Especial Nadal: l'esperit de les campanyes nadalenques passades.

En Cristian va sortir de casa amb un cop de porta. A fora feia un fred fastigós però era mil cops preferible a escarxofar-se al sofà i haver de triar entre qué bello es vivir, El Grinch i Solo en casa. El seu germà l'havia convidat a sopar però li feia una mandra terrible. Des que van morir els pares se li havia reactivat l'instint de germà gran i no parava de perseguir-lo per fer-li de mainadera.

Es va ajustar la gorra de llana per sota de les celles. No només per protegir-se de la gèlida brisa sinó també per reduir el camp de visió i esmorteir els colors del llums nadalencs tant com fos possible. Per molt que caminés cap als suburbis de la ciutat, aquell esperit nadalenc el perseguiria. Era el seu ofici de creatiu publicitari: ell havia alimentat el monstre, l'havia fet gros com un estúpid avet de Nadal, tot ple de llums, bastons de caramel i boles brillants.

Mitja ampolla de whisky més tard, mig tombat sobre un banc del parc, el fred li havia passat i l'angoixa nadalenca es fonia amb la nàusea de l'alcohol. Amb cada glop, la fusió era més difusa, tot surava més en un mar boirós d'insubstancialitat. Però l'alcohol té aquell punt que més val no passar i en Cristian en va ser conscient quan va veure apropar-se una nina, que feia passetes curtes, balancejant-se a dreta i esquerra.

-Però què coi...?

-Sóc l'esperit de les campanyes nadalenques del passat.

Hi va haver una època en què els anuncis de joguines feien més por que les pelis de terror. Aquest, concretament devia inspirar els autors de "Chucky, el muñeco diabólico".

En Cristian es va mirar l'ampolla, després la nina, després un altre cop l'ampolla i va repetir el bucle durant un minut, fins que va tancar els ulls i va reposar el cap sobre el banc. Però la nina va ignorar que l'ignoraven i va seguir parlant.

-Vinc a mostrar-te com seria el Nadal si tu no haguessis treballat de publicista.
-I durarà molt això? És que he begut bastant i, bé, tot el que entra ha de sortir més d'hora que tard...
-No, no, de seguida estem -va respondre la nina treient una tablet de la butxaca. I això va ser ben estrany perquè la butxaca semblava força més petita que la tablet.

La pantalla s'encengué i aparegué una mansió de generoses dimensions, envoltada d'un frondós jardí i una piscina amb una zona d'hidromassatge.

-Coi, quin palauet! -digué en Cristian.
-Fixa-t'hi bé.
-Ai, ara que ho dius, em sona d'haver-hi estat algun cop... en una festa... Calla, que és la mansió del senyor Toitonne, el magnat de la indústria de la joguina!
-I no hi veus res estrany?
-Doncs... No. De fet només hi he estat un cop, crec. Així que si no em dones més pistes...
-És un 2% més petita! Si tu no haguessis fet aquell espot tan exitós, les vendes del 2011 haurien estat lleugerament més baixes i hauria renunciat a un 2% de la parcel·la.
-Ah, sí, l'espot del 2011 dels cowboys mutants. Realment aquells horribles ninos no s'haurien venut sols, no.

La imatge de la pantalla va anar apropant-se a la casa, com en un vol d'ocell i va acabar entrant per una finestra. A dins, hi havia dos nens mirant la tele.

-Són els fills del senyor Toitonne - va aclarir la nina.
-Doncs no s'hi assemblen gaire - contestà en Cristian.
-Sí, bé, després tinc hora amb el senyor Toitonne sobre això però fixa't amb les seves joguines.
-No les conec. Són com uns dinosaures de colors llampants. S'assemblen una mica als dracs de colors llampants que vam anunciar l'any passat.
-Exacte! Sense la campanya que vas fer l'empresa hauria retirat el producte i n'haurien tret un que és pràcticament igual!
-De veritat, no sé on vols anar a parar...
-Fixa't en la minyona.

A tres metres del nen, traient la pols d'un prestatge hi havia una dona de pell bruna, amb uniforme francès de minyona. Anava cantant una melodia enganxifosa. De tant en tant deixava de cantar i posava cara de disgust, com si li fes ràbia la cançó. Llavors es posava a netejar de nou en silenci i al cap d'un parell de minuts tornava a cantar la mateixa cançó.

-Bon jingle - va reconèixer en Cristian -. És quasi tan enganxós com el que hem fet aquest any per anunciar els torrons Rebons.
-Ja vas afinant -contestà contenta la nina-. Millor, així acabarem de seguida. En efecte, aquesta seria la musiqueta que torturaria la ment de mig país ni no haguéssiu tret la vostra.
-Em sembla que ja ho entenc. Amb tot això vols dir-me que tota la feina que he fet, si no l'hagués fet jo, l'hauria fet algú altre i tot vindria a ser més o menys igual. Que el Nadal seria igual d'histriònic i insuportablement ensucrat si jo no hagués ajudat a fer-lo així.
-Sí, és això. Ets un tipus insignificant. No t'han de preocupar gaire les conseqüències dels teus actes.
-Ah, bé... Gràcies, suposo.
-Bon Nadal, Cristian. I, no em vull ficar on no em demanen, eh? però...
-No, és clar que no.
-...per què no vas a sopar amb el teu germà? Sou l'única família que teniu. Aquí sí que ets insubstituïble.

En Cristian feu una ullada a l'ampolla. En quedava encara una mica menys de la meitat. Després tornà a mirar allà on feia uns instants hi havia la nina. Però només hi havia una bola de paper d'embolicar regals.

Diu la llegenda que Santa Claus és un invent publicitari d'una coneguda marca de refrescos.

Que passeu tots un Bon Nadal!

Monòleg sobre el Nadal.

Sí, ja, suposo que no sorprendré a ningú anunciant l'arribada del Nadal. Alguns fins i tot feu servir calendaris, analògics o digitals, on el Nadal surt ressaltat en vermell. Us confessaré que em cansen una mica les pelis, capítols de sèries i altres manifestacions més o menys culturals basades en el Nadal. És un tema molt gastat, com el discurs que ens fa el Rei cada any o el propi Rei. No obstant això, m'he sentit empès d'alguna manera a escriure un post ambientat en el Nadal. Quasi com si m'hi obligués algú que no ha volgut revelar la seva identitat. I posats a fer coses estranyes, he decidit fer-lo en forma de monòleg, que és un format que no domino en absolut.

No pretenc fer riure a ningú, eh? Que el Nadal és un tema seriós. A més, els monòlegs només fan riure quan els explica un bon actor. Sense el to de veu, sense el llenguatge corporal, sense una paret de maons al fons, sense els tres o quatre amics riallers que el monologuista col·loca a primera fila per tal d'encomanar el riure a la resta del públic... és gairebé impossible fer riure. Bé, esforçant-nos molt ho podríem aconseguir. Us hauríeu d'imaginar un monologuista graciós, amb un nas de pallasso i un tutú vermell. El Rei, per exemple. De fet, per poca gràcia tingui aquest monòleg segur que en té més que l'insuls discurs que li fan recitar cada any.

Bé, però deixem el Rei i parlem del Rei de Reis, del Messies, o Messi, per als amics, que és el protagonista del Nadal. Us confessaré que a mi em van educar com un ateu practicant i totes aquestes coses de la religió les he hagut d'aprendre de forma clandestina, com els joves de fa trenta anys van aprendre altres temes en viatges d'estudis a Perpinyà. I és clar, tot això crea confusió. Per exemple, a casa meva fèiem el Pessebre, sí. Però el meu pare no em deixava posar cap figureta relacionada amb la religió. En comptes de bou i mula hi havia un Mickey Mouse i un ànec Donald. En comptes de pastorets, barrufets. I no hi havia Reis Mags que portaven regals sinó Playmòbils del vaixell pirata, que saquejaven el que podien. També hi col·locàvem uns ninos petits de jugadors del Barça. L'únic Sant del Pessebre era San Zubizarreta, que es posava sempre davant del portal. El meu pare deia que havia de ser així, per evitar que la religió ens colés gols. Anys més tard vaig aprendre que d'allò, com de la trajectòria dels xuts d'en Schuster, se'n deia paràbola.

Us preguntareu, si no sou catòlics, per què un naixement és tan especial com per muntar aquest show de dues setmanes cada any. Com deia abans, el tema no el tinc ben estudiat perquè el vaig haver d'aprendre d'estranquis i hi ha parts realment complicades, com la del fill que és pare i esperit sant alhora. Bé, d'això em penso que n'he tret l'entrellat. Es veu que Déu estava molt preocupat per la pregunta capciosa que li feien els ateus: "si Déu va crear l'Univers i, per tant, abans de Déu no hi havia res, qui va crear a Déu?". I va dir, doncs em creo jo mateix i llestos! Dit i fet, Déu decideix clonar-se i implantar l'embrió a la matriu de Maria. Crec que hi ha una part que no ens han explicat que és quan, un cop nascut, Jesús agafa el Delorean per tornar al passat i crear l'Univers. Això explicaria com pot Déu ser el pare i el fill al mateix temps. El que no queda clar és la necessitat d'un tercer Déu.

Aquest esquema, basat en l'argument del film "Looper", explica la creació de l'Univers i de Déu per part de Déu. Fixeu-vos que el Déu clonat i l'original són en el fons el mateix, ja que al llarg del cicle tots dos fan el paper de clonador i de clonat.

Hi ha un fet curiós que sospito que deu estar relacionat amb aquest viatge en el temps. Diu la Bíblia que el món va ser creat en una setmana. Però la primera setmana de la nostra era dura un any sencer. L'any 1 d.C comença un 25 de desembre i acaba un 31 de desembre. Jo això ho relaciono amb la teoria de la relativitat, que diu que a velocitats properes a la velocitat de la llum el temps passa més lentament. Com que una de les coses que havia de crear Déu era la llum, va haver d'anar molt ràpid i la primera setmana de la creació, va durar un any sencer. És en homenatge a aquest fet que el primer any de la seva era també dura una setmana.

Un altre personatge nadalenc capaç de viatjar en el temps és el Pare Noel. Està basat en un home que va viure quatre segles després del naixement de Crist. Malgrat tot, el tio arriba puntual, el 25 de desembre, amb els regals. No pas com els dropos dels Reis Mags que es planten allà l'any següent. En el temps que triguen en arribar, Déu podia haver creat dos universos més. Només faltava que el Papa  (el de Roma, no el Noel) els acusés de ser andalusos! Com es passen els alemanys criticant la manera de treballar del sud d'Europa, no? Jo vull creure que tenien alguna bona excusa. La culpa devia ser de l'Estel que seguien, que no tenia bona cobertura de GPS o que l'havien programat els d'Apple Maps. I, en tot cas, si resulta que eren dropos, més aviat seria per ser reis que no pas per ser andalusos.

Que el Pare Noel faci servir una màquina del temps és l'explicació més versemblant per justificar que reparteixi tants regals en una sola nit. No queda clar si fa servir la mateixa màquina del temps que Déu. Qui sap, potser la va trobar enterrada a algun temple sagrat, com l'Indiana Jones amb el Sant Greal. Però tot això són especulacions. De fet, a casa meva, tampoc ens fèiem amb el Pare Noel. El meu pare deia que no podia ser de fiar un tipus que es fa dir Santa, a qui li agradava que els nens seguessin a la seva falda i que admetia que els espiava les vint-i-quatre hores del dia, sota el pretext de saber si havien estat bons nens.

Per sort, a casa meva, no hi havia res en contra del Tió i vaig poder gaudir de regals per Nadal. Em penso que la mare pensava que el Tió donava un bon exemple de reciclatge i una lliçó sobre relacions: quan tu ets generós amb algú, després tot el que has donat t'és retornat amb escreix. I sí, de vegades cal donar algun cop de bastó per catalitzar el procés. També és una de les lliçons que ens ofereix la tradició del Tió.

Jo espero que us passi com a mi. El Nadal no és perfecte i té multitud d'aspectes que no agraden a uns i altres. Que si és massa religiós, o massa consumista, que si hi ha hipocresia o la gent se sent sola, que si les nadales són les mateixes de cada any i els torrons engreixen. I quin pal haver de tornar a veure la tieta pelma, que l'any passat ja em va posar el cap com un timbal... Però espero que, com em va passar a mi, hagueu pogut gaudir d'alguna de les tradicions del Nadal i de l'esperit que us ajudi a començar el nou hivern i el nou any amb un somriure babau al rostre.

És clar, l'esperit! Ara ho entenc...! Bé, no del tot.

Que tingueu un Bon Nadal!