Al vagó del metro viatja un home llegint un llibre de Bucay. Mou els llavis i fins i tot pronuncia en veu baixa les frases que més l'impacten. La dona que seu al davant deixa anar un indissimulat esbufec de suficiència moral mentre treu de la bossa un llibre de Coelho. Al costat de la dona hi ha un noi jove de cabells llargs i una mica bruts que, després de presenciar l'escena, decideix apujar el volum del seu mp3 prou fort com perquè se senti el cor dels esclaus hebreus de Nabucco.
A l'altre extrem del vagó es dóna una situació semblant. Un noi amb ulleres de pasta llegeix La insostenible lleugeresa de l'ésser, mentre una dona recita en veu baixa uns versos de Martí i Pol i un adolescent augmenta el volum d'una cançó de reggeaton.
Posades així, una al costat de l'altra, es tracta de dues escenes molt similars. Però sospito que, en la segona escena, a més d'un li deu haver fet més ràbia la interrupció musical. En el fons, el jove que ha apujat el volum del cor dels esclaus actuava en defensa pròpia: li estaven arribant paraules de llibres que ell no volia llegir; no es volia contaminar amb uns autors que no han fet cap aportació intel·lectual que compensi la desforestació que han provocat. Que no és el mateix acariciar un arbre i dir-li que ha de morir per ser convertit en cinquanta exemplars de l'Ulisses de Joyce que clavar-li una destral i fer-li saber que es convertirà en un insuls manual d'autoajuda.
El problema és que els arbres no parlen i no poden dir si estan d'acord amb ser literatura russa o chic lit. I, encara que parlessin, potser tampoc són els més adequats per dir quin tipus de literatura és la millor. Probablement els agradessin els llibres que parlen de boscos o de... no sé, temes d'interès per a ells. Així doncs, qui ha de decidir què és literatura de qualitat i amb quin criteri?
‒D'aquest autor només em va agradar el primer llibre, que va tenir una tirada de 2.000 exemplars. A partir del segon es va tornar insofriblement mainstream ‒van dir les ulleres de pasta d'aquell noi.
La qualitat sempre té un component subjectiu. Això passa en gairebé tots els àmbits (hi ha molta gent que pensa que a una hamburgueseria es menja millor que al Bulli, que va ser declarat millor restaurant del món) i la literatura no n'és una excepció. En el fons, ja és bo que sigui així. Si estigués clar quins són els mil millors llibres, ningú llegiria els milers de llibres restants. Per què perdre el teu temps llegint el llibre 345.391 quan encara no has llegit el 22? Que hi hagi diferències de criteri i de gustos permet que la humanitat en el seu conjunt tingui una riquesa cultural major.
Malgrat aquest component subjectiu, tampoc podem passar alegrement a l'altre extrem i defensar que la qualitat no existeix i que la llista de fer la compra pot ser literatura tan bona com la de Tolstoi. Que el més democràtic és que la bona literatura sigui la més llegida (o la més venuda). Val a dir que el millor del criteri democràtic és que no és gens subjectiu, la quantitat es mesura en xifres absolutes i es poden fer gràfics i rànquings amb els més venuts. Però és clar, també diuen que el problema de la democràcia és que el vot d'un analfabet val el mateix que el d'un premi Nobel.
Una altra opció és fiar-nos del criteri dels professionals de la literatura. Hi ha una sèrie de crítics que analitzen les novel·les amb bisturí i destrien el gra de la palla. Però qui ens garanteix que algú que es fa dir crític sigui realment més bo que nosaltres valorant una obra literària? Potser no coneixem prou casos de llibres insofribles que han guanyat tal guardó o que han estat elogiats en tal article de crítica literària?
Bé, com que estic veient que aquest post es vol allargar massa i estic deixant la pregunta a mig contestar, he decidit fer-ne una segona part amb la vostra ajuda. Per això us demano que em respongueu a aquestes preguntes: què és la literatura de qualitat? Què m'agrada trobar en un bon llibre? De qui em fio a l'hora de triar un llibre? Hi ha algun criteri objectiu que ens permeti valorar la qualitat d'una obra?
