Existeix la no-ficció?

L'altre dia, una lectora molt apreciada que es fa dir Helena Arumi (un dia li haig de preguntar per què fa servir aquest nom) em va dir que el post anterior li havia recordat a la pel·lícula "La rosa porpra del Caire". En aquest film del Woody Allen, els personatges d'una pel·lícula poden parlar amb els espectadors i fins i tot un d'ells surt de la pantalla i comença a voltar pel món real.

(A la rosa porpra del Caire els humans volen viure vides de pel·lícula i els personatges volen viure vides reals)

Per alguna raó sempre m'han agradat aquestes pel·lícules que exploren la dualitat realitat-ficció. Entre les meves pel·lícules preferides hi figuren Abre los Ojos, Strange Days, The Truman Show, Matrix, Nivell 13 o la Rosa porpra del Caire, abans esmentada. M'agrada quan la ficció explora l'essència de la realitat. El tema no és precisament nou, és cert. El mateix Plató ja ho proposava amb el seu mite de la Caverna. Però és un tema que obre moltes vies argumentals interessants, que permeten revisitar un i altre cop el mite i continuar trobant noves maneres d'enforcar-lo.

(Dibuix que explica el mite de la caverna .Extret d'aquest bloc de filosofia)

Jo ara mateix podria escriure paràgrafs i paràgrafs de conceptes, idees i plantejaments sobre el tema. Podria analitzar fins a l'avorriment què és la realitat (existeix alguna cosa real de veritat? la podem conèixer?), què és la ficció (hi ha diferents graus de ficció en funció de la seva versemblança?), si les podem distingir sempre (en cas contrari, compte que algun psiquiatre ens pot prendre per bojos!). Fixeu-vos que aquest bloc es subtitula (almenys fins que trobi una frase millor) "punt de trobada de la realitat, la ficció i en Sergi Monteagudo". És a dir que tots els posts, no només aquest, giren mes o menys al voltant d'aquest tema.

Com que sóc conscient del tipus de format que faig servir (posts curts! que el lector no tingui temps de cansar-se de llegir-te!), avui em limitaré a explicar-vos una anècdota de futbol que pot il·lustrar bastant bé el tema.

Corria l'any 1997 i al Barça hi jugaven entre d'altres Stoichkov, Guardiola, Figo, de la Peña, Luis Enrique i un jugador espectacular anomenat Ronaldo. L'equip va fer una temporada força bona, guanyant Copa del Rey, Supercopa i Recopa d'Europa. Però va perdre la Lliga davant del Madrid de Capello i això va fer que es qüestionés l'entrenador, que era el primer després d'una llarga etapa amb Johan Cruyff a la banqueta.

L'entrenador era en Bobby Robson, un anglès d'aspecte afable, molt educat a qui la seva avançada edat donava un aspecte entranyable per a uns o de jubilat per a d'altres. Com que no entenia ni mitja paraula de català o de castellà, a les rodes de premsa també hi havia un traductor portuguès que ara mateix no recordo com es deia.

(Sir Bobby Robson, un autèntic cavaller anglès a la banqueta)

Com deia, el soci blaugrana no estava del tot content amb en Robson i havia arribat a treure els mocadors en un partit on el Barça guanyava per sis a zero. Un parell de socis, creient que se l'estava tractant amb injustícia, van fundar una plataforma anomenada Grup de Respecte, Justícia i Suport a Bobby Robson. Un dia fins i tot van organitzar un sopar a un restaurant i van convidar en Bobby Robson. No va ser un sopar íntim entre tots tres sinó que també hi va assistir més gent (jo mateix, entre d'altres) mig enganyats per la possibilitat (no confirmada ni desmentida) que també vinguessin alguns jugadors del Barça. El reclam va funcionar fins al punt de fer venir una dotzena de periodistes, entre ells en Toni Soler que aleshores feia una secció del "mal rotllo" al programa de l'Andreu Buenafuente. I aquí ve la part interessant perquè l'endemà aquests periodistes van escriure sobre l'acte i per primer cop vaig tenir l'oportunitat de veure als diaris una notícia en la qual jo havia estat present.

A partir d'aquell moment vaig entendre que una notícia estava formada per:

1. El que el periodista present a l'acte veu 

2. El que li expliquen.

3. El que s'inventa.

Per exemple, en el cas del sopar d'en Robson, les cròniques començaven amb una part objectiva (s'havia fet un sopar en homenatge seu al qual hi havien assistit unes setanta persones) però després hi havia els gols que els hi havien colat els de la Plataforma (no van descobrir que la Plataforma en si eren només dos socis del Barça) i el que els periodistes s'havien tret de ves a saber on (van dir que la Plataforma s'havia autodissolt després del sopar).

Així doncs, si una notícia que va passar ahir pot contenir fàcilment un 30% de ficció, ens podem creure els llibres d'Història quan diuen que un fet és verídic perquè està documentat"? Realment existeixen els llibres de no-ficció?

Potser aquestes pel·lícules que comentava abans m'agraden tant perquè exploren l'abisme que separa la realitat en la que creuen els personatges i la que els guionistes creen com a real (irònicament es tracta d'una altra ficció). Descobrir aquest abisme causa perplexitat en els humans perquè estem una mica programats per aferrar-nos a unes idees i prendre-les com a veritables. Ens agrada creure que sabem distingir la realitat de la ficció.