Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conte. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 de desembre del 2012

Monòleg sobre el Nadal.

Sí, ja, suposo que no sorprendré a ningú anunciant l'arribada del Nadal. Alguns fins i tot feu servir calendaris, analògics o digitals, on el Nadal surt ressaltat en vermell. Us confessaré que em cansen una mica les pelis, capítols de sèries i altres manifestacions més o menys culturals basades en el Nadal. És un tema molt gastat, com el discurs que ens fa el Rei cada any o el propi Rei. No obstant això, m'he sentit empès d'alguna manera a escriure un post ambientat en el Nadal. Quasi com si m'hi obligués algú que no ha volgut revelar la seva identitat. I posats a fer coses estranyes, he decidit fer-lo en forma de monòleg, que és un format que no domino en absolut.

No pretenc fer riure a ningú, eh? Que el Nadal és un tema seriós. A més, els monòlegs només fan riure quan els explica un bon actor. Sense el to de veu, sense el llenguatge corporal, sense una paret de maons al fons, sense els tres o quatre amics riallers que el monologuista col·loca a primera fila per tal d'encomanar el riure a la resta del públic... és gairebé impossible fer riure. Bé, esforçant-nos molt ho podríem aconseguir. Us hauríeu d'imaginar un monologuista graciós, amb un nas de pallasso i un tutú vermell. El Rei, per exemple. De fet, per poca gràcia tingui aquest monòleg segur que en té més que l'insuls discurs que li fan recitar cada any.

Bé, però deixem el Rei i parlem del Rei de Reis, del Messies, o Messi, per als amics, que és el protagonista del Nadal. Us confessaré que a mi em van educar com un ateu practicant i totes aquestes coses de la religió les he hagut d'aprendre de forma clandestina, com els joves de fa trenta anys van aprendre altres temes en viatges d'estudis a Perpinyà. I és clar, tot això crea confusió. Per exemple, a casa meva fèiem el Pessebre, sí. Però el meu pare no em deixava posar cap figureta relacionada amb la religió. En comptes de bou i mula hi havia un Mickey Mouse i un ànec Donald. En comptes de pastorets, barrufets. I no hi havia Reis Mags que portaven regals sinó Playmòbils del vaixell pirata, que saquejaven el que podien. També hi col·locàvem uns ninos petits de jugadors del Barça. L'únic Sant del Pessebre era San Zubizarreta, que es posava sempre davant del portal. El meu pare deia que havia de ser així, per evitar que la religió ens colés gols. Anys més tard vaig aprendre que d'allò, com de la trajectòria dels xuts d'en Schuster, se'n deia paràbola.

Us preguntareu, si no sou catòlics, per què un naixement és tan especial com per muntar aquest show de dues setmanes cada any. Com deia abans, el tema no el tinc ben estudiat perquè el vaig haver d'aprendre d'estranquis i hi ha parts realment complicades, com la del fill que és pare i esperit sant alhora. Bé, d'això em penso que n'he tret l'entrellat. Es veu que Déu estava molt preocupat per la pregunta capciosa que li feien els ateus: "si Déu va crear l'Univers i, per tant, abans de Déu no hi havia res, qui va crear a Déu?". I va dir, doncs em creo jo mateix i llestos! Dit i fet, Déu decideix clonar-se i implantar l'embrió a la matriu de Maria. Crec que hi ha una part que no ens han explicat que és quan, un cop nascut, Jesús agafa el Delorean per tornar al passat i crear l'Univers. Això explicaria com pot Déu ser el pare i el fill al mateix temps. El que no queda clar és la necessitat d'un tercer Déu.

Aquest esquema, basat en l'argument del film "Looper", explica la creació de l'Univers i de Déu per part de Déu. Fixeu-vos que el Déu clonat i l'original són en el fons el mateix, ja que al llarg del cicle tots dos fan el paper de clonador i de clonat.


Hi ha un fet curiós que sospito que deu estar relacionat amb aquest viatge en el temps. Diu la Bíblia que el món va ser creat en una setmana. Però la primera setmana de la nostra era dura un any sencer. L'any 1 d.C comença un 25 de desembre i acaba un 31 de desembre. Jo això ho relaciono amb la teoria de la relativitat, que diu que a velocitats properes a la velocitat de la llum el temps passa més lentament. Com que una de les coses que havia de crear Déu era la llum, va haver d'anar molt ràpid i la primera setmana de la creació, va durar un any sencer. És en homenatge a aquest fet que el primer any de la seva era també dura una setmana.

Un altre personatge nadalenc capaç de viatjar en el temps és el Pare Noel. Està basat en un home que va viure quatre segles després del naixement de Crist. Malgrat tot, el tio arriba puntual, el 25 de desembre, amb els regals. No pas com els dropos dels Reis Mags que es planten allà l'any següent. En el temps que triguen en arribar, Déu podia haver creat dos universos més. Només faltava que el Papa  (el de Roma, no el Noel) els acusés de ser andalusos! Com es passen els alemanys criticant la manera de treballar del sud d'Europa, no? Jo vull creure que tenien alguna bona excusa. La culpa devia ser de l'Estel que seguien, que no tenia bona cobertura de GPS o que l'havien programat els d'Apple Maps. I, en tot cas, si resulta que eren dropos, més aviat seria per ser reis que no pas per ser andalusos.

Que el Pare Noel faci servir una màquina del temps és l'explicació més versemblant per justificar que reparteixi tants regals en una sola nit. No queda clar si fa servir la mateixa màquina del temps que Déu. Qui sap, potser la va trobar enterrada a algun temple sagrat, com l'Indiana Jones amb el Sant Greal. Però tot això són especulacions. De fet, a casa meva, tampoc ens fèiem amb el Pare Noel. El meu pare deia que no podia ser de fiar un tipus que es fa dir Santa, a qui li agradava que els nens seguessin a la seva falda i que admetia que els espiava les vint-i-quatre hores del dia, sota el pretext de saber si havien estat bons nens.

Per sort, a casa meva, no hi havia res en contra del Tió i vaig poder gaudir de regals per Nadal. Em penso que la mare pensava que el Tió donava un bon exemple de reciclatge i una lliçó sobre relacions: quan tu ets generós amb algú, després tot el que has donat t'és retornat amb escreix. I sí, de vegades cal donar algun cop de bastó per catalitzar el procés. També és una de les lliçons que ens ofereix la tradició del Tió.

Jo espero que us passi com a mi. El Nadal no és perfecte i té multitud d'aspectes que no agraden a uns i altres. Que si és massa religiós, o massa consumista, que si hi ha hipocresia o la gent se sent sola, que si les nadales són les mateixes de cada any i els torrons engreixen. I quin pal haver de tornar a veure la tieta pelma, que l'any passat ja em va posar el cap com un timbal... Però espero que, com em va passar a mi, hagueu pogut gaudir d'alguna de les tradicions del Nadal i de l'esperit que us ajudi a començar el nou hivern i el nou any amb un somriure babau al rostre.

És clar, l'esperit! Ara ho entenc...! Bé, no del tot.

Que tingueu un Bon Nadal!

dimarts, 20 de novembre del 2012

Una proposta de por

Els que seguiu de forma més o menys regular aquest bloc haureu apreciat que tinc tendència a llençar propostes que, malgrat ser sensates i molt ben argumentades, no acaben tenint cap mena de ressò a la societat (sospito que és deu al fet que la sensatesa no desperta passions). Avui, per no perdre el costum, us en presento una altra.

Recordareu que aquest mes, com passa cada any, ha començat amb l'eterna discussió Halloween vs Castanyada. Crec que seria una bona idea poder celebrar totes dues festes, movent i adaptant el Halloween al 20 de novembre. Ja fa molts anys que el 20 de novembre ressusciten alguns fantasmes del passat i sorgeixen persones que rendeixen culte a monstres realment terrorífics que descansen sota terra. Així doncs, quina millor data per celebrar una festivitat basada en el terror més kitsch que el 20 de novembre?

Degut a la coincidència d'ambdues celebracions, ja hi ha gent que comença a confondre el Halloween amb la castanyada.


Per impulsar aquesta proposta, he escrit un petit conte de terror que no sé dir si fa molta o poca por perquè sempre m'ha semblat un gènere difícil i no pretenc fer-me passar per un especialista del terror (s'accepten tota mena de comentaris sobre el relat o sobre la proposta).

Així doncs, us presento...


La profecia


La lluna plena fa regalimar raigs de llum pàl·lida sobre les parets fredes del cementiri, on es projecten les ombres allargades de les làpides. Les passes d'en Frank ressonen en un silenci només trencat pel llunyà udol del vent gelat, que es fica per dins de les mànigues del jersei i li recorre tot el cos fins a glaçar-li els óssos i l'ànima. Carrega una pala, un radar GPR i un ipad. Mira de reüll la porta del cementiri, com si es volgués assegurar que té la sortida a l'abast, preparada per quan calgui fer-la servir. I certament no hi ha res ni ningú que la bloquegi, més enllà d'un terror que podria fer fallar les cames si volgués fugir. En tot cas, la seva missió el reté; no pot marxar amb les mans buides, sense descobrir el que ha vingut a buscar aquí.

Amb els dits entumits i tremolosos va introduint totes les dates de naixement i de defunció que mostren les làpides d'aquell cementiri rural. L'ipad dibuixa un mapa que resumeix la informació recollida pel radar GPR. Un gràfic de línies mostra una clara correlació entre l'edat a la que han mort els difunts i la menor densitat de la terra trobada pel radar. Concretament, sembla que els adolescents i joves reposin sobre terra més lleugera.

Un calfred recorre l'esquena d'en Frank. Agafa el mànec de la pala, que comença a vibrar per la tremolor de la seva mà. Les dades coincideixen amb el que ell havia previst. Malauradament ningú se l'ha escoltat, ningú l'ha cregut i és per això que en aquests moments es troba tot sol, a punt de fer un descobriment terrorífic. El que hi ha allà sota ha de canviar el destí del món en poques setmanes. Dubta durant un parell de minuts, abans de començar a cavar.

* * *

En Frank Nero era un no-doctor en Arqueologia. S'havia no-doctorat amb un polèmic treball sobre la profecia maia de la fi del món. Les conclusions a les que va arribar el no-doctor Nero eren massa ambigües per als entusiastes de l'apocalipsi maia i massa fantasioses per als doctors d'universitats serioses. Coincidia amb les tesis oficials en el fet que les profecies maies no es referien a la fi del món sinó al començament d’una nova era. Però les seves teories sobre com podia ser aquesta nova era profetitzada eren, per dir-ho suaument, molt heterodoxes.

Sostenia el no-doctor Nero que els maies havien estat la civilització tecnològicament més avançada de l’antiguitat i que hi havia indicis suficients per pensar que havia estat en contacte no només amb altres imperis allunyats d’altres continents i altres èpoques, com els egipcis o els xinesos, sinó també amb civilitzacions d’altres planetes. Segons ell, una civilització tan poderosa no podia haver desaparegut del tot. Havia de seguir en estat latent, amagada en algun lloc, esperant per rebrotar i tornar a escampar-se per tota la Terra.

Per tant, segons la seva tesi, el 21 de desembre de 2012 era la data de l’adveniment maia. Però això no és tot el que deia la seva tesi...

* * *

La pala s’enfonsa a la terra sense gaire esforç. En part perquè en Frank Nero ha decidit començar la profanació pel cadàver més recent del cementiri: un noi que va morir en un accident de trànsit als trenta-tres anys. No fa ni una setmana que l’han enterrat. Una gota de suor freda li llisca pel front. Amb cada palada de sorra que extreu sent la mort una mica més a prop, com si estigués enterrada a una fondària determinada.

Les forces li fallen, la pala cau a terra. S’està marejant i decideix seure sobre la tomba mig cavada. Nota les pulsacions a la caròtida, com un tambor que ressona al silenci de la nit, a l’interior del seu cap emboirat per un terror confús, inquietant, gèlid. Fa respiracions profundes i, a poc a poc, va recuperant la calma i el control sobre el seu cos. Es disposa a alçar-se quan nota un moviment estrany a la terra. Allarga el braç cap a l’ipad, amb la intenció d’il·luminar la zona on s’ha mogut la terra però abans d’agafar-la nota com alguna cosa s’aferra al seu turmell amb força. I estira. El sòl es remou, com si algú estigués fent un forat per sota i en Frank es va enfonsant. Intenta agafar-se amb els braços a la terra però és inútil. Allò que hi havia a l’interior de la tomba l’està arrossegant cap a dins. Durant uns instants fugaços, la llum de la lluna li permet veure un rostre tacat de fang i ple de cicatrius. Després, només hi ha foscor.

* * *

Passen deu minuts de mitjanit. En Frank camina pels carrers semideserts de l’últim poble que va visitar, amb un fusell de protons a la mà. Passa pel costat del seu cotxe però no para atenció, com si ja no fos seu, com si fos un objecte lligat a una altra vida, a un altre Frank. I en certa manera és així.

En Frank va morir tres setmanes enrere. Els maies van ressuscitar el seu cos, com han fet amb milions de joves morts durant molt de temps. Han viscut amagats sota terra, com els Morlocks, preparant a consciència la seva tornada al món.

Al costat d’en Frank, o del que queda d’ell, caminen vint ressuscitats més. Són pràcticament immortals i esgrimeixen armes que els homes moderns no han vist mai. A milions de pobles i ciutats de tot el món, l’exèrcit maia s’ha aixecat de sota terra amb la intenció d’iniciar una nova era.

Avui és 21 de desembre de 2012. El dia de la profecia.