Presentació del bloc. Segona Part: Els premis literaris.

(Foto de família del lliurament del XII Premi Víctor Mora, amb el propi Víctor Mora i una setzena d'afortunats. Robada furtivament d'aquí.)

Hi ha qui, per diverses raons, està en contra dels concursos literaris. Diuen que molts d'ells estan donats abans de convocar-se o que el jurat gairebé mai té la formació o el bon criteri per triar la seva millor obra, o que només serveixen per inflar egos i que l'autèntica literatura no necessita de reconeixements.

 Jo aquí em limitaré a explicar la meva experiència, sense intentar ser útil però centrant-me en el que a mi m'han aportat.

Quan algú comença a escriure i té certa traça, cau en el perill d'enamorar-se massa perdudament del seu melic literari. I es pot confondre un relat mal acabat amb un relat "fresc i espontani" o desconèixer alguns fonaments de l'escriptura amb "escriure de forma innovadora". Els concursos literaris són una bona manera d'enfrontar el teu ego literari amb el món exterior.

És cert que al final d'aquestes qüestions podríem trobar un debat filosòfic sobre si la qualitat es pot mesurar objectivament. I trobaríem grans escriptors de la literatura universal que en el seu temps van ser menyspreats per la crítica i el públic. Com per exemple en Van Gogh. Sé que en Van Gogh era pintor i no pas escriptor però el poso d'exemple perquè, per alguna raó, els pintors que passen gana fan més llàstima a la gent que no pas els escriptors pobres.

Per tant, sense negar l'existència d'escriptors màrtirs incompresos, al final quan un escriu ha de decidir si ho fa perquè el llegeixin o per llegir-se un mateix. En el primer cas, els concursos són una bona manera d'aconseguir que algú llegeixi allò que escrius. Diuen que els qui fan de jurat se senten una mica obligats a llegir-se tots els relats participants (per això els hi paguen!). Hi ha altres maneres d'obligar a la gent a llegir o escoltar allò que escrius però aquesta és una de les menys violentes. Penseu que si arribeu a guanyar un premi, en molts casos fins i tot poden publicar el treball guanyador en un llibre o revista, omplint d'orgull a gran part de la vostra família.

 Un altre avantatge dels concursos és que si perds no passa absolutament res. Al currículum pots presumir dels premis que has guanyat però ningú et preguntarà quants cops t'has presentat infructuosament al Premi Vent del Port. Aquí encaixa perfectament aquell acudit que comença dient "m'encanta presentar-me a concursos i perdre". "I guanyar?". "Bé, guanyar deu ser..."

Però el millor de guanyar un concurs literari són els diners és l'acte de lliurament. Jo he tingut la fortuna de ser present en molts d'ells i puc dir que no n'hi ha dos d'iguals. L'únic que tenen en comú és que en cap d'ells el públic assistent ha llegit les obres guanyadores. La qual cosa li dóna un toc de surrealisme a l'acte. Quan el guanyador s'aixeca a recollir el premi, els assistents aplaudeixen a algú que no coneixen per haver escrit un text del que no en saben res. De vegades, els aplaudiments fins i tot són prou llargs com per evitar que es produeixi un silenci incòmode mentre el premiat encara camina cap a l'escenari. Bé, és cert, si has guanyat t'aplaudeixen perquè has guanyat (i ells no! HA-HA!) i pots mirar-los amb suficiència des de la tarima, recordant que aquesta societat estima els guanyadors i els reserva uns minuts de glòria, per poc mèrit que tinguin.

Em penso que ara m'estic desviant del tema. Deia abans que tots els actes de lliurament són diferents i això es deu a les imaginatives maneres que s'empesquen per intentar omplir les sales on es lliuren els premis. Tenint en compte que un acte d'aquestes característiques no inclou pràcticament mai la lectura dels treballs participants, es busquen altres coses per fer: un concert de música medieval, una conferència d'algú famós, una performance a càrrec d'una companyia de teatre, uns balls tradicionals o, el que mai falla, un pica-pica gratuït per a tots els assistents. Si els escriptors valorem els premis literaris en funció de la seva dotació econòmica projecció i prestigi, els assistents els valoren en funció del seu pica-pica.

És per això que el dia que publiqui la meva primera novel·la suggeriré a l'editor que la novel·la es vengui conjuntament amb una bossa de cacauets. Tindria molt més atractiu amb un pernil, és clar, però ara mateix em temo que el sector editorial no està com per lligar els llibres amb embotits.