Pares i fills

Des que vam tenir l'Albert, la Irene no pot veure cap notícia de nens sense posar-se en la pell de la mare dels nens en qüestió. A mi no em passa tant però una notícia recent m'hi ha fet pensar. És aquesta:

Josep Lluís Núñez i el seu fill ingressen a la presó.

Segurament m'hi ha fet pensar perquè el redactat de quasi totes les notícies que he vist era així: Josep Lluís Núñez i el seu fill. Com a fill, el meu primer pensament seria alguna cosa així com "El fill no té nom ni personalitat pròpia, és com un apèndix del pare". Hi ha gent que fins i tot s'ha preguntat si tenia nom. Sí, es diu Josep Lluís Núñez i Navarro. Ara que hi penso potser el redactat "Josep Lluís Núñez i Josep Lluís Núñez ingressen a la presó" no és àgil.

Potser a causa de la meva paternitat, li trobo un punt tendre a la història. Pare i fill compartint negocis,  construint blocs de pisos, tramant conjuntament els suborns i finalment entrant junts a la presó. Ah, la famiglia...

Perquè és cert que es poden tenir fills i no compartir amb ells res més que una paella els diumenges. Però, què hi ha més maco que tenir aficions comunes?

Pares i fills units per una empresa comuna. Font.

Herències

Val a dir que en molts casos, aquesta unió paterno-filial és objecte de sospites, rumors i suspicàcies. Per molt bo que sigui un fill fent una feina, molts sospitaran que hi és només perquè és fill del seu pare.

Un exemple clar és el de Felip VI, actual rei d'Espanya. Molts espanyols sospiten que no seria rei d'Espanya si el seu pare no ho hagués estat. Els monàrquics afirmen que això no vol dir res, senyalant encertadament que el pare de Joan Carles I no va ser rei.

Un altre cas similar és el de George Bush, expresident dels EEUU que va ser fill del també president George Bush. En aquest cas també van compartir Guerra a l'Irak.

El meu amic David, company també d'aventures musicals, va compondre una cançó titulada "George Bush is a jerk". L'últim vers de la cançó aclaria els possibles dubtes del públic sobre de quin George Bush es parlava: "the father and the son" i rematava amb un solo de guitarra que recordava l'himne nacional nord-americà. Font.

També en l'àmbit musical hi ha hagut pares i fills compartint vocació. Per exemple els Iglesias. El pare ja era mundialment famós quan el fill va començar la seva carrera. Segons afirmen uns quants milions de fans, alguns envejosos van fer córrer aquest muntatge per desprestigiar-lo:

L'audio, que era una mica més llarg i no sé si va amb aquest vídeo, va córrer viralment durant la prehistòria d'internet, quan encara no hi havia ADSL.

Com veieu amb tots aquests casos, el comú denominador és l'enveja de molts fracassats davant l'èxit desacomplexat del pare, que s'incrementa i es fa insuportable quan pot compartir la seva joia amb el fill. En aquest sentit, m'alegra no ser una persona gaire famosa perquè així podré compartir les aficions del meu fill sense haver de perdre un minut en pensar què dirà la gent.

La nova censura i el nou 9N

Jo no ho vaig viure però diuen que durant el franquisme hi havia censura. És una cosa que passa quan els mediocres governen. Com que saben que la gent diria que són uns pelacanyes, decideixen que la gent no pugui dir el que pensa.

També diuen que això va estimular la creativitat dels artistes. Es tractava de dir el que no es podia dir, colar gols als censors, saltar-se les regles amb enginy.

40 anys després, la Història avança en helicoide, fent cercles però desplaçant-se en un eix perpendicular. Mateixes essències, diferents formes. Avui ens torna a governar un gallec terriblement mediocre.

A Espanya, la censura es practica controlant els mitjans de comunicació. L'any passat van ser substituïts els 3 directors dels diaris més importants d'Espanya (El País, El Mundo i La Vanguardia). En els 3 casos, per nous directors més afins ideològicament al PP. Les cadenes de TV també estan en mans del govern espanyol o d'empresaris amics.

Per entendre el procés independentista català, a les TV espanyoles conviden catalans com Rivera, Marhuenda o Nart. En canvi, a TV3 adoctrinen portant tertulians amb opinions diverses.

En aquest context, no és estrany que el govern espanyol hagi invertit tants esforços en prohibir el 9N que, sense acord amb l'Estat espanyol no podia tenir més que caràcter consultiu. És a dir, des que el Parlament espanyol va rebutjar cedir la competència per celebrar un referèndum, el 9N només servia per demanar l'opinió als catalans. I això, pels amics de la censura, és el pitjor delicte possible.

La resposta del govern català ha emulat els artistes que esquivaven la censura amb enginy. Tot previsible fins la suspensió de la llei de consultes. Llavors hi ha una escena d'aparent caos i autodestrucció -que no estic segur que no formés part del pla- amb baralles internes. La cosa acaba amb el Butireferèndum, que el propi Mas va vendre molt malament en un primer moment. Què coi és això d'un acte participatiu? No havíem quedat que...? Propis decebuts i estranys fent tota mena de bromes, disposats per enéssima vegada a enterrar el procés i al president. El censor s'empassa l'ham.

I passen els dies i tot pren perspectiva. A efectes pràctics el nou 9N s'assembla molt al vell 9N. Segueix sense ser vinculant i segueix servint per donar veu als catalans. La pregunta és la mateixa. L'Estat comença a fer el ridícul: impugna de nou al Constitucional un acte que diuen que és inútil i que no té garanties democràtiques (ho saben perquè ells mateixos s'han encarregat que no en tingués), es veuen tancs per les autopistes catalanes, fragates al Port de Barcelona, amenaces velades a funcionaris, diaris espanyols dient que votarà en Bob Esponja... I arribem al 9N i vota el primer català.

El primer vot del 9N. A Austràlia. 

El Gobierno diu que d'acord, que posa els Fiscals a treballar. Però té totes les potes ficades en galledes. Si no és una consulta ni un referèndum, quina és la il·legalitat? I si ho és, el Gobierno de España està donant legitimitat de referèndum a una votació que l'independentisme ha guanyat per golejada.

Fins i tot en camp contrari s'ha golejat. Fixeu-vos: 

9N a Sant Boi de Llobregat:

Sí/Sí: 12315

Sí/No: 3176

Sí/Blanc: 193

No: 1659

Algú pensa que són pocs vots? Últimes municipals a Sant Boi:

PSC: 8750

PP: 4933

ICV: 3617

CiU: 3359

PxC: 2989

ERC: 1083

Cs: 942

CUP: 751

La majoria silenciosa

L'última estratègia és dir que no ha votat la majoria silenciosa. Que tots els independentistes han votat i tots els unionistes s'han quedat a casa. Certament això quadra amb l'estratègia del PP de mobilitzar el vot independentista i convèncer als seus que la votació era una farsa. És típic dels censors considerar que el silenci del ciutadà és un suport al seu govern.

Me gustas cuando callas porque estás como de acuerdo conmigo.

La fruita esperada

Fa poc em vaig fixar que els pèl-roigs, en realitat, tenen els cabells més aviat taronges. Vaig pensar que seria més adequat anomenar-los pèl-taronges però he mirat diccionaris i la tendència de les llengües properes és la mateixa:

Pèl-roig, pelirrojo, red-headed, roux, capelli rossi, rote haare...

Una primera conclusió precipitada podria dur-nos a creure que hi va haver una estranya forma de daltonisme que devia afectar als lingüistes de tots aquests països. Una altra opció, més probable, és que quan es va anomenar pèl-roigs als pèl-taronges el color taronja no existia o no es deia així, ja que les taronges encara no havien arribat a aquesta part del món.

És lògic pensar que si els nostres avantpassats no coneixien les taronges, el color taronja no es diria taronja. Ara bé, el que sorprèn és que no hi hagués un altre nom per a aquest color. No és com el color turquesa o el lavanda, que cal una certa subtilesa per apreciar-los. El taronja ocupa un bon tros de la gamma cromàtica.

A més, els nostres avantpassats sí que coneixien coses de color taronja. Coneixien les pastanagues i els nespres, per exemple. Per què no van assignar cap d'aquests vegetals com a nom del color taronja?

És com si estiguessin esperant que arribés la fruita adequada, com si li estiguessin guardant durant segles tot un rang cromàtic. I això va passar a molts països: taronja, naranja, orange, laranja,...

No sé si algú ho ha pensat abans però m'agradaria veure un mapa del món amb els països on tinguin la mateixa paraula pel color i la fruita taronja.

Curiosament, a la Xina, d'on se suposa que vénen les taronges hi havia uns funcionaris que portaven roba d'aquest color. Però eren coneguts com Mandarins. Font.

Realitat augmentada

Entreu en un bar i a la taula del costat veieu sis persones. Si us dic que no parlen entre elles, ni estan bevent ni menjant res. Què diríeu que fan? Una pista, al bar hi ha wifi gratis...

Segurament haureu vist/patit més d'un cop aquesta situació. D'estar reunits amb altres persones que no estan pendents de vosaltres sinó del mòbil. Jo he vist algunes bronques per aquesta descortesia... Bé, ho reconec, alguna també me n'he endut.

Després aneu a un concert i la gent no escolta les cançons perquè les està gravant amb el mòbil. I hi ha una posta de sol perfecta però no l'esteu gaudint perquè cal prendre una foto i pujar-la a l'instagram. Perquè la vida que importa no és la que ocorre físicament on som nosaltres sinó la que queda enregistrada en mòbils, tauletes i xarxes socials.

Hi ha qui pensa que els smartphones estan substituint la intel·ligència i la sociabilitat dels seus propietaris. I que si això passa ara, a on arribarem d'aquí uns anys, si es posen de moda ginys com les Google glasses o fins i tot mòbils connectats directament al cervell.

Com podeu veure, les Google glasses es basen en un disseny d'una tecnologia militar alienígena. Font1. Font2.

Com a aficionat a la ciència-ficció, pronostico que estem en els inicis de la fusió del nostre cervell amb els dispositius electrònics. Els primers passos ja els hem fet. Ara, les discussions sobre quin actor sortia en aquella peli eslovaca que va rebre tants premis ja no s'eternitzen durant hores. En pocs segons, Google les resol.

La connexió a dispositius electrònics amplia les possibilitats del nostre cervell. Font.

Quan els dispositius com Google Glasses siguin omnipresents, canviarà la nostra manera de relacionar-nos. Imagineu-vos en una primera cita. No us coneixeu gaire i la conversa s'està refredant. Però el dispositiu electrònic al qual esteu connectat detecta el vostre nerviosisme i busca una solució. Es connecta al facebook de l'altra persona i busca temes d'interès. A partir d'ells, genera tres enginyoses línies de conversa a escollir per tal de desencallar el moment tens.

També us podria ajudar a la feina. Sou un bomber en ferotge incendi. El foc se us acosta perillosament. Les ulleres informatitzades capten la temperatura del que veieu, es connecta als mapes per GPS i us indica el camí a seguir amb més probabilitats de sobreviure.

Penseu que Internet és una font de coneixement més completa que hi ha ha hagut mai. Per què ens hauria d'incomodar la idea de conviure en permanent contacte amb tanta saviesa?

Internet i les futures formes de govern

Fa un temps vaig explicar com Internet comença a moure l'opinió pública més que els mass media tradicionals. I quan això passa en una democràcia, podem veure canvis d'estructures de govern molt profundes.

És cert que el 15M va ser un moviment "de carrer" però no crec que es pugui entendre sense l'existència d'Internet. En primer lloc, la guspira que va encendre la revolta va ser la Llei Sinde, que buscava perseguir la pirateria per internet. Amb el lema #nolesvotes, molta gent es va organitzar per demanar que no es votés als partits que van donar suport a aquesta llei (PP, PSOE i CiU).

Val a dir que el punt de partida d'aquesta revolució pot resultar una mica absurd. En un país en plena crisi econòmica, amb un atur estratosfèric, milions de persones perdent-ho tot en la bombolla immobiliària... la gent va i esclata perquè no pot baixar-se pelis pirates? Bé, sí, d'acord, segons deien, era una qüestió de llibertats civils i, en tot cas, al final els temes importants (i els que potser no ho eren tant) van arribar a les assemblees de les places i als fòrums d'internet.

Uns mesos després d'aquella revolució d'esquerres, el PP va treure majoria absoluta a les eleccions generals. Alguns es van adonar que el lema #nolesvotes, podia haver afavorit l'abstenció entre els activistes d'esquerres, permetent una victòria demolidora a una dreta on no havia arribat el missatge del 15M.

Des d'aleshores el moviment ha anat cristal·litzant en diverses plataformes ciutadanes però quedava el pas més polèmic: fer política. Algú va dir "si sou el 99%, presenteu-vos a les eleccions i guanyareu de carrer. En cas contrari, potser no sou tants com us penseu i, per tant, no teniu legitimitat per parlar en nom del poble".

Després de la sorpresa de Podemos a les eleccions europees, comença a cristal·litzar una forma de política inspirada en el 15M. M'ha cridat molt l'atenció aquesta entrevista a un dels seus eurodiputats.

Pablo Echenique-Robba (m'estalviaré els acudits sobre un polític amb aquest cognom) és científic i deixa un titular sucós: “En la izquierda a veces la gente se vuelve anticientífica”. L'entrevistador li pregunta sobre alguns temes on ell discrepa amb el partit que representa i diu que ell és científic i que, com a tal, no pot estar d'acord amb certs plantejaments, però que si arriba el moment de votar, votarà el que digui el partit.

És a dir, Podemos fitxa un expert en temes científics però el subordina al que opini gent que no té cap mena de formació científica. És així? Ell aclareix que farà pedagogia i que ja s'encarregarà que la gent acabi entenent aquests temes però alguns temes s'escapen a la racionalitat de l'argumentació.

Em sembla molt interessant tot el debat que obre aquest plantejament. S'ha de poder votar tot? Si votem sobre política fiscal, el vot d'un economista ha de valer el mateix que el d'un cambrer? Si hi ha una sèrie de decisions interdepenents (per exemple abaixar o apujar impostos, control de la inflació, reducció/ampliació de les cobertures socials,...), s'han de poder votar per separat?

Recentment, la llei catalana de consultes ha obert les portes a una democràcia més participativa. És cert que, vistos els resultats del multireferèndum, algú pot pensar que no tenim encara la maduresa suficient per votar tant. D'altra banda, deixar les decisions importants en mans de polítics que s'han demostrat profundament ineptes i/o corruptes tampoc sembla una bona idea.

Té sentit que tothom pugui votar sobre temes específics sobre els quals no té cap mena de formació? Vinyeta extreta del blog Gargotejant.

La solució ideal seria apujar el nivell de coneixements generals de la població fins que fos capaç de prendre decisions basades en aquests coneixements, entenent què significa una opció i quines conseqüències té la contrària. Però d'això estem molt lluny encara. I no sembla que ens hi estiguem apropant a gaire velocitat...

Ètica animal i especisme

Recentment, mitja Espanya s'ha commocionat pel sacrifici d'Excalibur, un gos que el Govern ha decidit assassinar sacrificar per culpa de l'Ebola. Bé, de fet el gos no tenia Ebola però l'han matat igualment per si de cas.

Si no heu vist les notícies, el resum seria: moren uns centenars d'africans per un brot d'Ebola. Al cap d'uns mesos, uns capellans espanyols es contagien i el govern els repatria per atendre'ls a Espanya. Alguns s'alarmen per la possible expansió del virus a Espanya. El Govern diu que està tot controlat. Alguns fugen cames ajudeu-me en sentir això. Al cap d'uns dies, una infermera que havia tractat els capellans dóna positiu en Ebola. El govern diu que està tot controlat. La gent corre en cercles, cridant "morirem tots, morirem tots!" amb les mans al cap. El govern diu que caldria matar el gos de la infermera, per si de cas. Esclata la revolta a twitter amb el trending topic mundial #SalvemosaExcalibur. Venen a emportar-se el gos, amb antidisturbis repartint cops de porra als manifestants que ho volien impedir. El gos mor.

El gos Excalibur, durant el seu últim dia de vida.

A partir d'aquesta història, s'han creat dos bàndols irreconciliables entre els que entenien el sacrifici del gos i els que deien que pobre gos, quina culpa tenia.

També hi ha dos bàndols entre els miserables que culpen a la infermera per haver-se contagiat i la van arribar a donar per morta i els qui creuen que culpar a una pobra infermera que s'hi ha jugat la vida és de covards i desitgen que es recuperi aviat. Però aquest debat em sembla tan poc estimulant des d'un punt de vista intel·lectual que he decidit obviar-lo. Ánimos, Teresa. Llista de mitjans que han donat a Teresa per morta.

El primer bàndol esgrimia arguments de tipus pràctic (aturar l'epidèmia) però carregats d'un innegable especisme. Ningú hauria proposat sacrificar els capellans (o fins i tot els africans) infectats d'Ebola per aturar l'epidèmia, tot i que una acció radical en aquest sentit a temps podia haver aturat l'epidèmia i salvat moltes vides. Quan l'episodi de les vaques boges, es van sacrificar totes les vaques malaltes i fins i tot les que compartien granja amb elles.

Fixeu-vos que l'especisme fa que es prenguin decisions completament contràries, segons si la víctima és un humà o un animal no humà (els humans també som animals). Anàlogament, el racisme consisteix en prendre una decisió diferent en funció de la raça de la persona. O el sexisme en funció de si és home o dona. Amb la diferència que els que critiquen l'especisme encara no han aconseguit que la seva visió sigui considerada com la moralment correcta.

El més curiós és que el tracte amb un animal o amb una persona, molts cops és diferent tot i buscar en ambdós casos el millor per l'animal o la persona.

Per exemple, si estàs patint una agonia i no tens possibilitats de sobreviure pot passar que:

1. Siguis humà, puguis demanar que acabin amb el teu dolor i que no pugui ser perquè seria un assassinat.

2. Siguis un gos, no puguis dir res però algú pensi que el millor per a tu és que moris amb poc dolor.

Un altre exemple. Si has viatjat molts quilòmetres i vols començar una vida lluny de casa.

1. Si ets humà, tens dret a intentar legalitzar la teva situació. Si el govern d'aquell país és progre considerarà que estàs "enriquint culturalment el país" i et donarà els papers. Si és racista probablement et retornaran al teu país d'origen.

2. Si ets un cargol poma, ets una espècie invasora i t'intentaran exterminar. Ningú considerarà que estàs enriquint de cap manera l'ecosistema.

Arribo al final d'aquest article amb la sensació d'haver trepitjat algunes línies vermelles d'allò políticament correcte. Però crec que de vegades és interessant pensar les coses des de zero, sense prejudicis, encara que només sigui com a exercici mental.

Així doncs, si ens oblidem del que és moralment bo o dolent i pensem només en beneficis i perjudicis, hi ha alguna raó per tractar de forma diferent a animals i humans? (En el benentès que en ambdós casos volem el millor per a l'animal o l'humà).

La Lliga de MicroRelataires catalans

M'enorgulleix d'informar-vos en quasi primícia l'estrena d'una iniciativa que pot revolucionar el món del microrelat en català.

Fins ara existien iniciatives com els Reptes de Relats en Català o webs com Vull Escriure, sí. Però la Lliga de MicroRelataires catalans va un pas més enllà i enfronta els participants en apassionants duels u contra u. S'estructura com si fos una competició esportiva, amb partits i classificacions.

No explicaré les regles perquè ja estan ben explicades al web que promou la iniciativa. El que sí que us explicaré és que si us atreviu a participar-hi podreu competir contra altres microrelataires catalans. És més, si us inscriviu ara mateix, podreu formar part de la Divisió d'Honor durant la primera temporada (això ha sonat una mica a oferta de TeleBotiga?). I encara més! Podreu competir contra mi!

Dos arguments més:

1. És gratis!
2. Hi ha un premi per al guanyador i una medalla per al segon!

Bé, us hi espero als que us atreviu a participar-hi. Si no us he convençut, pitjor per vosaltres perquè quan comenci la lliga en tornaré a parlar i us faré molta enveja. I llavors ja no sereu a temps de participar-hi.