L'altre dia us vaig parlar d'en Lance i de la seva idea de poesia combinatòria. I em va acabar venint al cap una idea estranya. En Lance no coneixia el concepte de poesia combinatòria. Això no és estrany perquè la majoria de la gent el desconeix. Però la meva novel·la passa d'aquí a trenta anys, així que és possible que en aquest temps es vagi fent coneguda. Hi ha un cas particular, improbable però molt interessant: que acabi sent coneguda precisament gràcies a la meva novel·la. És a dir, que si la novel·la és un èxit, en Lance ensenyarà a gran part de la població el concepte de poesia combinatòria i, arribats a l'any 2042, la poesia combinatòria serà un tema tan conegut que l'escena semblarà absurda o inversemblant... precisament a causa de l'èxit d'aquesta i altres escenes de la novel·la! En canvi, si la novel·la és un fracàs (almenys fins d'aquí a trenta anys) i la poesia combinatòria segueix sent una excentricitat poc coneguda, l'escena serà bastant creïble i ben trobada.
Això em va fer pensar en el concepte de paradoxa temporal que intentaré introduir molt breument en aquest article. El tema crec que és apassionant i dóna per llargues i frikis discussions, que us animo a encetar a la secció dels comentaris.
Com molts altres "joves" de la meva generació, vaig aprendre el concepte de "paradoxa temporal" veient la saga de Back to the Future. A la primera part, quan Martin viatja al passat, salva al seu pare d'un accident. Malauradament era gràcies a aquest accident que la mare d'en Martin es va enamorar del seu pare. La cosa es complica bastant perquè la seva mare s'enamora d'ell en comptes de fer-ho del seu pare. I això és terrible per en Martin perquè si els seus pares no s'enamoren i es casen, ell no naixerà. Per tant, ha d'aconseguir emparellar els seus pares per tal d'evitar una paradoxa temporal que liquidaria la seva existència.
Com molts altres "joves" de la meva generació, vaig aprendre el concepte de "paradoxa temporal" veient la saga de Back to the Future. A la primera part, quan Martin viatja al passat, salva al seu pare d'un accident. Malauradament era gràcies a aquest accident que la mare d'en Martin es va enamorar del seu pare. La cosa es complica bastant perquè la seva mare s'enamora d'ell en comptes de fer-ho del seu pare. I això és terrible per en Martin perquè si els seus pares no s'enamoren i es casen, ell no naixerà. Per tant, ha d'aconseguir emparellar els seus pares per tal d'evitar una paradoxa temporal que liquidaria la seva existència.
(Ens aturem un moment per analitzar la paradoxa temporal:
Si en Martin viatja al passat i desemparella els seus pares no naixerà
però
Si no neix, no podrà viatjar al passat per desemparellar als seus pares. Per tant els seus pares s'emparellaran i ell naixerà.)
(el mític DeLorean que va marcar l'estil dels viatges temporals de la saga. Font)
Si en Martin hagués fracassat reajuntant els seus pares, els guionistes haurien tingut molts maldecaps per quadrar-ho de forma versemblant. Tot i que a la segona pel·lícula de la saga ens donen més explicacions de què passa quan es canvia el passat.
La sèrie Futurama també ens dóna la seva particular visió sobre el tema. En un capítol plagat d'homenatges, els protagonistes viatgen a 1947 on en Fry, en un intent per salvar la vida del seu avi, acaba matant-lo. Els guionistes resolen la famosa paradoxa de l'avi fent que en Fry es converteixi en el seu propi avi.
Com pot en Fry ser el seu propi avi? La idea ja és present a la primera part de Back to the Future, quan el cosí d'en Chuck Berry el truca mentre Martin McFly toca Johny B Good, creant un bucle temporal (si Martin va aprendre la cançó d'en Chuck i Chuck la va aprendre d'en Martin, qui la va engendrar?).
(Escena on en Martin interpreta una versió molt particular de Johnny B. Goode. Cap al minut 1:30, el cosí d'en Chuck Berry el truca per fer-li escoltar la cançó).
Però tornem al tema de l'article, que és el tipus de paradoxa temporal en el qual l'escriptor (o guionista) modifica el món real amb la seva obra de tal manera que també modifiqui el futur on, teòricament, passa la seva obra. En general, cada cop que es fa una predicció d'un cert abast s'està modificant el futur. Tot i que és difícil esbrinar fins a on arriba l'impacte de la predicció.
Va tenir algún impacte l'obra de Jules Verne en la carrera espacial que va iniciar-se quasi un segle més tard del seu "de la Terra a la Lluna"?
Van prendre apunts els líders polítics del 1984 d'Orwell per tal de dissenyar sistemes polítics més perversos? Van posar-se en alerta els periodistes i els ciutadans per defensar-se dels seus mètodes?
Van veure Bin Laden i Bush la pel·lícula "Starship Troopers" abans de començar la seva peculiar guerra?
Va llegir Déu (o l'Univers) "La última pregunta" d'Isaac Asimov?
Va llegir Déu (o l'Univers) "La última pregunta" d'Isaac Asimov?
I si és així, ha donat lloc a alguna profecia autocomplerta (el fet d'enunciar la profecia ha estat clau perquè es donés el fet profetitzat) o a alguna profecia autodescartada?
Apassionant.
ResponEliminaLes pel·lícules dels vuitanta feien servir una física determinista (no quàntica).
Si apliquem la quàntica, no hi ha cap paradoxa.
Si llanço un dau, pot sortir des d'un 1, fins a un 6. És a dir, 6 valors diferents.
Una de les interpretacions de la quàntica diu que en realitat surten tots sis resultats.
Dit d'una altra manera, de l'esdeveniment "llançament de daus" es generen (com a mínim) sis futurs diferents (6 continuacions diferents de la història) i en cada futur, el resultat del llançament de daus ha estat diferent.
Anàlogament, de cada instant present, es genera una multiplicitat de futurs diferents; la nostra consciència va a parar a un d'aquests futurs; però el cert és que als altres futurs on la nostra consciència no ha anat a espetegar, hi ha una consciència idèntica a la nostra que contempla un futur diferent al que se'ns ha generat a nosaltres i que se sent afortunada o desafortunada d'aquest resultat, igual com a nosaltres ens passa.
Aquesta bogeria que sembla de ciència ficció em temo que pot ser la realitat, o això diuen alguns experts en quàntica (us recomano qualsevol llibre de Stephen Hawking).
De fet, es fa servir aquesta multiplicitat de futurs que es generen de cada present per explicar l'existència de TOT, i en concret de la vida conscient (principi antròpic).
Aplicat als viatges en el temps, si jo viatjo al passat i per accident em carrego el meu avi, abans que neixi el meu pare; si em quedo al passat, viuré en un món que evolucionarà sense el meu pare i sense mi, sense que això m'afecti gens; hauré anat a parar a un futur diferent al futur del qual vinc. El futur del qual vinc continuarà existint en un altre pla de l'existència al costat de milers, o de milions, de futurs paral·lels que s'hauran generat i que s'aniran generant a cada instant (en alguns hi seré, en la majoria, no hi seré). En molts futurs paral·lels hi haurà germans del meu pare, que no seran als altres futurs; en d'altres futurs paral·lels hi haurà el meu pare i germans meus, que no seran en d'altres futurs. En alguns hi seré jo, en la majoria no.
Aquesta multiplicitat de futurs, a banda de en l'experiència d'un llançament de daus, es pot aplicar a qualsevol altra experiència, fenomen o experiment que tingui valors indeterminats, que depenen de l'atzar, i que afecten a resultats macroscòpics. En un món indeterminat com el nostre un experiment repetit en les mateixes condicions estrictes donarà resultats diferents perquè alguns valors físics estan indeterminats i depenen de l'atzar pur; és per això que de cada instant present es generen múltiples futurs reals.
Segons això que has dit sobre els daus, jugar al parxís augmenta de forma espectacular la inflació còsmica, no? Cada partida jugada dóna lloc a 6 elevat a n universos (sent n el nombre de tirades).
EliminaLa veritat és que ho penses i el parxís ja no et sembla un joc tan ximple:
-Què feu? Jugueu al parxís?
-No, estem multiplicant la mida del multivers per mitja dotzena de gúgols.
He posat un enllaç on s'expliquen diferents solucions als conflictes dels viatges espacials. Per si us voleu entretenir:
http://es.wikipedia.org/wiki/Paradoja_del_viaje_en_el_tiempo
És que jugar al parxís és una cosa molt seriosa! En realitat a cada instant, juguis o no al parxís, es generen milers d'universos; per exemple, per les possibles diferents posicions de les molècules de tot el planeta, i per altres fenòmens susceptibles de donar solucions diferents a causa de la indeterminació d'alguns valors. Hi ha la teoria de les p-branes que va d'això.
EliminaHi ha una explicació molt curiosa de la dualitat ona/partícula fonamentada en la mateixa idea. En realitat, la partícula és una ona esfèrica perquè és a tots els punts possibles de totes les històries possibles, i aquesta solució la proporciona una ona esfèrica que es va inflant. Així com al món macroscòpic la quàntica sona il·lógica perquè la probabilitat immensa dels fenòmens indeterminats fa que puguem establir lleis deterministes que fallen molt poc, a nivell subatòmic, els efectes quàntics són manifestos i afecten totes les partícules i segueixen una lògica diferent a la macroscòpica.
Perdoneu, m'he marejat.
ResponEliminaA mi, si fos en Martin, no em trauria el son el fet de no néixer i no existir. Tampoc és tan meravellós i hi ha molt dolor en les nostres vides. Per què hi ha tant dolor? Per saber que som vius? Ho trobo ridícul. Si no hi ets no pots sentir res, per tant no és cap drama no viure. Les pel·lícules de retorn al passat sempre m'han semblat entretingudes. I si es pogués tornar al passat i canvies el teu futur, doncs és igual, és com quan tens un menú amb tres plats per triar. Ens passem la vida triant coses, aparentment banals, que potser desencadenen malalties futures o comportaments erronis. Crec que el cacao més autèntic és en el present. No hi ha res que ho superi, fixa-t'hi!
:)
A la mateixa saga de Back to the Future, crec recordar que hi ha una escena on en Doc, el científic que inventa la màquina del temps, decideix deixar la ciència i dedicar la resta de la seva vida a l'altre gran misteri de l'univers: les dones.
EliminaAixí que de misteris diversos anem ben servits per tot arreu, això és cert. I en molts casos resulta divertit intentar desxifrar-los o, si som mandrosos però curiosos, veure com altres més capaços que nosaltres ho intenten.
Sí, la capacitat d'elucubració humana és en sí una meravella, un prodigi de la natura. I és genial intentar desxifrar els perquès de l'existència i donar-los un raonament científic, empíric.
ResponEliminaUn post fantàstic, Sergi!
Avui he entès perquè els físics són els frikis entre els frikis!!!! Hahaha! Poca broma, m'ha semblat un post d'allò més interessant, però les explicacions del Jere m'han deixat de pedra. No sé si puc concebre això de la inflació còsmica! Perquè la meva ment salta a la realitat en què trec un sis a l'examen i no a la que trec un 10? D'acord, que això no depèn tan de l'atzar, potser, però... home!
ResponEliminaEn algun llibre (d'acord, parlaré de Harry Potter), les profecies es compleixen precisament perquè els que hi estan involucrats n'acaben coneixent el contingut... si no les haguessin sentit, res no s'hauria acomplert!