La Biblioteca de Catalunya, Asimov i Pedrolo.

Un dels actes del Congrés Internacional de Ciència i Ficció (potser us pensàveu que el tema no donava per més posts?) va ser una visita guiada a la Biblioteca de Catalunya, situada al mateix recinte on es celebrava el Congrés. Aquest edifici es va construir fa més de sis segles com a hospital de la ciutat, cosa que ja deveu saber si vau veure aquest reportatge.

La Biblioteca de Catalunya té com a objectiu preservar tot allò que es publica a Catalunya. Si algú publica una novel·la (per dolenta que sigui) o una revista, la Biblioteca adquireix una còpia i la guarda al seu magatzem. Així, aquest coneixement queda preservat per a les generacions futures, en el benentès que s'interessin pel tema i els fongs no es mengin els llibres.

A la prehistòria digital, els blogs es deien diaris. I aquest, per la regularitat amb què escrivia, es podria considerar el Pons001.

També estan intentant digitalitzar bona part d'aquests documents, tot i que us podeu imaginar que és una feina llarga, tenint en compte que porten uns quants anys acumulant llibres i n'hi ha uns quants milions.

Una de les sales VIP de la Biblioteca, on podem trobar clàssics com l'Arbre de la Ciència.

Els responsables de la biblioteca van tenir el gest de preparar-nos una miniexposició de llibres d'Isaac Asimov. Potser van fer la tria perquè era el que més els hi sonava a "allò friqui de la ciència-ficció" però no podia ser més encertada. Perquè, precisament a la saga més famosa d'Asimov, "La Fundació" apareixen uns personatges que es dediquen a preservar tot el coneixement de la seva civilització, que és una feina semblant a la dels bibliotecaris de la Biblioteca de Catalunya.

Els enciclopedistes de la Fundació juguen un paper cabdal en la Història de l'imperi gal·làctic que va imaginar Asimov. Un paper que gairebé cap d'ells imaginava. Qui sap si en el futur, la Biblioteca de Catalunya també el tindrà.

En l'obra més coneguda de Pedrolo, la civilització reneix a partir d'una única parella, després d'un atac que fulmina pràcticament tota la humanitat*. En aquest escenari, els nous humans d'aquest segon origen podrien trobar molt útil tota aquesta informació, preservada en milions de llibres ben classificats.

*: Hi ha qui diu que l'obra és una metàfora del franquisme. I és una obra optimista perquè després de la devastació d'un país, encara hi queda la llavor que fa germinar de nou tot allò que va ser destruït.

Narració subjectiva de la meva experiència al Congrés Internacional de Ciència i Ficció.

La setmana passada no va haver-hi post. A més del Congrés Internacional de Ciència i Ficció se'm van acumular un munt de qüestions personals i professionals. Us explicaré avui una mica per sobre la meva experiència al Congrés. Si voleu informació detallada i objectiva del mateix haureu d'esperar que surti el llibre.

El Congrés es va obrir amb una conferència d'una filòloga que va confessar sentir-se com una okupa. De fet la barreja de camins professionals dels participants era molt gran. Hi havia gent amb carreres científiques però també amb tota mena de formacions diferents, la qual cosa donava molta diversitat en el tractament dels temes. També passava que, al parlar cadascú en l'argot de la seva especialitat, semblava que tothom digués coses molt profundes i difícils d'entendre i et senties com enmig de la jet set de l'intel·lecte.

La nostra comunicació va quedar encabida en un bloc de tres comunicacions transhumanistes. Ens va presentar la Carme Torras que va confessar que ens havia "investigat" per Google, per tal de conèixer-nos i presentar-nos millor. Va elogiar aquest blog, cosa que em va fer sentir especialment orgullós quan l'endemà la vaig sentir a la seva conferència. Perquè us feu una idea de qui és aquesta dona excepcional us diré que no només publica novel·les de ciència-ficció sobre robots (cosa que ja mola bastant) sinó que a més construeix robots! I no robots qualssevol, eh? Són robots que et pleguen la roba i t'endrecen l'habitació... bastant millor de com ho sé fer jo.

Les altres dues ponents eren la Rocío V.Ramírez i la Saba Razvi. Nosaltres vam cometre un error que jo havia anticipat el 16 de juliol de 2015, quan vaig dir "em passaria hores i hores parlant-ne" (de transhumanisme). I el problema és que només disposàvem de 20 minuts. Així que el David i jo vam haver de retallar la presentació, com vulgars neoliberals, a menys de la meitat de les diapositives que teníem preparades.

De tota manera, el públic assistent (format en bona part per mares, tiets, cosines i en David Salsas) va aplaudir amb entusiasme al final de la nostra intervenció, elogiant la nostra capacitat comunicativa amb frases com "quina manera d'explicar-ho tan clara que teniu, m'ha agradat molt això de la transhumància" o "molt interessant tot això però prou enfeinat vaig ara amb els fills i la feina com per posar-me a ser transhumà".

I no només això: els organitzadors van quedar tan contents que ens van convidar a una cervesa després! I segons el David, fins i tot ens podria sortir un bolo transhumanista d'aquí uns mesos.

Potser no ens va venir a veure un públic tan nombrós com en un concert d'Estopa o un partit de hockey subaquàtic però hi havia gent tan il·lustre com l'escriptora Rosa Fabregat, pionera de la ciència-ficció a Catalunya o l'Antoni Munné-Jordà, escriptor i president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, l'Anna Moreno-Bedmar, filòloga i experta en Manuel de Pedrolo o en Pasqual Bernat, doctor en Història de la Ciència i expert en Jules Verne. Imatge robada del twitter de @dsalsas.

No us parlaré de les altres conferències ni comunicacions ni de les dues interessantíssimes visites a la Biblioteca de Catalunya i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer perquè el post ja està quedant prou llarg. Potser un altre dia. Però sí que aprofitaré per agrair a la organització el privilegi d'haver pogut participar en aquest Congrés. Han estat quatre dies molt enriquidors.


(Per si algú ha arribat de nou a aquest blog, podeu seguir tot el culebrot de l'estiu a través de l'etiqueta transhumanisme)