Riure per no morir

Estava pensant en un títol com ara "aproximació antropològica a l'humor" però m'ha semblat que espantaria tothom que no fos aficionat a l'antropologia i potser decebria els experts antropòlegs que poguessin arribar a llegir aquest post. Això no és falsa modèstia; realment no he estudiat mai antropologia i, de fet, tinc una idea pròpia sobre el que significa l'antropologia, que possiblement no coincideix amb la dels antropòlegs de veritat.

Per a mi, l'antropologia és una eina per explicar com som els humans, que acostumo a relacionar sempre amb les teories de Darwin. Per exemple, si em pregunto per què hi ha tanta gent que té por de les serps, la primera resposta que em ve al cap és que els que no tenien tanta por a les serps i vivien en llocs on hi havia serps verinoses van morir més ràpid (i per tant van tenir menys descendents) que els que van desenvolupar una fòbia anti-serps. És a dir que sempre em plantejo aquestes qüestions pensant que nosaltres som descendents dels que van sobreviure.

Els opositors de Darwin van fer caricatures per burlar-se d'ell i ridiculitzar les seves teories. Avui intentem explicar des d'un punt de vista darwinià el comportament consistent a ridiculitzar els homes o dones que poden ser considerats una amenaça per a l'estabilitat d'un grup humà o social.

Bé, doncs avui la pregunta d'aquest post seria: "per què van sobreviure els humans que reien?". En algun moment ha mort gent per ser massa seriosa? I aquí tindríem el primer punt, que és una mica polèmic perquè és cert que la risoterapia existeix i hi ha qui opina que ofereix beneficis emocionals que poden multiplicar els efectes d'altres teràpies en la lluita contra malalties més o menys greus. D'altra banda, tots hem sentit l'expressió "morir de riure", que en alguns casos és certa des del punt de vista literal.

Si busqueu Risoterapia al Youtube us sortiran vídeos com aquest. Em sembla recordar que, en aquesta pel·lícula, l'únic personatge que mor, ho fa d'un atac de riure.

Un segon aspecte a considerar és l'humor més primitiu que hi ha, que es basa en riure de gent que cau de forma ridícula (fins i tot quan es fan mal). Per què ens fa gràcia que la gent es faci mal? Aplicant el meu concepte d'antropologia aquí se m'acudeix una explicació molt cruel. A l'antiguitat, els grups humans que van desenvolupar la tendència de burlar-se dels maldestres, van arraconar socialment aquests homes i dones, donant-los menys opcions de sobreviure i reproduir-se que als altres. I així van desenvolupar una manera eficaç d'eliminar els elements més febles del grup i guanyar competitivitat davant d'altres grups humans que no es reien dels cops i caigudes dolorosos.

Aquest és un dels milers de vídeos que podeu trobar a YouTube sobre caigudes tontes. Si us fa gràcia vol dir que probablement descendiu de grups socials que van marginar socialment als més maldestres del grup.

En tercer lloc, si ens fixem en l'humor més sofisticat, també podem trobar avantatges evolutius per a aquells que el van desenvolupar. L'humor devia ajudar a teixir complicitats i a fer més forts els llaços d'un grup. Potser, fins i tot, quan l'humor tenia un component cultural (com ja vam comentar quan parlàvem de l'humor intel·ligent), podia servir per distingir quines persones eren membres més afins a nosaltres i quines no tant. Potser aquestes últimes, en situacions límit, serien considerades menys prioritàries. Això explicaria un dels enigmes plantejats anteriorment en aquest bloc: per què riem més quan sentim riures de llauna? I és que, si la teva vida en algun moment depèn de que consideris graciós el mateix que la gent que t'envolta, més val que riguis.

Els límits de l'humor

Si teniu el costum d'explicar acudits o fer bromes, encara que només sigui de tant en tant, probablement hagueu passat alguna estona incòmoda a causa de les vostres intervencions humorístiques. Potser semblant al cas d'aquesta escena de la sèrie Friends:

-Dos homes entren en un bar, un d'ells és irlandès...
-Jo sóc irlandès.
-...i l'irlandès és el guanyador de l'acudit!

I és que sovint l'humor inclou un element de burla, d'ofensa per a algun personatge o col·lectiu. Riem d'algú per haver fet coses estúpides o per mantenir actituds o costums absurds. De vegades la burla pot ser innocent i d'altres no tant. De fet, actualment podem trobar a la televisió un tipus d'humor irreverent que sembla no tenir cap límit. Sèries d'humor com Family Guy o South Park passen per sobre del que és políticament correcte o de bon gust.

Aquest tipus d'humor presenta un conflicte molt interessant. Hi ha qui defensa que hem de tenir llibertat per riure de tot. Però també qui entén l'humor com una eina concebuda per ser utilitzada pels febles contra els poderosos (si obriu el vostre facebook ara mateix apostaria que trobareu almenys 5 acudits més o menys graciosos sobre els polítics que ens governen).

El problema de la primera postura és que legitima ofenses contra certs col·lectius vulnerables. És poc elegant riure de minusvàlids, d'immigrants ofegats al mar o de persones malaltes, per posar exemples extrems. I encara és més sagnant si les burles es dirigeixen, no contra col·lectius sinó contra persones en concret, amb conseqüències força greus, com passa en els casos de mobbing.

El problema de la segona postura és que sempre és difícil saber on traçar la línia vermella. Són censurables els acudits masclistes? I els d'homosexuals? I els que es fiquen amb les creences religioses? I els acudits sobre catalans garrepes? Al final, si ens passem de respectuosos, potser no podrem fer acudits de res.

Per a alguns col·lectius, hi ha temes extremadament sensibles i, tot i que les nostres paraules puguin tenir la millor de les intencions, podem estar ofenent a algú que no comparteix les nostres creences religioses o que es troba en dificultats per motius racials. Imatge extreta d'aquí. 

És cert que també hi ha un tipus d'humor fet amb sensibilitat i no dirigit a ofendre ningú i, per tant, un món sense acudits ofensius no seria necessàriament un món sense riure. Però en el fons, els límits de l'humor els podríem situar al mateix lloc que els de la llibertat d'expressió. Podria citar casos com el de les vinyetes sobre Mahoma o el segrest de El Jueves per una portada poc decorosa amb membres de la Casa Reial espanyola, com a exemples que han generat debats intensos sobre les línies vermelles de l'humor i la llibertat d'expressió.

Allò més sagrat, més íntim i més vulnerable de les persones ha d'estar protegit de la irreverència de l'acudit?

L'humor repetit

Els més fidels seguidors d'aquest bloc haureu observat que he dedicat uns quants posts a analitzar diferents aspectes relacionats amb l'humor. I malgrat la creació d'etiquetes d'aquest bloc ha estat desastrosament caòtica, l'etiqueta "teoria de l'humor" és plenament funcional, així que podeu fer clic sobre ella i consultar en qualsevol moment els altres articles de la sèrie.

Val a dir que aquest anàlisi l'estic fent d'una manera una mica improvisada i no tinc la capacitat d'observació detallista d'en Sherlock Holmes. Però hi ha un truc que fan servir els humoristes que, per raons evidents, no m'ha passat per alt: la repetició.

Es tracta d'un recurs molt comú en formats com el monòleg (tipus Buenafuente o similars). S'introdueix una broma, frase o acudit com a leitmotiv que acaba estructurant el monòleg a mesura que va repetint-se en moments diferents de la narració.

A priori podríem pensar que el públic rebria amb fredor la repetició d'un acudit. Al cap i a la fi és informació que ja li han donat, és com si li venguessin diversos cops el mateix. No obstant això, el cervell sembla sentir-se còmode quan torna a rebre una informació coneguda. L'altre dia ja vam dir que l'humor es basa en un terreny cultural compartit (entre l'emissor i els receptors). Per tant, el segon cop que apareix un motiu humorístic en un monòleg, el públic ja coneix la història i aquesta familiaritat actua a favor de l'humorista.

De vegades, una broma en concret cau en gràcia i es pot repetir durant dies, setmanes i mesos. La imatge, extreta d'aquí, fa referència a un capítol dels Simpsons on en Bart es converteix en un humorista d'una sola frase.

La repetició no sempre es limita a una sola unitat humorística (un monòleg o una aparició en el format que sigui) ni a un sol artista sinó que sovint adopta la faceta de mem, s'universalitza i es massifica el seu ús.

A Youtube podeu trobar mil exemples de vídeos que tenen èxit i es versionen centenars de vegades. Jo us posaré com a exemple el penúltim mem d'abast global, que és un video-clip que molta gent ha trobat graciós* (potser per l'humor gestual de les coreografies.)

Aquest és l'original. Investigant una mica trobem que això de Gangnam és una zona rica de Seül, com si aquí diguéssim Pedralbes (pel que fa al cantant, no sé si ho ha dit algú fins ara però jo el veig com una versió asiàtica -millorada- del King Africa):

Aquesta és la versió que van fer els nois del Polònia:

De vegades, fins i tot convergeixen dos mems d'abast internacional, com en l'exemple següent:

O aquest altre, més creatiu i potser més controvertit. Es tracta d'un remix en què han fet cantar el Gangnam Style al Hitler de la pel·lícula L'enfonsament, que és un altre dels mems amb més èxit i més versions dels últims temps. És possible que alguns ho trobeu una mica barroer o de mal gust però he decidit posar-ho aquí igualment pel treball que han fet amb la mescla de so (com que és un tema que desconec com funciona em sembla màgic que hagin aconseguit acoblar la veu d'un personatge d'una pel·lícula a una cançó que no té res a veure).

I la llista podria ser virtualment interminable. Jo m'imagino que cadascuna d'aquestes bromes/mem té una vida útil, com les rentadores o els frigorífics, i passat aquest temps deixen de funcionar. Malauradament no tothom se n'assabenta. Una vegada em van posar un supervisor que, ja ben entrat el segle XXI, encara deia "te das cuen?" i "comorl" al final de les frases. No dic que només fos per això, però vaig deixar aquella feina dos mesos més tard.

*: Última hora. He dit abans que aquesta cançó era popular i ahir mateix va sortir això a les notícies: Flashmob a Roma.

L'humor intel·ligent

Segur que heu sentit a dir algun cop que l'humor denota intel·ligència, especialment l'humor que s'etiqueta com intel·ligent. Jo, per algun defecte de fàbrica, quan sento la locució "humor intel·ligent" sempre penso en l'humor anglès. Concretament em ve al cap una escena de lords anglesos bevent te en tasses de porcellana, amb el dit petit alçat i fent agudes observacions sobre textos de Joyce o de Wilde.

Pel que he investigat, hi ha una connexió important entre humor i intel·ligència. Perquè un acudit faci gràcia, en primer lloc, cal entendre'l. Això ho sap tothom, fins i tot els que riuen quan no entenen un acudit però veuen que els altres riuen. (Serà aquesta la raó per la qual funcionen els riures de llauna? Es basarà el gregarisme del riure col·lectiu en l'instint de no quedar en evidència al no saber interpretar una situació humorística?)

Un acudit es basa generalment en una interpretació alternativa de la realitat. Per exemple, el primer acudit que recordo que em va explicar el meu pare deia:

Entra un home en un cafè i... xof!

El primer cop no el vaig entendre perquè encara no coneixia l'ús de la paraula cafè per referir-se a l'establiment que jo coneixia amb el nom de bar. Llavors m'imaginava un home entrant en una tassa de cafè gegant i banyant-se en el líquid marronós i probablement massa calent. I segons com es miri podria causar una certa gràcia veure un home escaldat en una tassa gegant de cafè però jo era un nen molt bo i no m'entusiasmava riure de les desgràcies dels altres. Després em van explicar que un cafè també era com un bar i jo vaig contestar "ah!" però tampoc vaig riure. I és que la gràcia de l'acudit es troba normalment en un efecte sorpresa, un gir inesperat que desafia la lògica de la narració. Per exemple en l'acudit anterior, després de "entra un home en un cafè" l'oient s'espera que vingui "i es troba un amic que no veia des de feia anys", que seria una continuació lògica i, per tant, no graciosa. En el meu cas, com que jo ja m'havia imaginat en primer lloc la tassa de cafè gegant, el fet de saber que un cafè també era un bar era una informació que humorísticament no m'aportava gaire.

Entra un home en un Red Bull i... fffffiiiiiiiiuuuuuuu! cau des de l'estratosfera!

(La gràcia de l'acudit és que un Red Bull és com un cafè però molt més fort, llavors tot l'acudit anterior es redimensiona i... bé, tant se val, si no us ha fet gràcia no hi ha res a fer...)

I és que els acudits gairebé mai fan gràcia quan t'han d'explicar per què fan gràcia. Us poso un exemple pels que sigueu de lletres:

-Què és un nen complex? Un que té una mare real i un pare imaginari.

Com en l'acudit anterior, a primera vista sembla una situació cruel. Si no entenem l'acudit, pensarem en un nen que té complexos deguts a l'absència d'una figura paterna a la seva vida. Llavors algú us explica que "la gràcia" de l'acudit és una analogia amb els nombres complexos, que estan formats per una part real i una d'imaginària. Si no sabíeu això i torneu a llegir ara l'acudit probablement seguirà sense fer-vos gràcia. Perquè l'acudit tingui èxit cal establir un territori intel·lectual comú entre qui l'explica i qui el sent. Per això també ens costa riure amb els humoristes estrangers tipus Jay Leno (si no el coneixeu és un humorista nord-americà tipus Buenafuente), que fan acudits basats en personatges o situacions molt pròpies del seu país.

Els nombres imaginaris es basen en i, que és l'arrel quadrada de menys u. Políticament hi ha una lectura molt curiosa perquè dels nombres que estan dins d'una arrel se'n diu radicals. Als radicals de signe positiu se'ls considera reals però els radicals de signe negatiu ja no tenen aquest estatus i són considerats imaginaris. És a dir, que si ets un radical del signe que no toca, no només et diuen que no ets real sinó que a més, els fills que tinguis amb algú real seran complexos.

Per tant, podríem pensar que l'humor intel·ligent és una manera que té el nostre cervell de recompensar el seu propi narcisisme. Quan entenem un acudit "difícil", ens fa gràcia i això allibera endorfines que ens fan sentir bé. El cervell es fa un copet a l'esquena a si mateix: "molt bé, campió, estàs fet un crack!". I quan no l'entenem, riem igualment, perquè no es pensin que som incultes  Però ens queda un regust amarg que és pràcticament impossible que no es reflecteixi a l'expressió del rostre.

The Universal Label

xkcd és un webcomic d'humor intel·ligent. Tres cops per setmana hi podem trobar una vinyeta sobre ciències, filosofades o coses friquis en general. Quasi sempre són acudits que fan pensar, com aquesta Etiqueta Universal, que redueix tot el que existeix a dos ingredients: hidrogen i temps.

Quin és l'origen dels acudits?

Fa un temps us vaig explicar que em rondava pel cap fer una sèrie de posts seriosos sobre l'humor. També us vaig dir que m'estava costant molt fer-ho, perquè és un tema que em sembla molt interessant i no m'hi acabo d'atrevir. Bé, fent servir una metàfora de platja (ara que comencem a enyorar l'estiu), si l'altre dia vaig remullar els peus en aquest tema, avui m'endinso al mar de l'humor fins als genolls.

Hi ha moltes llegendes i religions que situen el verb com a protagonista de la creació de l'Univers. Algunes d'elles parlen de cançons que generen les coses que existeixen però n'hi ha poques que situïn l'humor com a agent de la creació universal. Potser la més destacada en aquest sentit seria el pastafarisme, que diu que l'Univers va ser creat per un Monstre Volador d'Espagueti, invisible i indetectable. Per alguna raó, allò seriós s'acostuma a associar a les coses veritables i l'humor a les coses que es diuen sense pretendre que són certes. Però al món actual trobem molta gent seriosa que diu mentides i molts pallassos que diuen grans veritats. Font de la imatge.

La pregunta que encapçala aquest post no és nova. Jo la vaig llegir al relat Jokester (El Chistoso en castellà. Podeu llegir-lo aquí) i em va despertar l'interès sobre què és l'humor, per què riem i per què alguns no tenim gens de gràcia explicant acudits. Si no voleu llegir el relat, el resumeixo al següent paràgraf. Si el voleu llegir i no voleu spoilers, salteu-vos el següent paràgraf.

A Jokester hi apareix la Multivac, un megaordinador que és un personatge recurrent als relats d'Asimov i que serveix per resoldre tota mena de problemes i misteris. (Una de les coses que m'agrada d'Asimov és trobar els mateixos personatges a llibres o relats que no són segones parts d'altres històries seves. És a dir que té un univers de coses i personatges del qual es van nodrint les seves narracions.) Doncs això, que a Jokester hi ha un científic que fa preguntes a la Multivac per avançar en el coneixement humà. I un bon dia aquest científic es posa a explicar-li acudits a la màquina per tal que els analitzi i descobreixi quin és l'origen dels acudits. La resposta que acaba donant la màquina és francament sorprenent.

Jokester es recolza en un fet que jo crec bastant universal: els inventors d'acudits acostumen a ser anònims. A mi mai m'ha vingut cap amic dient "vols sentir un acudit que m'acabo d'inventar?". Potser ara amb twitter es podria traçar informàticament (internet acaba sent una mena de Multivac) l'origen d'alguns dels nous acudits que van sorgint. Però també és cert que molts dels acudits moderns són versions o adaptacions d'altres de més antics. Tinc la intuïció que amb els acudits passa com amb les trames arquetípiques en què es basen totes les novel·les: n'hi ha més o menys una dotzena, que porten inventades des de fa uns quants segles, i tot el que es pot fer és anar-les versionant.

Surto ja de l'aigua, amb la promesa de tornar-hi més endavant. Abans d'acabar us deixo unes preguntes per si em voleu ajudar amb aquesta recerca sobre l'humor.

1. Vosaltres coneixeu algú que inventi acudits? (millor si són acudits "amb argument" més que no pas jocs de paraules).

2. Què us fa riure?

Com serien els riures de llauna escrits?

Porto un temps demorant la decisió d'escriure algun article seriós sobre l'humor. Trobo que és un tema fascinant això d'analitzar fredament què és el que ens fa riure i què significa l'humor.

Ho he estat demorant perquè encara no tinc molt clara la manera d'enfocar el tema de forma seriosa i ordenada, així que començaré l'anàlisi per la teulada, parlant de l'apassionant tema dels riures de llauna (<--- possible punt d'inserció per a riure de llauna).

Oferta per a guionistes televisius: si compra dues llaunes de riures, obtindrà gratuïtament una llauna de llàgrimes! I si truca abans de 24 hores, també de regal un pot de Ooooohhhhhhs perfectes per a aquells moments on un nen o un gat entremaliat fa alguna cosa molt molt tendra! Oferta obtinguda d'aquí.

Fa molts anys que els guionistes de comèdies van descobrir que l'ésser humà té més facilitat per riure quan està envoltat de gent que riu. Anem al cinema i ens morim de riure amb una comèdia senzilleta. Al cap d'uns mesos, passen la mateixa comèdia per la tele i el millor gag només és capaç de estirar les comissures dels nostres llavis uns pocs mil·límetres. És perquè ja ens la sabem? Potser en part sí però el factor principal és que el riure humà és contagiós, gregari. En propers lliuraments intentaré resoldre el misteri antropològic que s'amaga darrere d'aquest fet.

(Vídeo que mostra com uns riures de llauna poden convertir una pel·lícula de terror en una comèdia ximple. Proveu a veure'l sense que us agafi el riure tonto.)

Així doncs, els guionistes de productes audiovisuals sobreviuen gràcies als riures de llauna. Sense aquest efecte postís molta gent no trobaria que les seves sèries o pel·lícules fessin gràcia i no se les mirarien. Però i els que intenten fer gràcia només amb el suport escrit? No es podria inventar alguna mena d'enginy similar?

En la comunicació via xat s'han desenvolupat diverses formes d'expressar el riure, amb la intenció de donar un feedback positiu a l'interlocutor que acaba de dir alguna cosa que ell creu que és graciosa. Per exemple:

-Riure irònic: hehehe 

-Riallada franca: HAHAHAHAHAHAHAHAHA

-Rialla esbojarrada: HiAHIAaaHIHIAHIAHAHAHUHUhuHIHIAHIAS!!!

-Rialla gràfica: XD

-Riure narrat: Coi, tio: ets molt divertit! M'estic pixant de riure!

Bé, després hi ha tota mena d'emoticones i dibuixets de suport a l'expressivitat emocional. Però aquestes eines ni són tan efectives com el riure de llauna per induir al riure gregari ni tampoc es poden aplicar de forma més o menys digna a suports com per exemple un llibre d'humor. Potser algú opina que no hi ha riure més genuí que el produït per les paraules d'un llibre d'humor, sense artificis ni trampes gregàries. Però sincerament, ens coneixem tots una mica: fem cua a les escales mecàniques per no cansar-nos, veiem pel·lícules doblades, llegim blocs que fan posts curts... si podem evitar l'esforç, millor.

Per tant, no estaria gens malament trobar la manera d'aconseguir algun artifici que provoqués el riure induït al lector de texts com aquest mateix que esteu llegint ara. Jo no dic que a qui ho aconsegueixi li donin el Nobel de Literatura però... se us acut alguna idea?