dilluns, 15 d’octubre de 2012

Ideals suprems

La setmana passada vaig assistir a una xerrada a càrrec de Jaume Cabré, a la biblioteca de Viladecans. En aquest acte, l'autor va confessar que el seu últim llibre el va començar a escriure per la pàgina 369. Ens va llegir un fragment d'aquesta pàgina:

Fa molt de temps, quan la Terra era plana i els viatgers temeraris, en arribar a la fi del món, topaven contra la boira freda o s'estimbaven cingle fosc avall, hi havia un sant baró que va decidir consagrar la seva vida a Déu Nostro Senyor. Es deia Nicolau Eimeric, era de nació catalana i va arribar a ser un reputat professor de Sagrada Teologia de l'orde dels predicadors al convent de Girona. El seu zel religiós el portà a capitanejar amb mà ferma la Inquisició contra la malícia herètica per les terres de Catalunya i dels regnes de València. Nicolau Eimeric havia nascut a Baden-Baden el 25 de novembre de 1900; havia estat promocionat a SS Obersturmbannführer amb certa celeritat i, després d'una gloriosa primera etapa com a Oberlagerführer d'Auschwitz, el 1944 va tornar a dirigir-ne les regnes per donar solució al problema hongarès. En un ofici legal declarava reu d'herètica pravitat el llibre Philosophica amoris del contumaç Ramon Llull...

El que més sobta d'aquest paràgraf és la transgressió del temps i l'espai que fa l'autor amb aquest personatge. Amb paradoxal naturalitat, l'autor ens descriu com un inquisidor català neix a Baden-Baden, dirigeix els destins d'Auschwitz i actua contra Ramon Llull. Això que a primera vista pot semblar estrany és un recurs estilístic que vol fer veure al lector que hi ha una unitat essencial que relaciona dos personatges tan aparentment llunyans com un inquisidor i un dirigent nazi. L'autor ens vol dir que aquestes dues persones són en el fons la mateixa persona. Malgrat una hagi nascut a Catalunya i l'altra a Alemanya, sis segles més tard. Aquestes diferències són menyspreables davant d'allò que les uneix. Tan menyspreables que l'autor les ignora intencionadament amb aquest joc estilístic.

I què és el que uneix aquestes dues persones? Doncs que tenen un ideal suprem (Déu en un cas, l'Estat ideal, en l'altre) que passa per davant de tot. Tots dos són capaços de matar, de torturar, d'ignorar el dolor de les víctimes dels seus actes. Tot això no els importa perquè tenen un ideal superior que ha de prevaler sigui com sigui.

Us confessaré que això havia de ser un post sobre la xerrada d'en Jaume Cabré, que va dir algunes coses interessants més de les quals vaig prendre nota però la setmana passada també vaig llegir una notícia que em va deixar glaçat.

Un emmascarat puja a un autobús amb una arma a les mans i pregunta "Quina de vosaltres és la Malala? Parleu o sinó us mataré a totes". Una nena de catorze anys s'aixeca i diu que és ella. L'emmascarat li dispara dos trets, al cap i al coll. En l'atac, dues noies més són ferides.

Insanullah Ihsan, portaveu dels talibans pakistanesos, reivindica l'atemptat i diu que la Malala Yousufzai és el símbol dels infidels i de l'obscenitat. Afegint que si sobreviu a l'atac, tornaran a intentar matar-la.

Suposo que us preguntareu què ha fet una noia de catorze anys per ser un símbol dels infidels i de l'obscenitat. Bé, resulta que ha fet un bloc on explicava la seva experiència a l'escola i escrivia opinions com aquesta:

"M'estava preparant per l'escola i vestir-me amb l'uniforme quan vaig recordar que el director ens havia dit que no portéssim uniformes, que vinguéssim amb roba de carrer.

Llavors vaig decidir posar-me el meu vestit rosa preferit. Altres noies de l'escola també portaven vestits de colors. A la reunió del matí ens han dit que no vinguéssim amb roba de colors, ja que els talibans s'hi oposarien."

(Podeu llegir més fragments del seu diari aquí)



M'ha costat molt triar una imatge per il·lustrar aquest post. Vaig fer alguna foto del Jaume Cabré i després també vaig pensar en buscar-ne alguna de la Malala. Després se'm va acudir posar una imatge tota negra, per representar la foscor que uneix els personatges macabres de la Història. Però també vaig pensar que si la Malala havia sobreviscut, valia la pena donar un 50% de l'espai a l'esperança.


Miraculosament la Malala va sobreviure a l'atemptat i també a una primera operació. Ara afronta una llarga i difícil recuperació.

No sé si hi ha una solució contra la malaltia que representen Nicolau Aimeric, Rudolph Höss o Insanullah Ihsan per a la humanitat. A mi, com a mínim, em resulta esperançador que existeixin altres persones com Hipàtia, Anna Frank o Malala.

Bé, per últim deixeu-me rebatre'm a mi mateix, que fa uns dies semblava criticar els qui feien proselitisme amb la literatura. Però fixeu-vos que criticava el proselitisme mal fet, que es feia a costa de destrossar la narrativa. En el fons passa una mica el mateix que amb aquests personatges que critico avui: si les nostres causes passen per sobre de la manera de lluitar per elles, ens convertim en males persones o en mals escriptors.


12 comentaris:

  1. Terrible història la de la Malala. Avui he sentit al Telenotícies que se l'emporten a operar a Anglaterra. Espero que es millori.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser es recuperi físicament. El que és més difícil de dir és com l'afectarà psicològicament o emocionalment. Tornarà a ser la noia valenta que ha estat? Viurà atemorida? Respondrà amb ira i ressentiment?

      No sóc especialista en psicologia de persones amb traumes però m'imagino que no tornarà a ser la mateixa.

      Suprimeix
  2. Però quan es millori intentaran atemptar contra ella un altre cop... Espero que la protegiran. M'agradaria saber com s'acaba amb els talibans, està clar que posar els ideals (i quins ideals, a més!) per damunt de la vida humana és criminal, és primitiu, és demencial, em falten paraules. Suposo que l'educació és molt important, però esclar, hi ha d'haver educació!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És difícil de dir com es pot lluitar contra aquesta gent. L'educació, de fet, no és tampoc una vacuna per a res. L'Alemanya que va escollir a Hitler era un dels països més cultes de l'època. Crec que aquests mecanismes de perversió mental actuen més aviat per mitjà de la seducció, mostrant un gran ideal a gent que està insatisfeta amb les seves vides.

      Però això només és la meva opinió. Jo veig el tema molt complicat i sovint la gent el simplifica en excés.

      Suprimeix
  3. Obscenitat portar un vestit rosa? el seu preferit?
    Si és una nena, com totes les nenes d´aquesta edat!
    Hi ha coses en el món que encara que les expliquin mil cops, no les puc entendre.
    Espero que surti bé de l´operació i es recupere per tornar a ser una nena, encara que el més difícil serà que pugui oblidar.

    Aferradeta i bona nit!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No totes les nenes tenen un vestit rosa. Una de les maneres de mirar-se aquesta història és que hem d'aprendre a valorar la immensa fortuna d'haver nascut en un país amb un grau bastant alt de llibertats. I això ens hauria d'animar a no deixar mai que es transformi en un país regit per la por i la intolerància.

      Suprimeix
  4. Per a mi (i mira que molt a sovint ho dic això) el proselitisme és la moral del de l'amo, la que diu que una idea per a ser bona ha de triomfar, i no hi ha més manera de triomfar que con-vèncer, així un altre ha de con-perdre.
    L'espiritualitat que molts volem no és una que ens diga lleis i normes de conducta ni passos a seguir, sinó la que deixe el tret, el símptoma de cada individu per separat i aïllat, tot i que de tant en tant faça el seu llaç social, en moments on aquest llaç social sembla desgranar-se eixen sempre salvadors des del sector no apolini sinó dionisíac, el sector de la matèria o els homes freds amb la seua política de la castració, aquella que diu que res no val res si no conquereix.
    Hem de ser nosaltres mateixos malgrat tot i tots i només així conquerirem, però només el nostre individual i intransferible desig. Sense ànims de conquerir res.

    Una forta abraçada i dir-te que no ens cal demanar religions, és a dir re-ligare, sinó espiritualitat, amb cels o inferns però sense re-ligare o crear normes sempre dictatorials i violentes.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És difícil ser nosaltres mateixos perquè sovint estem fets a partir de pedaços de diferents coses que hem arreplegat aquí o allà. Un dia ens deixem seduir per un amor a la pàtria, o als bolets, o al bàsket. I ho integrem com a coses pròpies de nosaltres. Aleshores, quan algú ataca un dels valors que hem assumit com a propis, ho sentim com un atac a nosaltres.

      El que va explicar en Jaume Cabré és que cal anar amb compte quan els ideals passen per sobre del respecte a la integritat dels altres.

      Suprimeix
  5. Bona tria de la imatge! Cal aquest 50% d'esperança. Tal com hi ha personatge macabres que lluiten per ideals que traspassen límits temporals i morals, també hi ha víctimes (petits herois) que lluiten contra aquests inferns. Espero que la Malala pugui lluir aviat el seu vestit rosa sense que ningú li dispari. Que la llibertat triomfi i sigui el final merescut de tots ells.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Recordo la lecura d'Ape and Essence, de Huxley perquè al final deia que ni el Bé ni el Mal podien triomfar mai del tot. Podien triomfar parcialment, regnar durant un cert període de temps però llavors l'altre acabava ressorgint, d'una manera o una altra.

      Jo no em sento gaire còmode parlant de Bé i de Mal (no m'agrada sermonejar) però sí que entenc que aquesta idea d'en Huxley és il·lustrativa. I el cas de la Malala recorda en certa manera al final d'aquest llibre.

      Suprimeix
  6. El bé no es manifesta quan tot va bé, sinó en contrast amb el mal, crec, com en el cas de la Malala.

    L'associació d'idees que hi ha en l'escrit de Cabré és molt ben trobada, és d'una creativitat literària excel·lent.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ben vist. El cas de la Malala és significatiu perquè s'ha convertit en una heroïna només pel fet de reclamar una cosa tan normal com l'accés a l'educació.

      Potser sí que el bé és allò normal i el mal és una disfunció, una mena de malaltia que desproveeix l'ésser humà d'empatia.

      Suprimeix