Després de parlar
dels premis literaris a l'anterior entrada, potser algú —òbviament de fora del
petit univers literari català— va arribar a l'errònia conclusió que aquests
premis constituïen una mena de camí cap a la fama.
Bé, he cregut
necessari fer un post només per desmentir aquesta forassenyada hipòtesi. Torno a
dir que els premis estan molt bé i que serveixen per a moltes coses: per
donar-te una dosi de moral fent-te veure que el que escrius no està tan
malament, per portar la família a dinar a un poble de l'interior, com diu el
Jeremias, o per la il·lusió de veure un relat teu publicat.
L'únic contacte
amb la fama que podeu obtenir guanyant un premi literari és la possibilitat de
conèixer algú famós o fins i tot fer-vos una foto amb ell i penjar-la al vostre
facebook. Aquests seran els vostres 15 minuts wahrolians de fama.
Perquè això
d'escriure està molt bé i dóna molt de prestigi per al propi ego. Però, desenganyeu-vos: si no sortiu a la tele
(encara que sigui al Youtube) NO SOU FAMOSOS. Us posaré un exemple en forma de
comparació odiosa:
Fa quasi tres
anys, com a part del prestigiós premi Llavor de Lletres, vaig tenir l'immens
honor de veure un relat meu publicat al setmanari La Fura, que per aquells temps tenia una tirada
de 80.000 exemplars. Fins i tot sortia una foto meva a la portada. Des de
llavors, un total de tres persones m'han comentat que em van veure a aquesta
revista.
 |
| Aquí el meu màxim moment de fama amb algú que probablement tampoc coneixereu, tot i ser un dels homes més influents del país. |
Més o menys per
les mateixes dates, un veí va anar de públic a un programa de la tele. Va
sortir a sis o set plans. Al dia següent va rebre una vintena de trucades i una
colla de sms dient "eh, que t'he vist a la tele!!!".
Reflexionant
sobre aquest fet, crec haver trobat la raó per la qual molts intel·lectuals
diuen odiar la tele: no ens hi deixen sortir! I en el cas dels escriptors, hi
ha un dia en què la tele ens humilia de forma evident: la diada de Sant Jordi. Cada
23 d'abril els anomenats "mediàtics" escombren els escriptors
"de veritat" per golejada. Autors com Mario Conde o Justin Bieber venen
llibres a dotzenes mentre un il·lusionat escriptor novell, que ha aconseguit
publicar el seu primer llibre després de milers d'hores dedicades a escriure la
novel·la que "canviaria per sempre els fonaments de la literatura de
ficció" i cinc anys trucant infructuosament a les portes de les editorials, s'ho mira amb
resignació des de la zona desèrtica de cinc metres de radi que s'ha creat a la Rambla, al voltant de la tauleta on fa veure que signa llibres.
Bé, perquè ho
entengueu millor, robaré les paraules del Vicenç Ambrós, que fa uns anys, abans
de convertir-se en el famós escriptor en què s'ha convertit gràcies als tres
llibres que ha publicat, va escriure a Relats en Català un inspirat relat anomenat Feliç carrera literària. En destaco un petit fragment:
Arribarà (després d'haver encès un parell de ciris a Santa Rita)
el primer llibre publicat, una coedició que t'haurà costat un ull de la cara i
mitja úlcera estomacal. Els parents més propers (és a dir, l'alta aristocràcia
dels àlbums de casament, inclosa la tia Eulàlia, la dels dissabtes al dematí)
et prendran els exemplars de les mans, entre elogis i felicitacions. Amb el
benentès, és clar, que "a nosaltres ens el regales, oi?"
Per tant, pretendre assolir la fama a base de guanyar concursos literaris és com pretendre aconseguir una bona feina a base d'estudiar carreres, màsters, idiomes i doctorats. Tard o d'hora veuràs com un concursant de Gran Hermano o una ex-novia d'un torero o un futbolista aconsegueix guanyar en un dia el teu sou anual.
Això sí, els escriptors, com haureu deduit si heu llegit sencer el relat del Vicenç o si heu conegut qualsevol altre escriptor, tenim una arma secreta capaç de superar totes les injustícies: el nostre ego d'escriptor. Si el Risto Mejide ven més llibres que nosaltres, no passa res. Nosaltres som superiors perquè fem literatura de veritat. Amb una mica de sort tenim un crític que ens ha fet una ressenya que ho demostra i quatre lectors escampats per tota la geografia del país (i un més a l'estranger... bé, d'Erasmus a Bèlgica) que ens converteixen en un escriptor de culteTM, que vol dir que potser no tenim molts lectors però els que tenim estan dotats d'un molt bon criteri.
Si encara no tenim aquesta sort, podem consolar-nos, autoseduir-nos amb el mite de l'artista maleït: "estic massa avançat per la meva època: la història de la literatura em reconeixerà en un futur". Fins i tot podem anar més enllà i trobar el cas de l'escriptor que es creu tan únic que sap que mai ningú podrà apreciar el seu immens talent. Ningú tret d'ell mateix, és clar. Però com que ell es considera a si mateix com el lector més sagaç, no li cal res més per assolir la plenitud.
I aquesta és, sens dubte, la venjança perfecta contra la fama.
Si encara no tenim aquesta sort, podem consolar-nos, autoseduir-nos amb el mite de l'artista maleït: "estic massa avançat per la meva època: la història de la literatura em reconeixerà en un futur". Fins i tot podem anar més enllà i trobar el cas de l'escriptor que es creu tan únic que sap que mai ningú podrà apreciar el seu immens talent. Ningú tret d'ell mateix, és clar. Però com que ell es considera a si mateix com el lector més sagaç, no li cal res més per assolir la plenitud.
I aquesta és, sens dubte, la venjança perfecta contra la fama.
Tu saps perfectament que si jo em presento a un premi i no el guanyo (o quedo tercer darrere teu i el Jeremias) és que hi ha tongo del gros... ;)
ResponEliminaQue forta que està la competència!!! Mmmm... creieu que podem pactar amb els jutges un modest quart o cinquè lloc per a mi? ;)
EliminaSergi, he rigut i somrigut una estona! No pel tros meu, que ja tinc conegut, sinó perquè noi, és ben bé com ho dius: "Autors com Mario Conde o Justin Bieber venen llibres a dotzenes mentre un il·lusionat escriptor novell, que ha aconseguit publicar el seu primer llibre després de milers d'hores dedicades a escriure la novel·la que "canviaria per sempre els fonaments de la literatura de ficció" i cinc anys trucant infructuosament a les portes de les editorials, s'ho mira amb resignació des de la zona desèrtica de cinc metres de radi que s'ha creat a la Rambla, al voltant de la tauleta on fa veure que signa llibres". Això és que l'enfocament no l'hem fet bé. Primer hem de sortir a la tele, i després publicar -i vendre!- llibres. En literatura, l'ordre dels factors sí que altera el producte :-)
ResponEliminaSeguirem intentant-ho, i amb l'ego ben alt, que és l'única arma per combatre la incomprensió social envers les nostres obres de "literatura de veritat".
Enhorabona i gràcies per encetar aquest bloc!
Boníssim, m'has fet riure molt... això és el millor que podem fer pel nostre estimat ego, riure'ns una mica del nostre elevadíssim i poc reconegut talent...
ResponEliminaEn el meu cas, per exemple, que en algun moment vaig ser una escriptora reconeguda i de prestigi: algú s'hauria llegit els meus relats o me'ls hauria comentat si jo mateixa no hagués tingut el temps i les ganes d'anar llegint i comentant relats dels meus comentaristes? Només els molt bons lectors... ehem...
felicitats pel bloc
mima
quetz
La fama deu ser una càrrega horrible.
ResponEliminaEls mestres tenim una petita dosi, molt petita, de fama dins del barri, o del municipi on treballem; i tot i que sovint és agradable trobar-se alumnes, pares d'alumnes, etc. De vegades necessites intimitat i no la tens. Voldries passar desapercebut i no pots. I com més anys passen, més famós ets. Cada curs s'incrementa en un nombre que oscil·la entre 60 i 100 el nombre de persones que et coneixen amb molta proximitat; i si hi afegim els pares, el nombre aniria de 120 a 200. I és molt agradable saludar, somriure, trobar coneguts; però sovint un agafa el cotxe i se'n va a una altra població per a ser una estona anònim. Els famosos de debò, els que són coneguts arreu, no poden anar a un altra població. No m'agradaria gens estar a la seva pell. Ho dic sincerament, la fama és una inconvenient molt seriós, i potser surt a compte no vendre milions de llibres per aconseguir el privilegi de l'anonimat escollit, que ve a ser el privilegi de la llibertat, i no hi ha prou diners al món per a pagar-lo. No entenc els qui persegueixen la fama. Perseguir l'èxit pel gust de fer bé les coses, o fins i tot per guanyar diners, té sentit; però no pas per la fama, que significa posar la teva vida en boca de tothom i viure com en un aparador. I hi ha gent que certament busca la fama.
Res... que m'ha vingut al cap això de la fama i ho volia dir.
I la quetz continua essent per a mi una escriptora de prestigi. Quina alegria rellegir-te per aquí! Jo t'hagués llegit, t'ho asseguro, encara que no m'haguessis comentat els meus relats. Ai... quins temps aquells, els del repte! Va ser el 2005-2006! Com passa el temps!
A mi també m'has fet riure uns quants cops amb les peripècies de l'escriptor novell cercant la fama al lloc equivocat.
ResponEliminaCom a resposta al Jeremias, em penso que la gent que busca la fama com a primera cosa a la vida, és qui necessita constantment el reconeixement dels altres per sentir-se a gust amb si mateix. Hi ha gent molt "guai" que en té prou amb agradar-se a si mateix per sobreviure (i li importa un rave l'opinió de la resta), però em temo que la majoria de mortals necessitem que els altres ens diguin que ho fem bé, tot i que sovint ens conformem amb l'opinió d'amics i família, i no ens cal que tot el món ens aplaudeixi i ens adori (o ens critiqui, a parts iguals).
Iiiii ja està bé! Fer-me posar nostàlgica amb el repte d'aquells anys... 2006, doncs no em cau lluny, quasi, ja!
Per cert, Sergi, ets alt com un Sant Pau!! I qui és el personatge del teu costat? A mi no em sona...
No sé quina alçada devia fer aquest Sant Pau. Si t'interessa concretaré que sóc alt com un Navarro (sí, aquest que juga al Barça de bàsquet).
EliminaEl personatge del meu costat és un tio llest que, tal i com molt bé ha explicat en Jeremias, ha sabut triar a la vida el que interessa. Per això és milionari però pot passejar tranquil·lament pel carrer sense que ningú el molesti.
Òbviament la fama té els seus pros i contres. En principi aquest post s'havia de titular "la Glòria" que és com més poètic i grandiós. O menys banal. Fins i tot partia d'una frase en llatí, referint-se als qui la Fortuna havia atorgat honor i glòria però els hi havia pres el sentit comú. Però em va semblar excessivament pedant i quan portava un parell de paràgrafs el vaig llençar furiós a la paperera de reciclatge.
També podia haver emprat el mot "reconeixement" en comptes de fama. En el sentit de veure com allò que fas té algun sentit per a la resta de gent. En el fons, el nostre cervell busca substituts. I si no tens amor vols altres coses que s'hi assemblin. En part, la recerca de fama per part de moltes persones probablement parteixi d'aquí, de voler que els estimin, de sentir-se importants. Perquè a la vida és freqüent sentir-se sol i insignificant.
Finalment vaig optar pel mot "fama", que ha permès fer un post més lleugeret. El que passa és que després ve en Jeremias i a tot li acaba posant seny i transcendència. Que d'altra banda ja deu tenir raó, que si ell sent famós per bé (sent un gran professional i una figura important en la formació de moltes persones), ja passa mals moments, si ets famós per algun assumpte menys virtuós, deu ser realment enervant passejar pel carrer.
Je je... Jo només experimento un succedani de fama, causada no pas per cap virtut sinó per la coneixença professional forçosa. I el cert és que fins ara he passat més bons moments que no pas dolents a causa d'aquesta pseudofama (encara que algun de bastant dolent); és molt agradable trobar-se alumnes fora de l'àmbit escolar i saludar-nos. El problema és quan el fet de trobar-se és constant, o quan tens un mal dia, o quan la filla et plora al mig del carrer i voldries anonimat, o quan tens ganes de perbocar perquè estàs marejat i no et ve de gust que et vegi cap conegut, i alguna altra situació massa crua per explicar en públic. D'altra banda no crec que el fet d'educar sigui més virtuós que cantar, escriure, actuar... Fins i tot penso que es pot educar, de vegades, més des dels llibres, les cançons, la televisió o les pel·lícules, que no pas a les escoles. Si s'aprofitessin millor els mitjans de comunicació, els beneficis serien espectaculars; però el mercat és com és.
ResponEliminaHola de nou!
EliminaDoncs fames, sinònims i succedanis a part, us diré un piropo i és que sou fantàstics! Sobretot tu Jeremias que també m'has piropejat :-) HEHE!
Quins temps i com passa... He de confessar que jo tenia una feina d'aquelles d'atenció al client via internet que em permetia llegir molt i escriure una mica. Pocs compromisos fora de la feina i un país per descobrir.
Ara en canvi no tinc temps de gairebé res excepte organitzar l'hort i els clients, endreçar, canviar bolquers i fabricar llet! Però té moltes coses bones! El que passa és que no tinc temps d'explicar-les :-D
abraçadasses!
mima
p.d. Jere, et trobes mai alumnes i/o pares d'alumnes a les platges nudistes? A me mare li passava i era un moment tot estrany ;-)
Sí que m'hi he trobat, i ha estat una situació molt agradable, perquè et fa adonar que la llibertat de la nuesa està molt arrelada a la societat, i que per a moltes famílies és normal i agradable. En aquestes situacions ens saludem, saludem al papa i a la mama del alumne o de la alumna, de vegades fins i tot xerrem de tan agradable i divertida coincidència. De mica en mica la societat va normalitzant situacions que en altres èpoques haurien estat tabús o prohibides. Per desgràcia l'ombra de la involució sempre hi és i ara vivim un moment polític on totes les llibertats trontollen, fins i tot la de la lliure nuesa. Però resistirem.
ResponEliminaLes situacions més crues de la fama amb alumnes és quan et trobes en un carreró fosc d'un suburbi industrial amb un exalumne ja adult que recorda una antiga sanció i que busca venjança.
Una abraçadat Quetz.