La influència dels venedors d'ADSL en la literatura

S'està fent de nit al bosc, el vent agita les fulles dels arbres i totes aquestes coses que passen a les pelis quan s'estan a punt de carregar a algú. Sí, arriba el cotxe, s'atura i dos individus cepats treuen un home lligat i encaputxat del maleter mentre en Lance revisa el carregador de la seva Glock. L'encaputxat és arrossegat uns quants metres pel terra. El deixen anar als peus d'en Lance, que treu el fiador de la seva pistola i apunta al cap encaputxat. El seu dit acaricia amb delicadesa el gallet i...

Truquen a la porta. Tres timbrades llargues. Intento tornar al bosc per acabar l'escena però és inútil. Empipat com una mona m'aixeco per veure qui ha gosat interrompre la meva inspiració. Miro per l'espiera: que coi... aquest tipus no sembla un comercial d'aquests que venen ADSL, més aviat té pinta de camell de poca volada. Obro una mica la porta, però sense treure la balda, no fos cas...

-Pssst -diu el camell, apropant-se a l'obertura de la porta mentre mira a banda i banda, com si temés l'aparició sobtada de la policia-. Tinc wifi, del bo, a dos euros la mega.

-Com?

-Wifi, de qualitat -diu, obrint la gavardina per ensenyar-me la butxaca interior, on hi ha un router que fa llums intermitents verdes i taronges-. De 2,4 gigahertz, sense tallar. En vols provar una mica gratis?

-No, ho sento, no m'interessa -dic tancant la porta. Realment a aquest barri passen unes coses que són difícils d'explicar a qui no viu aquí.

Una mica descentrat, torno al meu despatx, la pantalla segueix encesa. En Lance m'espera mig recolzat sobre un arbre. Duu una agulla a la mà dreta i sosté una bala amb l'esquerra.

-Es pot saber què fas? -li pregunto.

-Escric haikus a les bales -contesta, tot seriós-. Se m'ha acudit mentre t'esperàvem. Serà el primer cop que algú li fiqui una mica de cultura al cap a aquest estúpid.

Em quedo mirant la pantalla, sense donar gaire crèdit al que veig. Els dos homes cepats han marxat de l'escena i el cotxe tampoc hi és.

-Cobraven per hores i, com que no tornaves, han dit que marxaven -m'aclareix en Lance-. Però podem seguir sense ells. Em penso que havia de matar a aquest pallús, oi? Vols que el liquidi sense més demora o prefereixes allargar l'escena amb alguna ximpleria dramàtica?
-No em matis -diu l'encaputxat, arrossegant les síl·labes amb un lament lànguid-. Si em deixes viure et donaré wifi del bo, te'l puc deixar a bon preu... A un euro i mig la mega...*

Ara sí, agafo el ratolí i selecciono l'últim capítol, tot sencer. Després premo la tecla "Supr". Tornem a començar. Però llavors entenc que el capítol ja no serà com hauria estat si aquell traficant de wifi no m'hagués interromput. I me n'adono que cadascuna de les grans obres de la literatura és com és perquè els seus escriptors les van escriure en uns moments i no pas en uns altres. No parlo de moments històrics o socials. Parlo simplement de moments abans de dinar o després de sortir de la dutxa o abans de portar els nens a l'escola. De com de diferent seria la literatura universal si Cervantes, Flaubert, Hemingway o Dickens haguessin viscut en mons on existissin els venedors d'ADSL.


*: Fragment afegit seguint el consell del comentari d'una lectora.