Hi ha paraules que tenen connotacions negatives molt més enllà del que seria just. Si l'altre dia us parlava dels químics, avui analitzaré els nacionalismes.
Irònicament, la principal raó per la qual els nacionalismes estan demonitzats és a causa d'una campanya nacionalista. A Espanya, el nacionalisme central ha demonitzat els nacionalismes perifèrics per intentar esborrar-los del mapa i ocupar el seu espai. En aquesta maniobra, els nacionalistes espanyols fan estranys equilibris dialèctics que permetin aplicar la doble vara de mesurar. Els haureu sentit fent servir el terme nazionalisme, amb tota l'estupidesa associada a infraccions de la llei de Godwin.
Yo no soy nacionalista, yo soy español, español, español... Font.
A més d'aquests (no)nacionalistes, hi ha uns altres (no)nacionalistes que se situen més a l'esquerra, que es defineixen com a ciutadans del món i que diuen que el nacionalisme té un punt de racisme o xenofòbia, en tant que separa les persones segons pertanyin o no a una nació determinada. Molts cops, aquesta argumentació també és utilitzada pels del primer grup per acabar acusant els nacionalistes (els altres sempre, mai els propis) de voler emular els nazis o l'apartheid.
Exemple d'un (no)nacionalista d'esquerres. Font
En aquest post pretenc donar una altra visió del nacionalisme. Després, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.
Deixeu-me començar amb una frase de Vicenç Partal, extreta d'aquí:
Sóc independentista perquè crec que tinc la responsabilitat davant el món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat. I no puc fer-ho sense un estat.
Aquesta frase es podria reformular per definir un nacionalisme positiu:
Sóc nacionalista perquè crec que tinc la responsabilitat davant del món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat.
En els darrers anys, les distàncies s'han escurçat al món, les cultures estan més a prop les unes de les altres i interactuen constantment, per bé i per mal. És la globalització.
En aquest món global hi ha viatgers que van de vacances a un hotel de luxe d'un altre continent i van de la piscina a la platja passant pel bar amb la polsera de tot inclòs. I potser un dia o dos surten a veure la capital d'aquell país, formant part d'un ramat de cinquanta o seixanta turistes. Per dinar els deixen vint minuts lliures, que aprofiten per anar al McDonald's i després de tornada a l'hotel. Al final, les vacances a Riviera Maya s'assemblen tant a les de Punta Cana i a les de Bali que es poden arribar a confondre organitzant les fotos.
En canvi n'hi ha d'altres que cerquen rutes fora dels circuits turístics. Intenten viatjar sols, entrar en contacte amb els autòctons, menjar el mateix que ells mengen. I gaudeixen i s'emocionen davant de danses tribals dels Masai o alguna tribu de Polinèsia o l'Amazònia. Però, molts d'ells, per alguna raó que no entenc, quan tornen a casa s'en fotran del folclore del seu propi país i diran que els que van cada setmana a un esbart són uns pagesots, uns catetos i que serien més "ciutadans de món" si anessin a balls de Bollywood o a dansa del ventre.
Però la meva pregunta és: si tots hem de ser ciutadans del món, qui preservarà la riquesa cultural de cada país? I aquí encaixa la definició d'en Partal: com a nacionalista m'agrada aportar el meu gra de sorra perquè la meva cultura no es perdi. El que passa és que això no es redueix a fer coses, hi ha també un fort component emocional. Si no t'emociones quan l'anxaneta corona un castell, no cal que vagis a plaça. Això és potser el que fa que hom es burli més dels nacionalistes: que ho sentin.
En qualsevol cas, no es tracta d'una supremacia. Les sardanes no són millors que el flamenc o les jotes. Senzillament són les d'aquesta nació. I si un nacionalista discrimina positivament les seves tradicions és perquè si no ho fa ell, no ho farà ningú. Això no vol dir que no es pugui gaudir de tradicions d'altres cultures, de parlar altres llengües, de l'amistat de gent d'altres nacions. Al contrari, si cadascú fuig de la uniformització és quan s'aconsegueix una suma enriquidora en la seva diversitat.
Val a dir que algunes tradicions poden ser contràries als drets humans, a la dignitat de la dona, a l'ètica envers els animals... Sota el pretext cultural no s'haurien d'amagar pràctiques com l'ablació de clítoris, els matrimonis forçats, les lapidacions d'adúlteres o el llançament de cabres des de campanars.
Val a dir que algunes tradicions poden ser contràries als drets humans, a la dignitat de la dona, a l'ètica envers els animals... Sota el pretext cultural no s'haurien d'amagar pràctiques com l'ablació de clítoris, els matrimonis forçats, les lapidacions d'adúlteres o el llançament de cabres des de campanars.
Però deixant de banda aquests casos, perpetuar les tradicions ajuda a conservar la riquesa cultural del món. Així que sí, a mi també m'agrada ser ciutadà del món però vull ser-ho d'un món divers, mosaic de milers de cultures diferents. No pas d'un món profundament globalitzat on la cultura d'una o unes poques grans nacions hagi esborrat la resta
