Imaginem que en un dels universos possibles, descrits per la teoria del multivers, s’ha inventat la televisió multiversal. A
través d’ella es poden veure realitats alternatives d’altres universos
possibles.
En el fons, direu els més llestos
escèptics, aquesta televisió no és tan diferent a la nostra, que ja emet molts
programes de realitats alternatives que sorgeixen de la imaginació dels
guionistes. És el que anomenem ficció. I com vam comentar l’altre dia, alguns
cops és difícil establir clarament la separació entre realitat i ficció.
(El televisor multiversal: recreació antiestètica perpetrada amb Paint a partir d'una imatge trobada aquí.)
Imaginem-nos que encenem el televisor
multiversal i sintonitzem un canal que correspon a un univers on els seus
habitants encara tenen menys clar que nosaltres què és real i què fictici. Fan
un programa d’aquests on hi ha una acadèmia i tot d’alumnes que volen aprendre
a desenvolupar el seu talent (i de pas sortir per la tele multiversal i fer-se famosos a tot el multivers, és
clar). La professora està dreta, parlant davant d’uns vint alumnes, encabits en
una aula semblant a les dels nens de primària però adaptada per tal que les
càmeres omniscients ho enregistrin tot (ningú les veu però elles ho veuen, ho
senten, ho ensumen i ho palpen tot).
—Heu de treure tot el que teniu dins, feu-me
cas —diu la professora—. Si no aconseguiu exterioritzar tota la vostra riquesa
interior, la gent dirà que sou personatges plans. No us faci mandra explicar
les vostres rareses, allò que us fa diferents als altres. És la vostra
personalitat el que us fa autèntics i, per tant, memorables.
—Això em sona a quan et diuen que has de ser
tu mateix amb les dones —diu en veu baixa un alumne calb, d’uns quaranta anys,
que seia a l’última fila—. Quina ximpleria! Sent tu mateix només tindràs èxit
si ets guapo, ric i simpàtic. Si ets com jo i vols menjar-te una rosca, el que
has de fer és aprendre a fingir virtuts.
—Jo de tu m'aprendria de memòria tot el que
diu la professora —li contesta, també en veu baixa el company que seu al seu
costat, que és un adolescent amb ulleres de pasta, pentinat amb brillantina i
ratlla a l'esquerra—. Si no aproves aquesta assignatura, no et donen el grau i
no se't certificarà la tercera dimensió. I amb només dues dimensions mai
tindràs un paper protagonista en cap obra que tingui un mínim valor artístic.
L'home calb es mira el jove repel·lent amb
enuig. Coi de joves! Acaben de sortir de l'ou i ja es pensen que ho saben tot.
Però en el fons, el que li fa més ràbia és que sap que té raó. Ell porta tota
la vida treballant dur per aconseguir un bon paper i no hi ha manera. Les muses
dels grans autors vénen de tant en tant a acadèmies com aquella per conèixer
nous talents però al final sempre escullen els que s'han tret la tercera
dimensió amb una bona nota. Els personatges plans com ell, que porta repetint
curs tota la vida, només poden aspirar a algun paper secundari o terciari en
una obra mig bona. O si hi ha sort a un protagonista en una peli de les que fan
per les tardes a Antena3. En aquests casos, cal admetre que la
bidimensionalitat té avantatges. Ningú recorda el teu nom, ni la teva cara ni
cap dada rellevant de tu i pots tornar a aparèixer en una obra semblant sense
que el públic tingui la més mínima sospita que ets un impostor.
La professora parla ara de la importància de
ser versemblants. Aquest és un tema que sempre li ha costat al senyor calb de
l'última fila. Se suposa que som personatges de ficció, pensa, però al mateix
temps hem de fingir que som reals. I fa un moment ha dit que havíem de ser
nosaltres mateixos! Quantes incoherències!
Aleshores li ve un pensament lluminós. Bé,
potser no és lúcid però sí profund: la seva existència depèn únicament d'algú que
viu en una realitat paral·lela del multivers, algú que està prou boig per
dedicar el seu temps a parlar amb éssers que no existeixen. I mitjançant
aquestes converses es produeix la gènesi del personatge; la seva versemblança
fa que comenci a existir. Com si la paraula de l'autor fos capaç de transmetre
l'essència de la realitat al personatge. Agafa un llapis amb la intenció
d'apuntar aquest pensament a la seva llibreta (si l'apunta a la llibreta, les
càmeres omniscients del plató la podran llegir) però no aconsegueix trobar les
paraules per descriure acuradament la revelació que li ha vingut. Però a poc a
poc va deixant el llapis de nou sobre el pupitre, el pensament que acaba de
tenir es va difuminant, fonent en la irrealitat onírica de l'escena. Acceptant
que, en realitat, les idees d'un personatge incapaç d'aconseguir la tercera
dimensió no li interessaran a ningú.
