Especial Sant Jordi: la llegenda de Sant Jordi que mai no us han explicat

-Pare, pare, explica'm la llegenda de Sant Jordi.

-Sí? De debò la vols sentir?

-Sí, va, si us plau!

El pare s'arraulí al costat de la seva filla i començà a narrar amb veu greu:

-Diuen que, en un país estrany i molt llunyà, hi havia milers de persones que, cada any, sortien al carrer per celebrar la Festa de Sant Jordi.

-Una festa! Que divertit!

-Passejaven pel carrer amb una rosa a la mà. I miraven paradetes de llibres.

-Llibres? Què és això?

-Doncs eren uns objectes fets de paper que contenien lletres...

-Què vol dir paper? I lletres?

-El paper era un material que es feia trinxant arbres i eren uns fulls així plans on hi havia una mena de dibuixos, que es deien lletres i que servien perquè la gent pogués recordar les històries.

-I per què necessitaven el paper? No tenien memòria com nosaltres?

-En tenien però ho oblidaven quasi tot.

-Quines històries tan estranyes us inventeu els grans, papa. Arbres trinxats dels quals surten fulls de paper que es fan servir per recordar coses a qui no té cap... De debò creus que algú se les empassa?

-Bé, l'important de les històries no sempre és que siguin veritat sinó que són maques. I aquesta festa diuen que ho era.

-Papa, papa! Què et passa? Et surt sang!

El pare va mirar el seu ventre. Un rajolí de sang regalimava i gotejava al terra.

-No et preocupis, maca. És una vella ferida. Un cop a l'any torna a sagnar -contestà el pare, que va llepar les escates verdes de la galta de la seva filla amb la llengua bífida-. Ara, a dormir.

I mentre marxava de l'habitació de la filla, la sang que li sortia de la ferida seguia regalimant. I, en caure a terra, va anar cobrint de roses tot el passadís de la cova.

L'escena del crim presentava rastres de sang de dracs de quatre races diferents. Imatge.

* * *

Aquesta llegenda alternativa és una mena d'spin off del primer especial Sant Jordi que vaig publicar en aquest blog. I l'explicació del pare es basa en el millor argument per refutar la tesi que jo hi exposava.

Per cert, aquest Sant Jordi seré una estona pel matí a la paradeta de Relats en Català (Rambla Catalunya, 6), per si voleu passar a saludar.

I si no ens veiem, us desitjo un feliç Sant Jordi 2017!

L'etern retorn no seqüencial

En un univers alternatiu existeix l'etern retorn i també la possibilitat d'accedir-hi de forma no seqüencial. Els éssers que l'habiten han enregistrat completament les seves vides; cadascun dels instants de les seves vides ha quedat guardat amb totes les seves percepcions sensorials i emocionals. I quan s'acaba aquesta primera vida, es reencarnen en una repetició d'aquesta mateixa vida.

Però aquesta repetició no és pas seqüencial sinó que, a través d'un comandament a distància virtual, poden triar quin moment de la seva vida enregistrada viuen en cada moment. Podrien fer una vida seqüencial com les nostres, si així ho desitgessin; començant pel naixement i acabant per la mort. O podrien fer una vida tipus Benjamin Button, començant per la vellesa i acabant com a nadó. Però la majoria d'ells opten per vides que s'assemblen a moltes de les nostres novel·les o pel·lícules on hi ha flashbacks i flashforwards segons el caprici dels guionistes.

En aquest univers alternatiu, en Brad Pitt podria anar-se fent més jove amb els anys, com en Benjamin Button. O podria anar fent zàpping entre les seves pel·lícules. Font.

Alguns d'ells, opten per passar com abans millor els mals moments i deixar els millors moments pel final, com aquells comensals que es deixen la part que els agrada més d'un plat pel final. D'altres fan tot el contrari: defugen el dolor i la tristesa i no s'hi volen enfrontar fins que no en tenen més remei. També hi ha qui es declara enamorat de la vida i li agrada alternar moments molt bons amb molt dolents (el yin i el yang) per tal d'accentuar els contrastos i viure més intensament els bons moments.

I finalment hi ha els dramàtics. Els que busquen optimitzar el sentit de les seves vides. I, igual com els guionistes ordenen les escenes en funció de criteris estètics o argumentals (segons l'ordre que expliqui la història de forma més interessant), busquen unir les etapes de la seva vida que estiguin relacionades. Viure en cada moment, allò que té més sentit viure en aquell moment.

La inflació multiversal de la literatura

Hi va haver un temps en què els llibres eren molt cars. Després de la invenció de la impremta van passar a ser només cars. I avui en dia, amb la virtualització d'internet, escriure i llegir és virtualment gratuït.

I aquest gran avantatge també comporta alguns problemes. El preu de la paraula escrita suposava un filtre que avui, per bé o per mal, ha caigut. Qualsevol que tingui un ordinador amb internet pot escriure i publicar el que li vingui de gust. No cal tenir coneixements específics de res. No cal saber escriure bé ni dir coses interessants. L'únic filtre se'l posa el mateix autor. Això està produint una quantitat astronòmica de textos que aporten poc o res a qui els pugui llegir, d'idees (o textos sencers) copiades d'altres llocs, repetició, tòpics,... Se'ns ha donat l'oportunitat de participar activament en la comunicació global, d'escriure una frase al llibre de la Història Universal (aquell que registra absolutament tot el que passa a l'Univers) i veiem que molts ho aprofiten per escriure-hi coses com "Ola ke ase".

Faré una breu autocrítica. Quan vaig començar aquest blog, em vaig proposar fer un article setmanal i no tenia del tot clar si cada setmana tindria alguna cosa interessant i original a dir. Potser de vegades ja em repeteixo, o explico amb menys gràcia el que altres ja han explicat abans. I això fa que em plantegi si no estic usurpant al lector un temps que podria estar utilitzant en llegir quelcom més interessant.

No sé si els que escriviu de forma més o menys habitual us ho plantegeu també. També és cert que els humans tendim a perdre el temps de moltes formes i potser tampoc cal tenir tant respecte pel temps del lector. Abans ens asseiem al sofà i consumíem el programa menys avorrit dels que feien en aquell moment. Ara seguim fent-ho, però a més anem mirant de reüll el whatsapp o el facebook pel mòbil.

Però si no us preocupa això, penseu ara en el multivers. Segons aquesta teoria, cada cop que llencem una moneda es creen dos universos diferents. Un en el que ha sortit cara, un altre en el que ha sortit creu. Cada cop que llencem un dau, ho multipliquem per sis. Aleshores, cada cop que escrivim un text, la inflació multiversal es multiplica per un nombre virtualment incalculable. Universos redundants i innecessaris que no aporten gaire valor afegit al multivers.

Hi ha una teoria que diu que si tenim infinits micos picant a màquina durant temps infinit, tard o d'hora acabaran escrivint Hamlet. Aquesta imatge em sembla un símil bastant encertat del que suposa internet avui en dia. Imatge extreta d'aquí.

Hi ha un univers en el qual he publicat aquest article tal com l'esteu llegint. I un altre en el qual he esborrat l'última frase i l'he canviat per una altra. Potser també hi ha un univers on l'article s'acaba aquí. 

Una baula inesperada.

N340. 11 de setembre. 16:15

Els participants del tram ja fa estona que criden consignes. Fa cinc minuts han passat per allà la onada (un nou rècord Guiness: la onada més llarga). De sobte, el xivarri s’esmorteeix i tothom mira cap al sud, des d’on s’apropen cinc cotxes luxosos de color negre.

Els cotxes s’aturen davant dels espectadors atònits. Surten un parell de guardaespatlles de cada cotxe i finalment, en un silenci quasi absolut, s’obre la porta del cotxe del mig. Amb alguna dificultat però sense deixar que cap dels guardaespatlles l’ajudi, un home surt i s’alça, fa un cop d’ull a tots els espectadors bocabadats i diu amb naturalitat, com qui arriba a la cua de la peixateria:

—¿El último, por favor?

Davant del silenci generalitzat, va afegir:

—Hahaha, es broma. Háganme sitio, que he venido a participar en esta sardana tan divertida.

El primer a trencar el silenci és un nen de primària, que assenyala l’home amb el dit i crida:

—Mira, mama! Es el campetxano! El del Polònia!

Aeroport de Reus. 11 de setembre. 15:20

—Entonces, ¿dónde dices que estamos? —diu l’home, baixant per les escales del jet privat.

—Bueno, este es el aeropuerto de un pueblo catalán, de... esto... de Port Aventura —diu un home alt amb barba que l’acompanya.

—Vale, Mariano. Pero ¿qué es lo que hacemos aquí?

—Salvar España, como lo hizo hace treinta y dos años.

—Ya. Lo que quería decir es ¿cómo se supone que venir aquí a bailar sardanas va a salvar España?

—Pues mire, resulta que tenía el plan aquí escrito y detallado en este papel, pero no entiendo mi letra.

—Hahahaha, muy bueno. Tienes unas cosas, Mariano... En fin, será como la otra vez entonces, que no me enteré de la misa la mitad.

Els dos homes entren en un cotxe luxós de color negre que espera a peu de pista i emprenen la marxa.

La Moncloa. 10 de setembre. 22.30.

L’home amb barba juga al Candy Crush amb l’ipad de la feina, mentre sent de fons una pel·lícula que la seva dona ha insistit en mirar. Sona el telèfon i l’home esbufega però sap que el càrrec que ostenta li obliga, com a mínim a mirar qui truca. Sospira i despenja.

—Hola, Jorge. ¿Cómo? ¿Mañana? Pero yo ya tenía otros planes. Ah, que es importante. Ah, del CNI, claro. Pero entonces... Sí, aguarda un momentín que busco la Razón —l’home allarga un braç fins la tauleta i agafa el diari i un llapis amb poca punta—. Díme. No, no me voy a olvidar. ¿No ves que estoy tomando nota?

Al cap d’uns minuts penja el telèfon i se n’adona que estava massa capficat amb el videojoc i no ha estat massa atent al que li deia en Jorge. En tot cas, ell només ha d’estar preparat demà al matí i el xofer el passarà a buscar. I ja ha apuntat el més important al diari.

Ministeri de l’Interior. 10 de setembre. 19.45.

En Jorge obre un sobre que li ha arribat per missatger urgent des del despatx d’en Ramírez, del CNI. Els seus ulls es van obrint més i més a mesura que avança línies. No entén res. De fet l’informe li sembla una bajanada. Fins i tot hi ha incoherències i alguns errors gramaticals. Però els que saben de què va la cosa han confiat molt en aquell departament del CNI. I, malgrat el protocol digui que el pla necessita el seu vist-i-plau, no vol menjar-se el marró d’haver cancel·lat una missió aparentment tan important.

Seu del CNI a Madrid. 10 de setembre. 17.15.

En Ramírez ordena els papers que fa una setmana s'amunteguen sobre la taula del seu despatx. De sobte veu un informe que a la portada diu “Manila”, el nom en clau de les operacions relacionades amb la lluita contra el separatisme català. Sota la portada una data: 11/09/13. Coi, si això és demà, pensa en Ramírez. Deu ser el pla d’acció pel dia 11. Quant de temps deu portar sobre la seva taula? Ufff... Passa els fulls ràpidament. Sí, sembla un pla d’acció. Bé, serà millor que ho enviï per correu urgent al ministeri. Allà sabran què fer-ne.

Seu del CNI a Barcelona. 6 de setembre. 15.52.

—Vaya marrón... Todo el trabajo de un año...—un home camina nerviós, amunt i avall i mira de reüll el tècnic informàtic que està assegut a la seva cadira—. ¿Crees que salvaremos algo?

—Pues voy a hacer lo que pueda pero alguien ha hecho una buena chapuza aquí —respon el tècnic informàtic.

—Han sido los niñatos del partido, que el otro día, con esto del juez se liaron a borrar discos duros a saco y... Por favor, sálvame algo, que llevamos un año trabajando en un tema y esta semana en Madrid esperan que les digamos algo.

—Esto es un software de reconstrucción. Te pilla cadenas de datos que encuentra fragmentadas por el disco y las une con un algoritmo de reconocimiento de patrones.

—O sea que va pillando cachos de texto y los junta, como la novela queescribió Ana Rosa, ¿no?

El tècnic arronsa las espatlles.

—Bueno, mira a ver si me puedes sacar un informe de diez páginas antes de las siete, que este finde me largo a la playa.

Seu del CNI a Barcelona. 2 d’agost. 23.35.

Els dos agents de guàrdia estan asseguts un a cada punta del despatx i es comuniquen a crits.

—Has visto estos de Ciutadans, hahaha. ¡Qué cachondos! Animan a inscribirseen la cadena indepe y luego no ir. Así habrá agujeros.

—¡Qué bueno! Lástima que a nosotros nos toque ir de verdad... con el palo que da.

—Sí... Oye, ya que estamos aquí aburridos. ¿Por qué no hacemos unas inscripciones falsas?

—Venga, va. Hahaha. Voy a apuntar... a Juan Carlos de Borbón...

Figures literàries: la ironia.

La Dictadura Catalana

Ningú sap del cert quants anys va durar la Dictadura Catalana. Com passava al 1984 d'Orwell, el temps es va aturar a la Catalunya independent. I amb el temps, la Història.

Com pronosticaven els defensors de la Constitució, la victòria del sí al referèndum va suposar l'aïllament i l'empobriment dels catalans, excepte de les famílies del president Mas i del conseller Puig que van fugir a Suïssa a reunir-se amb els diners que havien robat als catalans.

Paral·lelament, la resta d'Espanya, que es va a passar a dir Españ per recordar a tots els espanyls que sense Catalunya no seria espiritualment un país complet, va començar a prosperar econòmicament, gràcies a l'estalvi que suposà desprendre's de la Comunitat Autònoma més deficitària i de les noves oportunitats de negoci que oferia l'aïllament i l'empobriment de Catalunya.

El sistema radial d'Espany va resultar fonamental per desenvolupar l'economia. Per exemple, els turistes d'alt standing que abans anaven en creuer a Barcelona van descobrir que era més còmode i més divertit passar una nit a cada ciutat costanera del litoral espanyl desplaçant-se en AVEs nocturns que connectaven totes les grans ciutats de la costa amb Madrid.

A Catalunya, mentrestant, començava la Dictadura. Diuen que van aixecar una gran Muralla, des del Pirineu fins a l'Ebre, per aïllar els catalans dels espanyls. Especialment tràgic va ser el segrest de milers de famílies xarnegues, que el govern extremeny va reclamar sense èxit i el robatori de nens valencians i balears que la Conselleria d'Educació va voler Catalanitzar.

Afortunadament, no es va arribar a produir l'Anschluss de la Comunitat Valenciana i de les Illes, ja que el Govern Català va seguir aplicant retallades en Educació i Sanitat després de la Independència. Això va impedir que l'exèrcit nacionalista català tingués mai una tropa prou saludable i espavilada per envair res.

Però a Catalunya la situació era terrible. Molts xarnegos van perdre la feina a causa de la llei Junqueras, segons la qual un català de soca-rel podia fer-se amb un lloc de feina ocupat per un xarnego si ho demanava. El xarnego que es quedava sense feina (i recordem-ho, sense la possibilitat de tornar amb la seva família a Espany) havia de completar un Curs als Camps de Reeducació Guardiola.

La vida al Camp de Reeducació era horrible. Els reclutes s'aixecaven ben d'hora ben d'hora, mentre per megafonia sonava Tossudament Alçats, himne de l'opressió nacionalista. No fa falta dir que si algú no estava Tossudament Alçat a l'hora que tocava era durament castigat amb ració doble de Ball de Bastons. Després d'un esmorzar de pa amb tomàquet i Espetec, els reclutes rebien classes d'Història Nacionalista, Pronoms Febles i Poemes del Martí i Pol.

Per la tarda, els reclutes treballaven en règim d'esclavatge per pagar-se l'allotjament i el menjar. Experts economistes van esmentar que aquesta mà d'obra esclava podia haver tret de la ruïna econòmica a la Dictadura Catalana, si s'hagués emprat de forma productiva. Però el cas és que, per la bogeria nacionalista del ministre de propaganda, es van emprar massa esforços en qüestions identitàries, com per exemple la Gran Bandera feta amb ganxet, que es va col·locar sobre la Muralla Catalana, amb la idea que es veiés des dels satèl·lits del Google Maps.

La ironia dels nacionalistes: demanar la llibertat amb cadenes.

Després de treballar dues hores als tallers esclavistes, tots els reclutes sopaven mentre veien El Gran Dictat i un capítol de Plats Bruts. Un cop completada la reeducació, el recluta rebia un nom i uns cognoms catalans i passava a ser un ciutadà catalanitzat.

Val a dir que no tots els catalans van ser doblegats pel pervers nacionalisme. Alguns van crear escamots de resistència, anomenats Ciutadans Populars. Aquests escamots ajudaven a passar articles de primera necessitat a través de la frontera, com el pernil de Jabugo (prohibit per la dictadura per pressions del lobby osonenc de l'embotit), cava extremeny i llibres en castellà. Gràcies a aquests herois, la flama de l'esperança va perdurar en l'obscuritat de la Dictadura Catalana.

I el dia de l'Alliberament va arribar per fi. El 18 de juliol de 2018, després de la incontestable Victòria (187% Sí, -17% No, 5% en Blanc) al Referèndum per la Reunificació organitzat pels Ciutadans Populars a Castelldefels (actual capital de la Regió Catalana), centenars de catalans van apropar-se a la frontera occidental, prop de la localitat de Fraga, on hi havia concentrats milers d'espanyls. Davant la força dels sentiments, el mur català es va esfondrar i Espany va a tornar a ser per sempre més España. Fins i tot després de la independència de Múrcia al 2089, de la Invasió europea dels tàrtars al 2345, del meteorit que va acabar amb els mamífers terrestres al 8097. Fins i tot després que el Sol devorés la Terra l'any 5.012.021.354 i de la Mort Tèrmica de l'Univers l'any 854.521.387.971. Fets, tots ells inconstitucionals, que no van poder impedir l'existència eterna d'Espanya.

* * *

L'article d'avui s'emmarca en la iniciativa de la Via catalana de blogs, que és com la que es farà l'11S amb persones. És a dir, a aquest blog li dóna l'enllaç I jo per què vull un blog? , que ha fet un post molt original, amb uns mots encreuats que us convido a resoldre, (per cert, si heu arribat aquí a través d'aquest enllaç, feu-m'ho saber als comentaris, que em farà il·lusió) i des d'aquí enllacem a fora de lloc, blog que us convido a visitar per donar sentit a la iniciativa de la Via de blogs.

Sé que a molts nacionalistes no els agradarà que doni veu a l'unionisme. I menys encara que construeixi un relat coherent amb els seus arguments, cosa que no havia fet ningú fins ara. Però crec que cal que tothom conegui les dues versions abans de decidir-se.

Podeu seguir la cadena visitant fora de lloc, que fa una interessant reflexió, des del punt de vista d'una persona de família andalusa. 

Per què passen coses dolentes a les persones bones?

Això de la vida és qüestió d'anar fent, d'anar vivint més o menys com un creu que ho ha de fer o com bonament pot. I de sobte passa alguna cosa fora del comú, ens cau una clatellada que no ens esperàvem. I l'ateu mira el cel i diu "què hi ha algú?" i el creient pregunta "Déu, per què m'has abandonat?". I tots dos busquen respostes en la profunditat de les ferides. Potser no cerquen un tipus de resposta que s'apropi a la veritat sinó tan sols una història que els ajudi a conviure amb les ferides. Sí, sembla que, en els moments més intensos de la vida, el discurs de la ficció és tant o més important que el de la realitat.

Entenc que aquesta és una de les raons que han ajudat a l'èxit de les religions: han estat capaces d'articular discursos útils per a milions de persones que passen per moments de gran dolor. De tota manera, no és fàcil construir un discurs coherent (i per tant creïble) i hi ha preguntes que posen el dit a la llaga de la fe.

Durant un experiment, per pur atzar, la Lisa va crear una civilització d'éssers diminuts. Quan aconsegueixen la tecnologia necessària per posar-se en contacte amb la seva creadora, un dels éssers li pregunta per què passen coses dolentes a la gent bona. Font.

Hi ha moltes religions diferents. Segons la teoria del multivers, és possible que hi hagi universos on alguna d'elles s'ajusti a la realitat. Una de les religions que més em convenç és la del Déu guionista. Suposo que no és estrany això d'imaginar-nos un Déu semblant a nosaltres. En aquesta religió, Déu no és bo ni dolent o, si més no, no importa gaire. Perquè l'ètica de les accions que duu a terme sobre la seva creació no és rellevant.

Per exemple, els guionistes de polseres vermelles potser són males persones però el cas és que ningú pensa que ho siguin pel fet de fer patir a una colla de nens amb càncer. Fixeu-vos en aquest detall: podrien fer que tots els nens es curessin en el proper capítol; tenen aquest poder. Però llavors potser no serien bons guionistes.

Perquè el primer que busquen els guionistes és situar els personatges davant d'un bon conflicte. Una mica com allò que diuen sobre les ostres, que si els poses un gra de sorra a dins, aconsegueixes que facin una perla. Altres religions també coincideixen en considerar que Déu de vegades ens vol posar a prova i per això ens fa males passades. El conflicte és el mitjà del guionista per engrandir els personatges, per donar-los versemblança, per definir-los. Posem pel cas que un llamp trenca una branca i que sobre la branca hi ha un niu amb un pollet que cau al buit. És en aquesta circumstància extrema quan la vida s'expressa amb tota la intensitat. Ara va de debò, pollet, o voles o t'esclafes.

De vegades el pollet no té cap opció. Des del començament, el guionista decideix que el pollet morirà i no tindrà l'oportunitat de créixer lluitant contra el conflicte. Però aquesta mort esdevé un conflicte per als altres personatges, que es pregunten si hi ha algú allà dalt o si qui hi hagi d'haver els ha abandonat. Els personatges no acostumen a saber mai què trama el guionista i per això les respostes que obtenen a les preguntes sorgides del dolor potser no s'apropen gaire a la veritat que s'amaga darrere dels fets. Però sí que troben molts cops respostes útils. Gràcies al dolor més extrem redescobreixen el valor dels tòpics més gastats: que l'amor és l'eina més poderosa que tenim per fer costat als que estimem, que la vida és curta i cal emprar el temps en allò que li dóna sentit, que la bellesa d'un sol instant, d'un somriure, d'una mirada, pot donar sentit a una lluita que segueix fins allà on arriba l'esperança i més enllà... i totes aquestes coses que tothom ja sap però que són tan òbvies que semblava que no calgués pensar-hi a cada instant.

Aquestes respostes tan tòpiques són les que fan créixer els personatges. El més interessant no acostuma a ser veure com un personatge aprèn a resoldre equacions de tercer grau sinó observar com plora, com riu i com estima. És la veracitat d'aquestes emocions el que ens pot arribar al cor i fer-nos aprendre alguna cosa que importi de debò. Sobre ells i sobre nosaltres.

S'hauria de controlar el doping literari?

La característica més definitòria de l'ésser humà és l'esperit de superació. Potser penseu que n'hi ha alguna altra de més definitòria però, si fos així, l'esperit de superació faria tot el possible per acabar superant-la.

Un clar exemple són les competicions esportives, on hi ha dues línies d'investigació científica que competeixen per, d'una banda, crear noves substàncies de millora del rendiment dels esportistes i, de l'altra, trobar mètodes de detecció d'aquestes noves substàncies.

El més curiós és que els controls antidoping es restringeixin a l'àmbit de l'esport. Per què un empresari o un broker de Wall Street pot fer ús i abús de substàncies estimulants per tancar un bon tracte i en canvi un ciclista ha de demostrar que la seva velocitat no és conseqüència del dopatge? Recordo encara quan a Ben Johnson li van retirar un record per haver-se dopat durant els Jocs de Seül 88. Us imagineu que una cançó o un llibre es retiressin del mercat perquè el seu autor hagués consumit algun producte psicotròpic durant la seva creació? Que vinguessin tot de comissaris a les biblioteques per retirar els llibres sospitosos de doping?

Segons la teoria del multivers, hi ha un univers molt semblant al nostre on els esportistes es poden dopar impunement però els escriptors estan sotmesos a constants controls de dopatge. Quan un escriptor és considerat culpable, tota la seva obra s'ha de destruir i els seus lectors es mostren decebuts per haver dedicat el seu temps a llegir a un trampós.

No sé si el que estic dient sona molt absurd. Però el principi és el mateix: impedim que els esportistes es dopin perquè hi ha un risc per a la seva salut. I perquè fent ús del dopatge estan adquirint un avantatge que impulsa als seus competidors a dopar-se si no volen ser derrotats. No existeix aquest mateix risc per als artistes dopats? Quants concursos literaris dec haver perdut contra escriptors consumidors d'LSD o de cannabis? O pitjor encara, per culpa de jutges que devien anar passats de... bé, tant se val.

És cert que els límits físics de l'home són molt més evidents que els límits mentals. Desenganyem-nos, no som  ni serem mai (almenys fins que aconseguim extingir una bona colla de criatures vivents) l'animal més ràpid, ni el més fort, ni el que salta més. El nedador humà més ràpid seria humiliat per un simple pingüí. En canvi, gràcies a la superació de la nostra ment hem pogut fabricar aparells per volar més alt que les àligues, córrer més ràpid que els lleopards o viure en deserts on cap animal no pot sobreviure.

Potser per això té sentit permetre el doping mental. A la humanitat no li serveix de res que Usain Bolt arribi a la meta mig minut abans. Però si un científic aconsegueix dissenyar un experiment per resoldre algun misteri important, llavors tothom hi guanya. El sacrifici del segon, per tant, tindria una certa utilitat.

En el cas dels escriptors, està clar que depenen molt de la seva inspiració. Aquesta musa que no sempre arriba quan se l'espera. Parlant amb alguns escriptors, m'he assabentat que es posaven a to llegint texts de la Mon Pons o esnifant versos de Literadura. Però aquest és un camí atzarós. Tinc la impressió que un dia d'aquests els escriptors es posaran davant de l'ordinador i mentre s'inicia es prendran un got d'aigua amb una Inspirina. I escriuran proses perfectes, versos sublims, pensaments que transcendiran molt més enllà de tot el que s'havia pensat abans. En comparació, els qui es posin a to per escriure veient una posta de sol semblaran micos analfabets.

Acadèmia de personatges

Imaginem que en un dels universos possibles, descrits per la teoria del multivers, s’ha inventat la televisió multiversal. A través d’ella es poden veure realitats alternatives d’altres universos possibles.

En el fons, direu els més llestos escèptics, aquesta televisió no és tan diferent a la nostra, que ja emet molts programes de realitats alternatives que sorgeixen de la imaginació dels guionistes. És el que anomenem ficció. I com vam comentar l’altre dia, alguns cops és difícil establir clarament la separació entre realitat i ficció.

 

(El televisor multiversal: recreació antiestètica perpetrada amb Paint a partir d'una imatge trobada aquí.)

Imaginem-nos que encenem el televisor multiversal i sintonitzem un canal que correspon a un univers on els seus habitants encara tenen menys clar que nosaltres què és real i què fictici. Fan un programa d’aquests on hi ha una acadèmia i tot d’alumnes que volen aprendre a desenvolupar el seu talent (i de pas sortir per la tele multiversal i fer-se famosos a tot el multivers, és clar). La professora està dreta, parlant davant d’uns vint alumnes, encabits en una aula semblant a les dels nens de primària però adaptada per tal que les càmeres omniscients ho enregistrin tot (ningú les veu però elles ho veuen, ho senten, ho ensumen i ho palpen tot).

—Heu de treure tot el que teniu dins, feu-me cas —diu la professora—. Si no aconseguiu exterioritzar tota la vostra riquesa interior, la gent dirà que sou personatges plans. No us faci mandra explicar les vostres rareses, allò que us fa diferents als altres. És la vostra personalitat el que us fa autèntics i, per tant, memorables.

—Això em sona a quan et diuen que has de ser tu mateix amb les dones —diu en veu baixa un alumne calb, d’uns quaranta anys, que seia a l’última fila—. Quina ximpleria! Sent tu mateix només tindràs èxit si ets guapo, ric i simpàtic. Si ets com jo i vols menjar-te una rosca, el que has de fer és aprendre a fingir virtuts.

—Jo de tu m'aprendria de memòria tot el que diu la professora —li contesta, també en veu baixa el company que seu al seu costat, que és un adolescent amb ulleres de pasta, pentinat amb brillantina i ratlla a l'esquerra—. Si no aproves aquesta assignatura, no et donen el grau i no se't certificarà la tercera dimensió. I amb només dues dimensions mai tindràs un paper protagonista en cap obra que tingui un mínim valor artístic.

L'home calb es mira el jove repel·lent amb enuig. Coi de joves! Acaben de sortir de l'ou i ja es pensen que ho saben tot. Però en el fons, el que li fa més ràbia és que sap que té raó. Ell porta tota la vida treballant dur per aconseguir un bon paper i no hi ha manera. Les muses dels grans autors vénen de tant en tant a acadèmies com aquella per conèixer nous talents però al final sempre escullen els que s'han tret la tercera dimensió amb una bona nota. Els personatges plans com ell, que porta repetint curs tota la vida, només poden aspirar a algun paper secundari o terciari en una obra mig bona. O si hi ha sort a un protagonista en una peli de les que fan per les tardes a Antena3. En aquests casos, cal admetre que la bidimensionalitat té avantatges. Ningú recorda el teu nom, ni la teva cara ni cap dada rellevant de tu i pots tornar a aparèixer en una obra semblant sense que el públic tingui la més mínima sospita que ets un impostor.

La professora parla ara de la importància de ser versemblants. Aquest és un tema que sempre li ha costat al senyor calb de l'última fila. Se suposa que som personatges de ficció, pensa, però al mateix temps hem de fingir que som reals. I fa un moment ha dit que havíem de ser nosaltres mateixos! Quantes incoherències!

Aleshores li ve un pensament lluminós. Bé, potser no és lúcid però sí profund: la seva existència depèn únicament d'algú que viu en una realitat paral·lela del multivers, algú que està prou boig per dedicar el seu temps a parlar amb éssers que no existeixen. I mitjançant aquestes converses es produeix la gènesi del personatge; la seva versemblança fa que comenci a existir. Com si la paraula de l'autor fos capaç de transmetre l'essència de la realitat al personatge. Agafa un llapis amb la intenció d'apuntar aquest pensament a la seva llibreta (si l'apunta a la llibreta, les càmeres omniscients del plató la podran llegir) però no aconsegueix trobar les paraules per descriure acuradament la revelació que li ha vingut. Però a poc a poc va deixant el llapis de nou sobre el pupitre, el pensament que acaba de tenir es va difuminant, fonent en la irrealitat onírica de l'escena. Acceptant que, en realitat, les idees d'un personatge incapaç d'aconseguir la tercera dimensió no li interessaran a ningú.