dijous, 14 de març de 2019

La república digital

Suposo que aquests darrers temps haureu sentit a parlar de la famosa república digital. Alguns en parlen amb entusiasme i la majoria la menyspreen o en fan befa (la república de Matrix!). Com a autoproclamat expert en el tema de repúbliques digitals, us faré cinc cèntims de la meva visió.

A Digitàlia, la meva novel·la inèdita, el conflicte central gira al voltant d'una mena de república digital (Digitàlia) i de la relació entre aquest món virtual i el món "real". Poso "real" entre cometes perquè allò virtual també existeix i, per tant, no és irreal, només té una altra manera d'existir.


Coneixem l'existència de monedes virtuals, que es diferencien de les reals en que són apunts comptables, a diferència de les reals, que són apunts en un compte.

Els personatges que viuen a Digitàlia tenen vides millors que els viuen al món "real". La virtualitat proveeix recursos virtuals gairebé il·limitats. Són éssers posthumans, millors que els pobres humans biològics que segueixen vivint al món real. Per això, molts éssers biològics veuen amb una mescla de por i odi com l'univers digital va creixent. Podríem parlar de supremacisme però crec que un mot més adequat és inframacisme: aquells que volen esclafar una cultura superior per substituir-la per la seva, menys evolucionada.

Bé, tornant a la república digital catalana, no em sembla malament perquè sigui digital, com a la majoria de les persones. Crec que la digitalitat té un potencial de futur enorme i, de fet, cada cop l'economia girarà més entorn de béns virtuals o serveis que es poden prestar a distància que sobre coses físiques. No dic que dinosaures ionquis del BOE com ACS o FCC hagin de desaparèixer demà mateix però les empreses dinàmiques basades en oportunitats de mercat que generin les xarxes cada vegada seran més importants.

De la mateixa manera, la xarxa escurça les distàncies i cada cop ens relacionem més amb persones a través del mòbil que cara a cara. Un diari digital supera en gairebé tot a un diari en paper (que neix amb la informació caducada). I els governs, en definitiva, són eines per prendre decisions col·lectives. I les xarxes han de possibilitar que tant allò que es decideix com la manera de decidir-ho tinguin cada cop més a veure amb les persones involucrades i no tant amb el domini físic d'un territori en concret.

Per tot això, m'agrada la idea d'una república virtual. Però al mateix temps tinc por que no es faci bé. Que qui ha tingut la idea no cregui realment en ella i la paraula virtual quedi lligada al concepte de bluff. Està clar que no tot pot sortir bé a la primera però demanaria als responsables de la república digital que siguin honestos i intentin fer les coses bé. El prestigi que la digitalitat tingui entre la població serà un dels factors que possibilitin l'èxit d'iniciatives que faran millors societats.

10 comentaris:

  1. Jo, si puc triar, amb quedo amb un república real, vull dir no virtual, perquè reals són totes dues, és clar...Potser perquè a mi el món de les xarxes no m'atrau, és allò de si em busquen no mi trobaran, malgrat tenir un blog que amb el qual gaudeixo molt, però poca cosa més...Tu dius que cada vegada ens relacionem amb més persones a traves del mòbil, però jo prefereixo relacionar-me amb menys gent , però fer-ho cara a cara i si pot ser mirant-nos al ulls...
    El què és clar que hi ha d'haver gustos per a tothom i tornant a la república, sinó podem tenir una república real, benvinguda sigui la virtual...Farem eleccions, qui es presentarà de candidat???
    Bona nit, Sergi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que volen donar a entendre que la virtual és un primer pas, per anar fent boca. Però bé, ja que ho fan, que ho facin bé i sigui útil des de ja.
      Doncs no sé qui es presentarà de candidat. Però sempre troben voluntaris.

      Suprimeix
  2. Veig que se mà colat un "que", després del blog...

    ResponSuprimeix
  3. A mi m'agrada aquesta idea de la república digital combinada amb aquella altra que et vaig llegir fa un temps (mig en broma), segons la qual les nacionalitats o addhesions a un determinat entramat estatal s'ofertarien com la llum, l'aigua o la telefonia, independentment de procedència i sense consideracions territorials. Així podríem ser americans, noruecs o indis, si ens seduís més el seu "kit de ciutadania". La part bona d'això és que amb la desaparició del concepte territorial potser també quedarien obsolets els exèrcits. Com a contrapunt dolent, se m'acudeix que un concepte tan clàssic i teòricament immune a l'especulació com és la nacionalitat amb tota probabilitat acabaria com una víctima més del mercantilisme.

    Oh, els nostres ulls veuran coses meravelloses...!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això no ho havia pensat. Les nacionalitats podrien cotitzar a borsa i cadascú podria comprar i vendre accions. Arran de l'empresonament de polítics, les accions del Regne de Silesia han baixat un 10%, milers d'accionistes es volen desfer de la seva silesitat.
      Estaria bé que cadascú pogués tenir, no ja doble o triple nacionalitat sinó nacionalitat ponderada. 20% català, 18% transhumanista, 15% viking, 10% rus, 8 % blaugrana, 5 % vegànic, etc. I poguessis anar variant la ponderació segons les perspectives dels mercats (influïdes per criteris de respecte a uns valors).

      Suprimeix
    2. Va, MAC, llegeix això, que en faries un relat brutal!! :-DDD

      Jo em demano 51% catalana... la resta ja m'ho aniré pensant.

      Suprimeix
  4. Temo que aquesta república digital que alguns s'han mutat no és més que una pastanaga perquè els segueixin votant, res a veure amb les possibilitats que tu ens planteges, sense voler menystenir el món virtual, és clar, si aquí en els blogs menystenim la virtualitat malament anem.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Els blogs són un exemple del que la virtualitat pot aconseguir respecte a la llibertat d'expressió i la comunicació entre persones d'arreu del món.
      Imagina't que fa 15 anys et diuen que ets un pringat perquè no pots comprar un diari en paper i t'has de conformar amb escriure un blog.
      I sí, és cert que al final, les possibilitats tecnològiques no sempre acaben aprofitant-se al 100%. I això dels blogs torna a ser un exemple bastant bo.
      Jo què sé, tant de bo anar a per totes i veure què passa.

      Suprimeix
    2. Sí, clar, XEXU, és una pastanaga perquè surt del cervell d'en Puigdemont...
      Si hagués sortit del cervell d'en Junqueras, d'en Tardà o d'en Rufian seria caviar.

      Doncs jo, tot i que no hi entenc, sí sóc capaç d'imaginar que estem parlant d'una cosa que pot oferir moltes possibilitats i que aquesta "virtualitat" seria un primer pas que ens permetria tenir feina feta per quan arribi el moment de la realitat-real (que, tot s'ha de dir, no tindria pas que substituir la virtual, sinó complementar-la, acabar d'arrodonir-la)

      Suprimeix
  5. Ah! Es que vosaltres feu vida fora d'Internet? Jo estic connectat a una sonda i a una màquina que fa bip de tant en tant i amb això aguanto connectat sempre.

    Parlant més en serio penso com en Xexu, el que tu consideres virtual i el que ha dit la idea no tenen el mateix concepte de virtualitat. República virtual si, però els vots que tingui el seu partit que siguin ben reals, per suposat.

    ResponSuprimeix