Lliurament de premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio i presentació del llibre Comuniquem-nos!

Com ja vam comentar fa un parell de setmanes, el passat 29 d'octubre s'havien de lliurar els premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la ràdio.

L'acte va estar presidit pel Ferran Planell, president de l'Associació de Relataires en Català, a qui van obligar a ser molt breu en les seves intervencions i conduït pel Toni Arencón, que va presentar dues taules literàries amb les novetats de l'any de diversos relataires, a càrrec de Glòria Calafell, Aleix de Ferrater, Liudmila Liutsko, Marta Pérez i Sierra, Empar Sáez, Sílvia Romero i Jordi Masó.

També hi van assistir altres relataires com en Garbi24, la Carme o l'E.VILADOMS, que va ser qui va aconseguir col·locar més relats a la final.

El guanyador del concurs va ser en Jordi Masó, amb el relat Progrés.

En segon lloc va quedar en Sergi Monteagudo, amb el relat Exorcizamus-te.exe.

I el tercer lloc va ser per en Frederic Blanco i el seu relat Censurada. 

Foto dels guanyadors dels 3 primers premis i també del guanyador del disseny de la portada. Extreta del facebook de ARC a la Ràdio, on també trobareu més fotos i vídeos dels autors llegint els relats guanyadors.

Després tothom va poder contemplar, fullejar i comprar el llibre Comuniquem-nos!, un petit triomf més de la literatura catalana, que lluita per sobreviure en condicions molt difícils, com va recordar el president de l'ARC i, de forma més irònica, en Toni Arencón, que va fer esment a la multitud de mitjans de comunicació de primera línia que van assistir a l'esdeveniment.

En acabar, es va anunciar la propera edició del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio, que ja ha començat, amb el tema "Mitjans de Transport".

Els Oscars de la literatura

Recentment va ser l'entrega dels Oscars de Hollywood. Hi ha altres àmbits on alguns premis han volgut parasitar el prestigi dels Oscars dient que eren els Oscars de la Música, els Oscars de l'esport, etc. Fins i tot hi ha premis de cinema que es venen com "l'avantsala dels Oscars". Tot plegat té a veure amb la transferència de prestigi.

El que crec que no existeix són els Oscars de la literatura. Existeixen premis amb més o menys repercussió mediàtica. Per exemple hi ha els Planeta (prestigi comprat a cop de talonari) o el Nobel (de més tradició i amb un prestigi una mica més creïble). I també hi ha centenars de petits premis enfocats a diferents llengües i formats literaris. Tot plegat molt caòtic. Jo sóc partidari de fusionar els premis.

Crec que el format dels Oscar podria anar molt bé per divulgar i promocionar la literatura. Per exemple, podria haver-hi un munt de categories:

-Millor novel·la de ficció, millor relat curt, millor poema, millor llibre de no ficció, millor autor, millor editor, millors il·lustracions, millor traducció, millor personatge principal (potser dos premis, un pels masculins i un altre pels femenins), millor personatge secundari, millors diàlegs, millor descripció, millor crític literari...

De moment, l'única glòria que un Oscar pot aportar a un escriptor és que facin una pel·lícula del seu llibre i buscar a Google gent que digui "la pel·lícula està bé però molt millor el llibre". Font.

Potser la gala no tindria tant de glamur com la dels Oscars de Hollywood. Per alguna raó que no sabria explicar, l'Scarlett Johanson i en George Clooney fan més goig que l'Empar Moliner i en Quim Monzó. De tota manera, seria còmic veure els diaris del dia següent comentant els vestits i els pentinats dels diferents escriptors.

Per suposat el jurat seria una àmplia selecció d'escriptors, editors, lectors professionals que, com passa amb els Oscars i també amb molts premis literaris, no haurien llegit la majoria de les obres candidates al guardó.

La transferència de prestigi i els feixistes.

Hi va haver una època que em presentava a molts concursos literaris. Cada mes sortia al web de la Generalitat una llista dels premis de narrativa en català que es convocaven. A partir d'aquesta llista jo mirava els relats que tenia escrits i pensava quin relat es podia adaptar a quin premi. Un dels factors a tenir en compte era si el premi era prestigiós perquè llavors calia enviar-hi un relat que fos dels millors.

Com que el meu coneixement del circuit literari català era escàs, el criteri per saber quin prestigi tenia un premi es limitava a quants diners repartien. A més diners, més participants, millors participants, més nivell dels relats, més prestigi del premi. Si bé massa diners podia significar també que la cosa es posava massa seriosa per deixar el premi en mans del jurat i llavors no valia la pena participar-hi.

Molts premis volen aconseguir prestigi ràpidament i llavors ofereixen molts diners. Com que després han de recuperar els diners d'alguna manera, això condiciona el premi. Si la manera és venent llibres, cal que l'autor tingui ja un nom i pugui acomplir les expectatives. En aquests casos, acaba sent l'autor qui posa el prestigi i el premi qui el rep, a canvi de diners.

Això funciona també fora del món literari i fora del món dels premis. En general, si A té més prestigi que B, una associació A-B transferirà prestigi des d'A fins a B. Per això la gent presumeix de llegir certs autors que tenen prestigi, evita reconèixer que mira certs programes de baixa qualitat a la TV o esmenta que coneix a tal persona de prestigi, que són molt íntims.

En el món de la política això també passa. Alguns van fer negocis amb, per exemple, gendres reials o fills de president, pel prestigi que tenien les respectives Institucions. El revers d'aquest mecanisme és clar amb el mateix exemple: quan el prestigiós perd el prestigi, la relació que tenies amb ell et comença a transmetre desprestigi. Cal, per tant, desentendre's el més convincentment possible d'aquesta relació.

Un altre exemple del terreny de la política és un partit fundat entorn del prestigi d'un ministre franquista que va criticar la Constitució del 78. Quan el franquisme va anar perdent prestigi, va proclamar-se defensor d'aquesta Constitució. I la Constitució va anar perdent prestigi a causa d'aquesta relació. Al mateix temps, aquest partit intentava desprestigiar rivals comparant-los amb ETA o fins i tot amb els nazis. Fins i tot amb el franquisme.

Ja hem comentat alguns cops per què són incorrectes la majoria de les comparacions amb el nazisme (Llei de Godwin). La reflexió d'avui crec que pot ajudar a entendre per què són tan perverses.

Quan algú desprestigiat ataca gent amb prestigi amb acusacions difamatòries de relació amb terroristes o feixistes, part del prestigi de l'atacat es transfereix cap als terroristes o els feixistes. I aquest és un fet que cap societat hauria de permetre.

Presentació del bloc. Segona Part: Els premis literaris.

(Foto de família del lliurament del XII Premi Víctor Mora, amb el propi Víctor Mora i una setzena d'afortunats. Robada furtivament d'aquí.)

Hi ha qui, per diverses raons, està en contra dels concursos literaris. Diuen que molts d'ells estan donats abans de convocar-se o que el jurat gairebé mai té la formació o el bon criteri per triar la seva millor obra, o que només serveixen per inflar egos i que l'autèntica literatura no necessita de reconeixements.

 Jo aquí em limitaré a explicar la meva experiència, sense intentar ser útil però centrant-me en el que a mi m'han aportat.

Quan algú comença a escriure i té certa traça, cau en el perill d'enamorar-se massa perdudament del seu melic literari. I es pot confondre un relat mal acabat amb un relat "fresc i espontani" o desconèixer alguns fonaments de l'escriptura amb "escriure de forma innovadora". Els concursos literaris són una bona manera d'enfrontar el teu ego literari amb el món exterior.

És cert que al final d'aquestes qüestions podríem trobar un debat filosòfic sobre si la qualitat es pot mesurar objectivament. I trobaríem grans escriptors de la literatura universal que en el seu temps van ser menyspreats per la crítica i el públic. Com per exemple en Van Gogh. Sé que en Van Gogh era pintor i no pas escriptor però el poso d'exemple perquè, per alguna raó, els pintors que passen gana fan més llàstima a la gent que no pas els escriptors pobres.

Per tant, sense negar l'existència d'escriptors màrtirs incompresos, al final quan un escriu ha de decidir si ho fa perquè el llegeixin o per llegir-se un mateix. En el primer cas, els concursos són una bona manera d'aconseguir que algú llegeixi allò que escrius. Diuen que els qui fan de jurat se senten una mica obligats a llegir-se tots els relats participants (per això els hi paguen!). Hi ha altres maneres d'obligar a la gent a llegir o escoltar allò que escrius però aquesta és una de les menys violentes. Penseu que si arribeu a guanyar un premi, en molts casos fins i tot poden publicar el treball guanyador en un llibre o revista, omplint d'orgull a gran part de la vostra família.

 Un altre avantatge dels concursos és que si perds no passa absolutament res. Al currículum pots presumir dels premis que has guanyat però ningú et preguntarà quants cops t'has presentat infructuosament al Premi Vent del Port. Aquí encaixa perfectament aquell acudit que comença dient "m'encanta presentar-me a concursos i perdre". "I guanyar?". "Bé, guanyar deu ser..."

Però el millor de guanyar un concurs literari són els diners és l'acte de lliurament. Jo he tingut la fortuna de ser present en molts d'ells i puc dir que no n'hi ha dos d'iguals. L'únic que tenen en comú és que en cap d'ells el públic assistent ha llegit les obres guanyadores. La qual cosa li dóna un toc de surrealisme a l'acte. Quan el guanyador s'aixeca a recollir el premi, els assistents aplaudeixen a algú que no coneixen per haver escrit un text del que no en saben res. De vegades, els aplaudiments fins i tot són prou llargs com per evitar que es produeixi un silenci incòmode mentre el premiat encara camina cap a l'escenari. Bé, és cert, si has guanyat t'aplaudeixen perquè has guanyat (i ells no! HA-HA!) i pots mirar-los amb suficiència des de la tarima, recordant que aquesta societat estima els guanyadors i els reserva uns minuts de glòria, per poc mèrit que tinguin.

Em penso que ara m'estic desviant del tema. Deia abans que tots els actes de lliurament són diferents i això es deu a les imaginatives maneres que s'empesquen per intentar omplir les sales on es lliuren els premis. Tenint en compte que un acte d'aquestes característiques no inclou pràcticament mai la lectura dels treballs participants, es busquen altres coses per fer: un concert de música medieval, una conferència d'algú famós, una performance a càrrec d'una companyia de teatre, uns balls tradicionals o, el que mai falla, un pica-pica gratuït per a tots els assistents. Si els escriptors valorem els premis literaris en funció de la seva dotació econòmica projecció i prestigi, els assistents els valoren en funció del seu pica-pica.

És per això que el dia que publiqui la meva primera novel·la suggeriré a l'editor que la novel·la es vengui conjuntament amb una bossa de cacauets. Tindria molt més atractiu amb un pernil, és clar, però ara mateix em temo que el sector editorial no està com per lligar els llibres amb embotits.