Escolta, una cosa, però... això que dius de fer "posts curts" és una broma, no!??! Et pots sentir afalagat si et dic que ets dels pocs blocaires a qui li llegeixo posts tan llargs! (normalment passo... hehe).
Jo, des dels meus inicis a Relats en Català, cap a l'any 2005, ja havia après que els texts que es llegeixen en pantalla no han de ser gaire llargs i havia marcat el límit en deu minuts, que són tres pàgines en un Word a espai simple.
Llegir en pantalla és cansat i tots sabem que el lector va mirant de reüll la barra de desplaçament vertical. Si ets un autor consagrat, se't pot tolerar que facis articles o relats de trenta minuts o fins i tot més (com passa per exemple amb les entrevistes en profunditat de Jotdown o els articles de ciència de la Pizarra de Yuri). Però per a la majoria de mortals, existeix un límit molt més curt.
El comentari de la Yáiza em va fer adonar que no era prou conscient de fins a quin punt aquest límit havia estat modificat a la baixa. La Yáiza, que per cert és una dècada més jove que jo, em va recordar que estem a l'època del tweet, de l'sms i del whatsapp. Si no hi cap a la pantalla, és massa llarg.
Els texts i la roba interior han sofert importants retallades amb el temps. Arribats al model del 2006, sembla impossible retallar més però, potser no pensaven el mateix al 1950? De la mateixa manera amb els 140 caràcters del twitter sembla que hem arribat al límit de la brevetat però, serà realment així?
Hi ha qui pensa que l'era de la comunicació breu està portant els nostres cervells a un cert aburgesament evolutiu. És a dir, que temen que de no fer esforços per a llegir texts una mica llargs, s'atrofiarà i acabarem en un món d'històries breus.
Una mica com passava a Memento (pel·lícula imprescindible) on el protagonista només mirava anuncis a la tele perquè els programes eren massa llargs i no era capaç de seguir-ne l'argument.
(Una fotografia és com un tweet d'una pel·lícula?)
Així doncs, estem davant de l'adveniment de la literatura Memento? Una nova era on els usuaris del metro no portaran totxos del Ken Follet sinó tweets impresos en tacs de post-its?
Aquest post ja s'ha fet massa llarg però en una propera entrada us parlaré de la meva experiència en la nanoliteratura.
No puc estar més d'acord amb la Yáiza, i reconeixeré que fa dies que mirava el teu blog i acabava fugint perquè no em veia amb cor d'acabar la parrafada. Però tot té matisos, és clar. No crec que la cosa sigui tan exagerada, no ens importa llegir llibres de 1000 pàgines si l'autor o la temàtica ens interessa, però a internet, i davant d'una pantalla, la cosa canvia. Potser quedaré malament, però penso que el que dic és comprensible, aquí cadascú té els seus 'preferits'. A aquests els ho passes tot, i si s'enrotllen, doncs els llegeixes igual perquè saps que l'esforç s'ho val. Quan no coneixes a algú, et tira força enrere. Així que, per dir-ho d'alguna manera, cadascú s'ha de guanyar que el llegeixin.
ResponEliminaJo et puc dir que segueixo infinitat de blogs, i a l'hora de començar a comentar-ne de nous sovint, encara que sembli molt superficial, un factor important és l'extensió dels posts i la periodicitat de publicació. És la dinàmica d'internet, que repeteixo, no crec que sigui comparable a la literatura en paper (o en ebook). Avui el tema m'ha semblat interessant, així que m'atreveixo a estrenar-me.
Per cert, gran pel·lícula Memento, cal mirar-la més d'un cop.
Hola, XeXu, sigues benvingut a aquest bloc. Jo valoro molt els comentaris que em fan els lectors. Alguns d'ells fins i tot em fan pensar i em donen temes per parlar en altres posts. Crec que és un dels punts interessants d'aquest format.
EliminaEntenc que el que dius és que l'esforç de llegir posts llargs només s'acaba fent si saps que el post pot ser prou interessant. Potser, no sé si hi estaràs d'acord, la tendència actual, on hi ha cada cop més oferta de lectures gratuïtes per internet, fa que el lector sigui molt més selectiu amb el que llegeix. És a dir, per un tema d'oferta i demanda, el lector demana cada cop més qualitat (sigui el que sigui que ell considera que és això) a canvi de l'esforç de la seva lectura.
Doncs saps una cosa? No et falta raó amb el que dius, però penso que no va per aquí la cosa en el món dels blogs personals. És molt més fàcil que això. Imagina que llegeixes un setmanari literari per Internet i que coneixes una mica els autors que hi publiquen. Potser podràs destriar els relats en funció de l'autor, si tens temps els llegiràs tots, però si no potser t'estalvies els d'aquells que saps que no et fan tan el pes i dediques l'esforç als escriptors que prefereixes. Encara que tots siguin igual de llargs, però tries per qualitat (segons el teu criteri).
EliminaEn el món dels blogs personals molts cops no parlem de qualitat, és aquí on hi ha la diferència. Hi ha qui escriu molt bé, no ho negarem, però generalment ens movem per 'com ens cauen de bé'. Algú amb qui et comentes de fa molt temps i li tens afecte li perdones els rotllos i li comentes igual. D'altres no els tens 'en el primer cercle', si tens temps li llegeixes un rotllo, i si no, potser aquell dia passes. I hi ha gent que directament no llegeixes si escriu massa llarg. Per això et deia que els lectors fidels ens els hem de guanyar una mica, i és en funció de l'afecte, més que de la qualitat. Que tot hi juga, eh? Però no tot és escriure bé en aquesta vida.
Misteris dels blogs, on la relació que s'estableix de vegades és més profunda del que podria semblar.
Tot això que comentes va bastant en la línia del web 2.0, que tendeix a ser "social". En el comentari anterior he estat a punt de posar la paraula "qualitat" entre cometes perquè és un concepte molt relatiu. Fer un bloc potent en el tema social (és a dir, amb molts amics) també deu tenir el seu mèrit. Al capdavall, en un món on les idees corren a tanta velocitat i es dupliquen i es clonen sense parar, al final el valor quasi resideix més en qui t'explica una cosa que no pas en què t'estan explicant.
EliminaPer cert, jo era lector de 25 o 30 llibres a l'any fins que va arribar Internet, aleshores em vaig dedicar a fer contes, en part també per la meua impossibilitat de fer novel·la, jo vaig nàixer a la literatura amb la poesia, i m'agrada fer contes curts amb caire social i crític o intimista.
ResponEliminaJo també li vaig recomanar a un escriptor de RC que no fera contes gaire llargs perquè corria el risc de que la gent, doncs això, que mirarà massa la barra horitzontal de la pantalla i no li'ls llegira, a mi m'ha agradat llegir des de "Roig i negre" de Sthendal fins a "L'idiota" de Dostoievski, i saps que són dues novel·les molt llargues, tot i que si és curteta tipus "La nàusea" de Sartre o "L'estrany" de Camus millor, però no tinc prefixat una llargària per a llegir, conte amb els meus amics de la xarxa a Eduard de "Col·lectiu d'antiartistes" que a RC sol fer novel·la per entregues i li sóc un fidel seguidor. Però sí, jo també m'he queixat de vegades que fins i tot ací als comentaris hi ha un límit. I és que estem en l'època del self service i el menjar brossa en tots els aspectes de la cultura.
Una abraçada
Vicent
Com diu la Yáiza una mica més avall, si bé és cert que als nous temps la brevetat s'imposa, també és veritat que no serà un domini absolut. Els tangues conviuran amb els culottes. Fins i tot una mateixa persona pot optar un dia per uns i un altre dia pels altres (i malauradament també per "no portar res" i allunyar-se de les lletres).
EliminaEl self-service al final és això: llibertat per a l'usuari. Que en principi és bona tot i que molts potser la faran servir per empobrir-se.
Per fi un post relativament curt en aquest bloc!!! ;)
ResponEliminaHahahahaa!!! +1, +1!
EliminaAvui m'he llevat que em xiulaven les orelles de forma exagerada, i fins ara no he vist perquè! Home, ja està bé! Tu creus que m'has d'anomenar tant en un sol post? Quina vergonya! I a més traient els draps bruts, comentaris que esperava que passarien desapercebuts on confesso que passo dels posts llargs.
ResponEliminaBé, anem a puntualitzar, no? Agraeixo el comentari d'en XeXu, perquè em permet subscriure'm a pràcticament tot el que diu i m'estalvia feina. Jo llegeixo novel·les. Novel·les curtes i novel·les ben llargues, posa'm 1000 pàgines per davant, no m'espanten! Però segueixo al voltant d'un centenar de blogs diferents, i evidentment, no puc llegir tots els posts que surten. Trio per interès, però això és difícil de mesurar, i de saber abans de llegir. Però el que és obvi és que un post curt, sigui interessant o no, te'l ventiles ràpid. Un post llarg que sé que pot no interessar-te... sincerament, passo. Un post llarg d'algú que, com diu en XeXu, "se m'ha guanyat", me'l llegiré igual, tard o d'hora.
Trobo que a RC era diferent. Vaja, allà també era obvi que un relat de 2 minuts te'l llegia molta més gent, però jo escrivia poquet, i el dia que tenia una idea no la "sacrificava" per fer-la curta i que la llegís més gent! Crec que la narració... quan estem creant, vull dir, no quan fem posts, ens demana la llargada que ens demana. És el propi escrit el que exigeix una llargada o una altra. I a RC jo llegia força,... no negaré que els relats curts passaven molt millor, però mai em perdia cap relat dels meus preferits, i fins i tot recordo haver-me imprès alguns relats d'en Jeremias per poder-los llegir tranquil·lament al sofà de casa.
En canvi, amb els posts, jo no pretenc ser gaire literària, simplement transmetre una idea. I saber-la explicar en pocs paràgrafs és una virtut que, que quedi clar, jo no tinc! Trobo que la gràcia dels posts és dir una cosa, ben explicada, i sense cansar a ningú. Hi ha gent que això ho fa de conya, jo segueixo practicant, perquè sempre m'acabo enrotllant massa. Per mi, la idea és que el blocaire, amb el temps que dedica als blogs, pugui llegir, informar-se, riure, tafanejar,... el màxim de posts possibles, però amb idees clares i correctament desenvolupades.
Doncs això, jo no sé si realment tendim a la mínima expressió escrita. Està clar que la velocitat i la síntesi d'idees ens tiren molt, en aquests temps. Però, mira't bé les calcetes del 1950. Són com els culottes que també es porten ara, l'any 2012... Potser, simplement, hi ha gent per tot. Jo, per exemple, no sóc de portar tangues.
És ben curiosa la teva resposta perquè comences fent veure que t'has indignat perquè he fet servir un comentari teu que esperaves que passés desapercebut i acabes fent un comentari que parla de les teves preferències en roba interior (comentari que, t'asseguro, no passarà desapercebut i que està demanant a crits ser convertit en un altre post ;)
EliminaDe la resta, no puc dir que no tinguis raó. Com deia en Milan Kundera: "La vida és curta, la lectura és llarga". Cal triar allò que ens motiva llegir. Potser el que podríem discutir (estèrilment) és si realment hi ha diferència entre RC i els blocs o entre opinions (o realitats) i literatures (o ficcions). Sí, és el debat recorrent d'aquest bloc.
Per cert, una cosa que m'ha cridat l'atenció és que sent estudiant de medicina tinguis temps a llegir 100 blocs i llibres de 1000 pàgines. Jo tinc dues cosines que estudien medicina i estan en perpètua reclusió domiciliària. Entenc que, o bé tens un cervell privilegiat o bé tens algun truc per tenir èxit en aquests complicadíssims estudis. Si és la segona opció, a les meves cosines els hi encantaria saber el teu secret.
Ja he tornat a ficar la pota! Però espero que no facis més posts gràcies a comentaris meus, almenys si el que vols és parlar de roba interior femenina, eh!
EliminaSí, suposo que podria ser un debat tan llarg com inútil... deixem-ho estar! Per mi, a nivell personal, l'única diferència és que els posts vull que els llegeixi el màxim de gent, i els relats vull que em quedin ben escrits. Prioritzo coses diferents, entens? I després, hi ha la dinàmica de cada grup de gent...
Mmmm... aquest any, estant reclosa a París, estic llegint molt. No sempre són novel·les de 1000 pàgines, però et confessaré en primícia que vaig pel 20è llibre de l'any. Segueixo molts blogs, i el dia que tinc temps els miro i comento tots, i quan no tinc temps, doncs selecciono, quin remei. Pel que fa els estudis, vaig fent. No sóc cap crack, en cap cas la millor de la promoció (ni boja), però ho porto tot al dia, per sort. Abans no llegia tant, ni estava tan ficada a la blogosfera, però estudiava francès i era monitora del cau. Sempre estic ficada en mil coses, i no sempre prioritzo els estudis tant com tocaria, però per sort he arribat a 5è neta com una patena. I no, tampoc tinc cap ment privilegiada (ja m'agradaria, ja). Sóc de les que pensen que a part d'estudiar Medicina, que serà per sempre, s'ha de viure una mica, que tenim 20 i pocs anys! Res, ànims a les teves cosines. On estudien? I saps quin curs fan?
No crec que la llargada sigui el més important, hehe. Ni tampoc la qualitat, és qüestió de feedback. Quan un escrit t'agrada no voldries que s'acabés mai. Amb els teus posts no m'avorreixo, els segueixo del cap a la cua (menys els que contenen coneixements científics que desconec o que em costen d'entendre). Hi ha blocs que pel llenguatge que fan servir, per les idees que contenen o pel que em transmeten els segueixo més d'aprop. Però el que també és veritat és que del que no t'agrada tant també se n'aprèn i en pots destriar allò positiu. És per això que de vegades també llegeixo posts hiperllargs o llibres que no m'entusiasmen amb el risc de fer una lectura encara que sigui horitzontal. I si t'hi fixes aquest post ha generat uns comentaris ben llargs també :))
ResponEliminaJa tens raó, quan hi ha feedback (o fins i tot feeling), qualsevol mida funciona. I si fas un post parlant de roba interior, és fàcil aconseguit un cert èxit. És més, si l'autora del post és una dona, l'èxit es pot multiplicar per 10 o per 20. T'aconsello que ho provis al teu bloc, si no ho has fet encara.
EliminaSobre això que dius dels posts científics, sembla que vaig fer bé en fer un bloc temàtic sobre literatura i un altre sobre temes més científics. Realment, sembla que són per a públics diferents. Tot i que com dius, també està bé anar provant noves experiències que potser a primera vista no ens entusiasmen però que potser ens poden fer aprendre coses noves.