El coet perdut i l'esperit d'en Mourinho.

Fa poc us parlava de la NASA catalana i de com des de certs sectors es feia burla d'una iniciativa que intentava impulsar un sector econòmic d'alt valor afegit basat en la ciència.

Doncs bé, aquesta setmana ha sortit el segon capítol d'aquest drama. Aquí el teniu:

Si aneu per Twitter trobareu molts acudits sobre el satèl·lit espanyol perdut i molta gent indignant-se pel malbaratament de diners.

Però no ens quedem amb la schadenfreude. O sí, però deixem-la per més tard. Perquè perdre un satèl·lit és habitual. Es tracta d'una tecnologia molt complexa. En anglès hi ha fins i tot una expressió "it's not rocket science!" que valora la dificultat intrínseca als llançaments espacials.

Llençar un coet a l'espai i fracassar en l'intent no és res de què avergonyir-se. Al contrari, és un orgull disposar de tecnologia per enlairar coets. De fet, en la notícia, si hi entrem a fons, veurem que el coet que ha "fallat" no era espanyol. El que havia fabricat Espanya era un satèl·lit, que no s'ha pogut arribar a desplegar. Per tant, és com si algú que fabrica pernils n'envia una comanda a un prestigiós restaurant i l'empresa transportista els perd pel camí. Això no diu res dolent del fabricant de pernils. O sí, diu que no tenen furgoneta pròpia i depenen d'algú que els transporti els pernils.

Per tant, la meva opinió és que si ens hem d'avergonyir d'alguna cosa és de no saber fer coets i, en canvi, riure'ns de qui sí que n'ha fet un, encara que hagi fallat.

Els dos capítols d'aquest drama giren al voltant d'un comportament molt comú a Espanya, lligat també a la bona acollida que va tenir un personatge com Mourinho.

Quan Mourinho va aterrar a Madrid, en Pep Guardiola enlluernava amb un futbol de fantasia. Atac, gols, estètica, títols. Ho tenia tot i a més, a les rodes de premsa era educat, respectuós amb el rival i bon comunicador.

L'objectiu de Mourinho, i dels qui el van contractar, no era pas que el Madrid jugués tan bé com ho feia aquell Barça de Guardiola. L'objectiu era que el Barça jugués tan malament com ho feia el Madrid. L'estil de Mourinho era un joc basat en la força física, en la violència (dins i fora del camp), en les tanganes, en les queixes arbitrals, en desprestigiar els rivals. Mourinho va venir per baixar Guardiola al fang. I això enamorava molts dels seus seguidors.

Per què? Perquè Espanya està plena (i Catalunya, per osmosi, també) de mediocres ressentits i envejosos que quan veuen algú amb ambició per fer les coses bé, en comptes de prendre'n exemple i intentar emular-lo, decideixen destruir-lo o, pitjor, esperar que vingui algú a destruir-lo.

Mentre a la Xina, Japó o Corea miren cap a l'espai, competeixen per fer mòbils d'última generació i valoren els cervells que construeixen projectes importants al voltant del coneixement, aquí seguim fent bullying als "empollons" de la classe.

I aquesta tendència, més enllà de la baixesa moral que suposa, ens condemna a viure en un país de mediocres, on el talent ha de fer les maletes per anar a llocs on se'l valora. Un país d'envejosos que, des del bar, amb un cigaló a la mà i un escuradents a la boca, quan veuen enlairar-se un coet, en comptes de somiar amb futurs esplendorosos, desitgen veure com el coet esclata.