenes de ciberprofetes. Ara bé, per contrarestar aquest efecte, per fer visibles les idees dels experts o dels que contradiuen aquests cunyats, no és necessari fer servir també un exèrcit de cunyats?

És clar, podem pensar, ¿què importa si algú que no coneixem de res està equivocat i ha fet un blog on escriu les seves idees absurdes? Però d'alguna manera sí que importa. Una idea absurda pot ser perillosa, pot multiplicar-se i generar odi o ignorància en la població. Pot matar o destruir societats i cultures. Les idees donen vots a governs que apliquen polítiques que ens poden fer més lliures, més pobres o més ignorants. Poden empresonar justos o pecadors. Les idees estan en la base de cap a on es dirigeix una societat.

I aquesta batalla d'idees gira al voltant d'un error del nostre cervell que fa que ens creguem la gent que parla amb més seguretat (els cunyats). A on ens porta això? Però sobretot, es pot esmenar d'alguna manera aquest tràgic error i aconseguir que la veu dels que més en saben sigui la que té més prestigi i presència a la societat?

Què cal fer quan algú s'equivoca a internet?

Blogger es posa purità

A partir del proper 23 de març, els usuaris de Blogger no podrem compartir imatges o vídeos sexualment explícits i tampoc imatges de nus. Aquí està la nota que han passat.

Aquest no és un blog dedicat a la pornografia ni a l'erotisme però no podria assegurar que en quasi tres anys de funcionament no s'hagi colat mai un pit o uns genitals. Tampoc perdré temps en mirar-ho. Si el dia 24 de març segueix funcionant amb normalitat, suposaré que no hi ha res pecaminós segons Blogger.

Us preguntàveu què se n'havia fet d'aquests entranyables nois? Ara ja ho sabem: estan dirigint Blogger. Amo a Laura (pero esperaré hasta haber leído y aceptado los términos y condiciones de este servicio.)

Podríem obrir de nou el debat de si les llibertats civils estan retrocedint o citar un altre cop allò de "primer van venir a endur-se els comunistes, però com jo no era comunista no vaig fer res" o recordar la darrera llei que el govern espanyol va fer sobre els enllaços (que fa que qualsevol blog o web pugui ser sancionat en virtut d'una legislació confusa que pot interpretar-se com es vulgui) o la tonteria europea d'obligar als webs a advertir que fan servir cookies (sí, allò que quan navegues pel mòbil d'ocupa mitja pantalla). Però jo em quedaré en preguntes més simples.

1. Per què? Molt bé, això és casa teva i poses les teves normes. Però teníem un acord i m'agrada saber per quina raó vols canviar aquest acord. Per què et molesta que posi un pit i no pas que parli de religió o de conspiracions d'extraterrestres?
2. Com? Se m'acudeixen tres maneres de controlar si als vostres blogs hi ha genitals:
1. Amb un equip de becaris. Com els antics censors franquistes, es deixarien les pestanyes buscant entre els milions d'entrades dels milions de blogs que teniu.
2. Per denúncies. Quan el Ned Flanders de torn us ho comuniqui, procediu a censurar.
3. Amb robots busca-porno. Aquesta és la que més fa per vosaltres: posar al Big Brother a controlar la pornografia per mitjà d'algoritmes sexuals.
3. M'esteu convidant a marxar? Sembla que Google, propietària de Blogger, no vol apostar pels blogs. Ja va tancar en el seu moment el servei de Google Reader i amb Blogger no fa res per posar-se a l'alçada de la competència. En el missatge que han enviat hi ha un link per exportar el blog, per si vols marxar. La veritat és que em fa mandra fer la mudança i estic més a prop d'abandonar el blog que no pas de començar-ne un de nou.

Em rumiaré la meva resposta. De moment, aquest és el meu missatge per als llumeneres de Google, que fa uns anys semblava que tenien una gran visió del que és i havia de ser internet. És un vídeo que teniu penjat al Youtube, que també és vostre i potser teniu pensat censurar-lo. Explica per a què serveix internet.

Descric el video per quan YouTube el censuri. Si encara existeix aquest blog podreu saber de què anava. Visualment té una estètica força desagradable. Hi ha una mena de monstru femení cantant una cançó que lloa les possibilitats tecnològiques d'Internet i una mena de monstru masculí que l'interromp tota l'estona per recordar que l'ús majoritari de tota aquesta tecnologia és el porno. Després surten més monstrus masculins que li donen la raó al monstru masculí. Ah, al final de la cançó, minut 2:43 hi ha una imatge explícita de sexe zoofílic.

Vaig a fer una còpia de seguretat del blog. Si el tanquessin i algú vol llegir-lo, us el podré enviar per email.

Realitat augmentada

Entreu en un bar i a la taula del costat veieu sis persones. Si us dic que no parlen entre elles, ni estan bevent ni menjant res. Què diríeu que fan? Una pista, al bar hi ha wifi gratis...

Segurament haureu vist/patit més d'un cop aquesta situació. D'estar reunits amb altres persones que no estan pendents de vosaltres sinó del mòbil. Jo he vist algunes bronques per aquesta descortesia... Bé, ho reconec, alguna també me n'he endut.

Després aneu a un concert i la gent no escolta les cançons perquè les està gravant amb el mòbil. I hi ha una posta de sol perfecta però no l'esteu gaudint perquè cal prendre una foto i pujar-la a l'instagram. Perquè la vida que importa no és la que ocorre físicament on som nosaltres sinó la que queda enregistrada en mòbils, tauletes i xarxes socials.

Hi ha qui pensa que els smartphones estan substituint la intel·ligència i la sociabilitat dels seus propietaris. I que si això passa ara, a on arribarem d'aquí uns anys, si es posen de moda ginys com les Google glasses o fins i tot mòbils connectats directament al cervell.

Com podeu veure, les Google glasses es basen en un disseny d'una tecnologia militar alienígena. Font1. Font2.

Com a aficionat a la ciència-ficció, pronostico que estem en els inicis de la fusió del nostre cervell amb els dispositius electrònics. Els primers passos ja els hem fet. Ara, les discussions sobre quin actor sortia en aquella peli eslovaca que va rebre tants premis ja no s'eternitzen durant hores. En pocs segons, Google les resol.

La connexió a dispositius electrònics amplia les possibilitats del nostre cervell. Font.

Quan els dispositius com Google Glasses siguin omnipresents, canviarà la nostra manera de relacionar-nos. Imagineu-vos en una primera cita. No us coneixeu gaire i la conversa s'està refredant. Però el dispositiu electrònic al qual esteu connectat detecta el vostre nerviosisme i busca una solució. Es connecta al facebook de l'altra persona i busca temes d'interès. A partir d'ells, genera tres enginyoses línies de conversa a escollir per tal de desencallar el moment tens.

També us podria ajudar a la feina. Sou un bomber en ferotge incendi. El foc se us acosta perillosament. Les ulleres informatitzades capten la temperatura del que veieu, es connecta als mapes per GPS i us indica el camí a seguir amb més probabilitats de sobreviure.

Penseu que Internet és una font de coneixement més completa que hi ha ha hagut mai. Per què ens hauria d'incomodar la idea de conviure en permanent contacte amb tanta saviesa?

Internet i les futures formes de govern

Fa un temps vaig explicar com Internet comença a moure l'opinió pública més que els mass media tradicionals. I quan això passa en una democràcia, podem veure canvis d'estructures de govern molt profundes.

És cert que el 15M va ser un moviment "de carrer" però no crec que es pugui entendre sense l'existència d'Internet. En primer lloc, la guspira que va encendre la revolta va ser la Llei Sinde, que buscava perseguir la pirateria per internet. Amb el lema #nolesvotes, molta gent es va organitzar per demanar que no es votés als partits que van donar suport a aquesta llei (PP, PSOE i CiU).

Val a dir que el punt de partida d'aquesta revolució pot resultar una mica absurd. En un país en plena crisi econòmica, amb un atur estratosfèric, milions de persones perdent-ho tot en la bombolla immobiliària... la gent va i esclata perquè no pot baixar-se pelis pirates? Bé, sí, d'acord, segons deien, era una qüestió de llibertats civils i, en tot cas, al final els temes importants (i els que potser no ho eren tant) van arribar a les assemblees de les places i als fòrums d'internet.

Uns mesos després d'aquella revolució d'esquerres, el PP va treure majoria absoluta a les eleccions generals. Alguns es van adonar que el lema #nolesvotes, podia haver afavorit l'abstenció entre els activistes d'esquerres, permetent una victòria demolidora a una dreta on no havia arribat el missatge del 15M.

Des d'aleshores el moviment ha anat cristal·litzant en diverses plataformes ciutadanes però quedava el pas més polèmic: fer política. Algú va dir "si sou el 99%, presenteu-vos a les eleccions i guanyareu de carrer. En cas contrari, potser no sou tants com us penseu i, per tant, no teniu legitimitat per parlar en nom del poble".

Després de la sorpresa de Podemos a les eleccions europees, comença a cristal·litzar una forma de política inspirada en el 15M. M'ha cridat molt l'atenció aquesta entrevista a un dels seus eurodiputats.

Pablo Echenique-Robba (m'estalviaré els acudits sobre un polític amb aquest cognom) és científic i deixa un titular sucós: “En la izquierda a veces la gente se vuelve anticientífica”. L'entrevistador li pregunta sobre alguns temes on ell discrepa amb el partit que representa i diu que ell és científic i que, com a tal, no pot estar d'acord amb certs plantejaments, però que si arriba el moment de votar, votarà el que digui el partit.

És a dir, Podemos fitxa un expert en temes científics però el subordina al que opini gent que no té cap mena de formació científica. És així? Ell aclareix que farà pedagogia i que ja s'encarregarà que la gent acabi entenent aquests temes però alguns temes s'escapen a la racionalitat de l'argumentació.

Em sembla molt interessant tot el debat que obre aquest plantejament. S'ha de poder votar tot? Si votem sobre política fiscal, el vot d'un economista ha de valer el mateix que el d'un cambrer? Si hi ha una sèrie de decisions interdepenents (per exemple abaixar o apujar impostos, control de la inflació, reducció/ampliació de les cobertures socials,...), s'han de poder votar per separat?

Recentment, la llei catalana de consultes ha obert les portes a una democràcia més participativa. És cert que, vistos els resultats del multireferèndum, algú pot pensar que no tenim encara la maduresa suficient per votar tant. D'altra banda, deixar les decisions importants en mans de polítics que s'han demostrat profundament ineptes i/o corruptes tampoc sembla una bona idea.

Té sentit que tothom pugui votar sobre temes específics sobre els quals no té cap mena de formació? Vinyeta extreta del blog Gargotejant.

La solució ideal seria apujar el nivell de coneixements generals de la població fins que fos capaç de prendre decisions basades en aquests coneixements, entenent què significa una opció i quines conseqüències té la contrària. Però d'això estem molt lluny encara. I no sembla que ens hi estiguem apropant a gaire velocitat...

La censura, internet i el rei.

Com ja deveu saber, el setmanari El Jueves ha decidit acomiadar-se del rei amb una portada censurada. En aquest cas, per ser originals, no han necessitat la col·laboració del govern ni de la casa reial sinó que ho ha fet la mateixa editorial. Al capdavall, una tradició és una tradició.

Molts dibuixants estrella del setmanari han anunciat que marxen, en protesta per la decisió de la revista de retirar aquesta portada. Un gest que veuen incoherent amb la línia històrica de El Jueves.

El setmanari El Jueves ha jugat al llarg de la seva història un paper excessivament protagonista en el periodisme espanyol. Van criticar el govern d'Aznar quan ningú més ho feia (perquè havia comprat, despatxat o ficat a la presó la majoria dels mitjans d'àmbit estatal). I van aconseguir que la casa reial els censurés una portada.

No estem parlant d'un periodisme seriós, d'alt nivell, digne d'un Premi Pulitzer. No. Estem parlant de fer acudits. Acudits sobre la gent que ens governa. És a dir, aquí la notícia és el buit informatiu que va ocupar en alguna ocasió El Jueves. Milions de notícies i opinions silenciades pels grans grups de comunicació. Censura de facto.

En el cas de la casa reial, d'això en van dir pacte de silenci. L'omertà, que diria en David Fernández. Sota el pretext de protegir una figura que donava estabilitat a l'Estat, el periodisme espanyol va renunciar a fer la feina que el bon periodisme ha de fer en una societat lliure i democràtica: informar lliurement sobre els temes importants.

Però vet aquí que un dia el pacte es trenca i algú decideix que cal fer la feina que els periodistes no feien. Fixeu-vos en la línia vermella que puja al primer gràfic i la línia que baixa al segon gràfic:

Sabem que correlació no implica causalitat però en aquest cas... Font1. Font2

En resum, durant dues dècades ens repetien un i altre cop que el Rei ens va portar la democràcia, ens va salvar del 23F, era molt campetxano, tenia unes filles molt guapes i una dona amb un gran "saber estar". I, de sobte, comencem a sentir que li agrada anar de campamentos, que va matar el seu germà en un episodi sense aclarir, que no sabem tota la veritat del 23F, que cobra comissions pel petroli que Espanya importa, que té una fortuna de milers de milions d'euros de fosca procedència i que, per desconnectar, se'n va a matar óssos borratxos i elefants amb la seva amant. Enmig de tot això, el seu gendre està acusat de corrupció i el Fiscal es desviu perquè la Infanta no sigui jutjada.

I sí, sabem que no tot el que es diu al twitter és cert. Però amb els rumors passa una cosa: creixen en la foscor. Per exemple, a Corea del Nord es diuen autèntiques bestieses sobre el seu líder, el règim i el país. Però com que el règim manté una foscor informativa quasi completa, qualsevol rumor esdevé versemblant.

A la casa reial porten molt de temps entrenats en l'art de censurar i controlar els grans mitjans de comunicació vertical (pocs magnats de la premsa que controlen les grans audiències) però no saben com contestar a les informacions que s'escampen per les xarxes socials. No tenen arguments per entrar en el debat perquè fins fa poc no els han necessitat.

Així que aquests dies, Espanya viu dues realitats paral·leles. Els grans mitjans de comunicació donen suport als grans partits polítics espanyols per acabar la maniobra Felip VI. I mentrestant les xarxes socials qüestionen tots i cadascun dels motius pels quals tenim una monarquia a sobre. És com si un país del segle XX convisqués amb (i governés!) un país del segle XXI. Antic Règim contra Societat 2.0.

Mongolia no s'autocensura. Amb aquesta impactant portada es pregunta per què el rei ha d'estar al marge de la llei. Font. 

És a dir, que Internet ha permès una comunicació més horitzontal. Qualsevol pot escriure sobre qualsevol tema i així és molt difícil aturar les notícies que abans es censuraven fàcilment. Val a dir que això tampoc ens porta a l'edat daurada del periodisme. Es poden escriure moltes mentides, desinformar massivament a través de rumors o informacions descontextualitzades.

I sí, potser Internet acabarà tombant la monarquia borbònica però, què vindrà després?

Des de Catalunya, hi ha qui afirma que aquest episodi de l'abdicació i la previsible contestació republicana al carrer és l'enèssima maniobra de distracció per evitar la consulta del 9N. I que, pel que respecta a Catalunya, el més semblant a un monàrquic espanyol és un republicà espanyol.

Lluís Companys, 123è president de la Generalitat de Catalunya. Empresonat per la Monarquia espanyola. Empresonat per la República espanyola. Afusellat per la dictadura espanyola.

Literatura per a robots

Si teniu un espai propi a Internet, ja sigui un blog o un lloc web, i podeu consultar qui us visita, veureu que teniu lectors arreu del món. Al principi fa il·lusió pensar que aquesta setmana heu tingut 40 visitants russos, 30 alemanys i 10 de San Marino. Tard o d'hora descobriu que molts dels visitants no són humans sinó uns programets d'intel·ligència artificial.

La primera reacció és sentir-se decebut. Ja us veieu fent una gira per Lapònia per conèixer uns quants centenars de fans i llavors enteneu que no són més que robots. Ara bé, és dolent ser molt llegit entre els robots? És més, no hauríem d'adaptar-nos a la realitat i escriure també pensant en els nostres lectors robòtics?

Sí, sé el que esteu pensant. Creieu que ja torno a intentar cridar la vostra atenció amb deliris excèntrics però poques vegades parlo sense tenir arguments sòlids que recolzin les ximpleries que dic. I en aquest cas la idea d'escriure per a robots no me l'he inventat jo. L'expliquen en cursos adreçats a Community Manager i similars.

Robots que recomanen blogs a humans

Algun cop heu llegit un blog perquè us l'ha recomanat un robot? Si la vostra resposta és no, torneu a pensar-hi. Internet és un immens oceà de dades i quina és la brúixola que ens guia cap a la informació que cerquem?

Els cercadors de Google, Bing o Yahoo funcionen de manera similar. Hi ha uns robots (també dits aranyes) que rastregen Internet de dalt a baix per recopilar tota la informació possible. Després, un oracle anomenat l'Algoritme (Page Rank en el cas de Google) decideix quines de les pàgines d'Internet seran més interessants en funció de les paraules que cada usuari ha introduït al cercador.

Per tant, si busqueu, per exemple, "el millor blog en català", una sèrie de robots faran un simpòsium i us donaran un llistat de blogs ordenats segons els seus criteris de robot.

Aquest robot es diu Número 5 i sortia a una pel·lícula de 1986. Una de les característiques que més cridaven l'atenció és que es delia per acumular més i més dades que alimentessin la seva memòria. No m'estranyaria gens que es tractés de l'avi dels robots de Google. Font

Humans que recomanen blogs a robots que recomanen blogs a humans

La majoria dels humans que escrivim a Internet, ja sigui per interès econòmic o per simple satisfacció de l'Ego, volem arribar al màxim de públic possible. I una de les vies més efectives és convèncer a l'Algoritme que allò que escrivim mereix sortir als primers llocs de la llista dels seus consells.

L'Algoritme és el secret de la Coca-Cola del segle XXI i hi ha molta gent fent tota mena de proves per esbrinar per on van els trets. De fet, el van canviant a mesura que la gent en va desxifrant el codi i l'aprofita per "fer trampes" i colar les pàgines pròpies als primers llocs de forma poc ètica. Però l'esperit de l'Algoritme roman invariable: es tracta que el Cercador doni bones respostes a les cerques de l'usuari.

Així que, ja sigui fent petites trampes o intentant crear continguts que els robots creguin interessants i adequats al que cerquen els humans, molts creadors de continguts a Internet estan començant a escriure pensant, cada cop més, en els robots.