El nanorepte

En els darrers posts venim parlant de com els nous temps imposen texts cada cop més curts. Irònicament aquest tema està donant per omplir pàgines i pàgines. Així que avui us torno a parlar de literatura Memento o, com l'hem anomenat a Relats en Català, nanoliteratura.

Això és nanoliteratura segons els científics: lletres dibuixades pràcticament amb àtoms. Superfície de silici oxidada. Trobada en aquest document. Gràcies al seu autor, Faust Sanz, per donar-me permís per mostrar-la aquí.

L'any 2007, quan gairebé ningú havia sentit a parlar del Twitter, la usuària de Relats en Català Alícia Gataxica va inaugurar el nanorepte amb aquest post al Fòrum. Avui ja anem per l'edició 590 convertint-se probablement en un dels concursos literaris del país amb més edicions. (Potser el que més?)


El nanorepte consisteix en escriure un nanorelat (de 20 paraules com a màxim) sobre un tema que proposa l'organitzador. El funcionament és senzill, participatiu i molt dinàmic:

1. El guanyador del nanorepte anterior penja la convocatòria del nou nanorepte al Fòrum de Relats en Català.

2. Els participants escriuen el seu nanorelat com a resposta al post anterior.

3. Quan s'ha acomplert el termini fixat pel convocant, s'obre un període de votacions. Normalment cada participant emet tres vots.

4. Es compten els vots i es proclama un guanyador, que passa a convocar el següent repte.

El primer guanyador va ser l'usuari pivotatòmic, amb aquest relat:

L'emperador veié la mort en els ulls de la seva esposa quan li oferí aquell bolet. Fart d'intrigues, se'l menjà.

La setmana passada, en un nanorepte que vaig proposar jo sobre "aquelles petites coses", va guanyar l'Entremons, amb aquest magnífic relat:

Aturar el temps

Estimava aquells fràgils segons de silenci entre l'últim alè del seu saxo i l'esclat de la claca extasiada...

En principi, als nanorelats participants se'ls demana que expliquin una història. És a dir que no es tracta de fer aforismes, definicions o frases més o menys enginyoses (no és el twitter). Es demana un argument. A la pràctica, és un concurs obert, en mans dels participants de cada edició, així que cadascú escriu i vota el que vol i no sempre es respecta l'esperit original del nanorepte.

Una de les coses que he après de l'experiència nanoreptaire és que l'estil es pot condensar fins a la mida d'un nanorepte. Hi ha autors que els pots reconèixer en només vint paraules (per bé o per mal). En aquest espai tan reduït, pren més importància que mai la tria de cada paraula, saber trobar le mot juste. El nanoreptaire esdevé un entrenador que ha de demanar a cada paraula que aporti al nanorelat tot el que té.

A partir d'aquí, cada nanoreptaire fa el que pot. El meu estil en els nanorelats és sovint críptic. Normalment penso en tres o quatre conceptes que podrien explicar una història en 100 paraules i llavors els intento condensar en una frase-resum. Per exemple, a l'edició 580 el tema eren les pífies. La història que em va venir al cap va ser la d'una família on el germà gran s'havia fet mafiós i el petit violinista. Aleshores havien anat a dinar amb la mare i accidentalment s'havien intercanviat els estoigs. Posteriorment, el violinista obriria el seu estoig instants abans de començar un concert i descobriria una arma a dins. Passat el primer instant de commoció pensaria en el seu germà, que potser tindria problemes encara més greus que ell.

Finalment vaig presentar això:

Desconcert

El violinista obrí l'estoig i veié una arma. S'imaginà que potser algú estaria intentant robar un banc amb un violí.

Com es pot observar, en el procés de reduir el relat a 20 paraules, sovint es va deformant i molts cops l'argument acaba sent força diferent a la història original. És obvi que en 20 mots no es pot explicar molta cosa però sí que es pot donar el necessari per tal que el lector es quedi pensant i vagi aprofundint en la història, la vagi reescrivint al seu cap.

Hi ha alguns trucs per aconseguir això. Per exemple parlar d'una història que més o menys la gent ja coneix. El relat de l'emperador enverinat ja el situem en un context d'emperadors que anaven morint enverinats l'un darrere l'altre. O les armes que es guarden en estoigs de violins també és una imatge que la gent ha vist a la televisió. Això estalvia moltes línies de descripcions o aclariments perquè portem al lector a un lloc que ja coneix.

En canvi, si resumim massa o posem referències no del tot òbvies, el lector es pot perdre. Tampoc és del tot recomanable intentar obligar al lector a pensar més del compte. Per exemple, un dels nanoreptes on vaig obtenir menys vots:

Experiència única


Ell sabia que l'experiència del primer amor seria irrepetible. Ella, en canvi, coneixeria altres pregadeus.

Aquí vaig remetre al lector al costum de les femelles de pregadéus (mantis religiosa), que devoren el mascle després de la còpula. I també es deixava un fil de fina ironia, remetent al tòpic humà que qualifica la primera experiència amorosa com a única i irrepetible. La mala acollida del relat entre la resta de participants em va fer pensar que no s'havia entès. Tot i que sempre es pot pensar que els altres nanorelats eren millors o que no em van votar per haver fet una falta d'ortografia (cosa bastant greu en un relat de només vint paraules).

Un picogènere típic del nanorelat és el nanoacudit. Tothom ha sentit acudits curts, capaços d'arrencar un somriure amb poques paraules. Acomiadem aquest post (que ja torna a ser massa extens) amb un nanorelat d'humor, guanyador del nanorepte 218-Moments històrics. Això sí, abans us convido a tots a participar de tant en tant al nanorepte (no puc posar un enllaç perquè el concurs és tan dinàmic que caldria actualitzar l'enllaç cada dos dies. Busqueu-lo al Fòrum de Relats en Català).

La teoria de la relativitat 

-Puc explicar-ho! -exclamà l'Albert, nu sota els llençols.

-Intenta-ho -contestà la Mileva.

-No és el que sembla: tot és relatiu...