La pausa

Quan escrivim, tenim una sèrie de signes de puntuació que ens serveixen per fer pauses. Potser el més famós és la coma, una pausa curta. I el punt i seguit, una aturada per agafar energies i seguir amb el que estàvem dient. Després tindríem el punt i apart, que ens serveix per separar paràgrafs i ordenar allò que estem escrivint. I també n'hi ha d'altres, com el punt i coma, que ves a saber per què serveix. Vosaltres el feu servir? Jo sempre que en poso algun em sento un esnob pretensiós.

Sovint, la vida emula l'escriptura. O a l'inrevés. Fa poc, en un examen, patia veient com un alumne escrivia fulls i més fulls. No només perquè després els hagués de corregir jo, eh? És que se'l veia patir perquè es pensava que no li donaria temps d'acabar l'examen i això l'empenyia a una cursa frenètica per escriure cada cop més ràpid.

Potser, vaig aconsellar-lo, seria convenient que utilitzessis part del temps per reflexionar, ordenar les idees i llavors escriure només allò que és essencial i significatiu. La majoria de preguntes es poden contestar en tres o quatre línies. Ell em va contestar que sí, que probablement tenia raó però que no sabia fer-ho d'una altra manera.

Fa uns anys vaig conèixer, en canvi, una persona que vivia en una pausa. El seu projecte vital, al qual havia dedicat molt de temps i esforços, s'havia esfondrat per un problema de salut. Quan ens trobem en aquesta situació, sovint ens podem sentir desesperats, angoixats o deprimits. O podem entendre l'opció de fer una pausa, m'explicava, com una manera d'assumir i entendre les emocions que tenim, d'entendre què és important per a nosaltres i de madurar les decisions que ens tocarà prendre en un futur proper. La pausa que precedeix el canvi. La pausa des de la qual explorem les oportunitats, els futurs hipotètics, les noves experiències que ens esperen si triem un camí o un altre.

No sempre és fàcil fer una pausa. I no a tothom li va bé. Com diu una mala traducció d'en Gramsci La crisi consisteix precisament en el fet que allò vell mor i allò nou no pot néixer: en aquest interregne és on sorgeixen els monstres. La por del fracàs, l'angoixa per  no saber què serà de nosaltres, el temps movent el món sota els nostres peus mentre nosaltres estem aturats, les mirades dels altres jutjant-nos per perdre el temps... 

Hi ha pausa a la música, al futbol, a les reunions de negocis, potser en tot allò que és important. Diuen que els guanyadors són els que saben gestionar els temps.

Crec que la pausa és un d'aquells grans temes que no s'ensenyen a l'escola, que s'aprenen de millor o pitjor manera a mesura que anem vivint. I suposo que, com en tota la resta, si us arriba, el més important és intentar gaudir d'aquesta etapa, aconseguir il·lusionar-vos amb les oportunitats que us esperen rere aquest temps mort i aprofitar per intentar fer les coses a la vostra manera.