Els radicals

Recentment tenim les notícies plenes de gent que protesta, de vegades amb certes dosis de violència. Però no voldria fer un anàlisi sociològic d'aquestes protestes sinó parar atenció a una paraula molt especial: radical.

Radical té diverses accepcions, relacionades d'alguna manera entre elles. Vol dir extremista, sí, i és l'accepció amb que es fa servir habitualment però també vol dir que va a l'arrel d'alguna cosa.

Per això, sovint, els radicals són considerats extremistes. Perquè si vas a l'arrel del problema, has de canviar més coses que si només pretens sortir del pas. Prohibir els cotxes seria més radical que tenir un cert control sobre màxims tolerables d'emissions dels vehicles. O, per tornar al monotema d'aquest últim any, l'estratègia Covid zero de països asiàtics i oceànics és més radical que les mesures de contenció que anem posant i treient a Europa.

Matemàticament, el mot radical també té un significat i, sospito (és una teoria meva), té a veure amb les altres accepcions per motius històrics lligats a com es va construir el pensament occidental. Quina cosa més estranya acabo de dir, oi? Bé, anirem a poc a poc.

Un radical és l'arrel d'un nombre que no pot sortir d'una arrel. Per exemple, l'arrel quadrada de dos és un radical perquè no es pot expressar de forma més simplificada. A aquests nombres, que no poden ser expressats en forma de divisió (o raó) entre dos nombres enters, se'ls anomena irracionals.

A l'època del Batxillerat li escrivíem a la pissarra això, al Jero, un company de classe. Com a broma, per dir-li que era un radical. No recordo que coneguéssim les seves idees polítiques i ho dèiem més que res per la façana d'enfant terrible que intentava fingir. En tot qualsevol cas crec recordar que la broma li feia gràcia.

Per tant, els radicals són irracionals. Desconec en quin moment es va començar a fer servir la paraula raó per parlar al mateix temps de pensament lògic i de divisió entre dos nombres. Però sí que he sentit a dir que uns que perdien la raó amb els radicals eren els Pitagòrics. Aquesta gent, i no exagero, ho podeu consultar a la Viquipèdia, considerava els nombres irracionals com una aberració ètica. 

Si no havíeu sentit a parlar dels Pitagòrics, que sapigueu que eren una secta i que les seves idees filosòfiques van influir en Plató i Aristòtil, imposant aquesta línia de pensament místic, que considerava més important el coneixement basat en idees abstractes que d'altres pensadors grecs com Demòcrit que es dedicaven a estudiar la natura i l'intentaven conèixer de forma experimental.

Potser us sona això de Demòcrit i els Pitagòrics perquè ja en vaig parlar en el seu moment. O potser us sona perquè abans de mi ja m'havia parlat en Carl Sagan. La idea d'en Sagan era que la victòria dels Pitagòrics sobre els filòsofs que estudiaven la realitat física del món va interrompre durant dos mil·lennis l'avenç de la ciència.

Curiosament, els Pitagòrics, que tenien por dels radicals, del número pi i amagaven a la humanitat l'existència del dodecaedre, es consideraven racionals. Volien conèixer el món a través de la raó i no pas de l'experimentació.

I és cert que la ciència necessita de la raó. Però també de l'observació de la realitat (experimentació). Avui en dia, considerem racional una persona de ciències. I un Pitagòric (que només creu en la realitat sorgida del seu pensament) el considerem irracional, sectari.

Tornant als carrers en flames de les nostres ciutats, no voldria fer res que semblés una apologia de la violència (al contrari: m'agradaria viure en un país on les diferències es resolguessin de forma pacífica, sense que ningú anés a la presó per escriure un tuit, cantar un rap, anar a una manifestació o permetre un debat al Parlament) però potser caldria intentar entendre què hi ha darrere d'aquests radicals.