L'humor intel·ligent

Segur que heu sentit a dir algun cop que l'humor denota intel·ligència, especialment l'humor que s'etiqueta com intel·ligent. Jo, per algun defecte de fàbrica, quan sento la locució "humor intel·ligent" sempre penso en l'humor anglès. Concretament em ve al cap una escena de lords anglesos bevent te en tasses de porcellana, amb el dit petit alçat i fent agudes observacions sobre textos de Joyce o de Wilde.

Pel que he investigat, hi ha una connexió important entre humor i intel·ligència. Perquè un acudit faci gràcia, en primer lloc, cal entendre'l. Això ho sap tothom, fins i tot els que riuen quan no entenen un acudit però veuen que els altres riuen. (Serà aquesta la raó per la qual funcionen els riures de llauna? Es basarà el gregarisme del riure col·lectiu en l'instint de no quedar en evidència al no saber interpretar una situació humorística?)

Un acudit es basa generalment en una interpretació alternativa de la realitat. Per exemple, el primer acudit que recordo que em va explicar el meu pare deia:

Entra un home en un cafè i... xof!

El primer cop no el vaig entendre perquè encara no coneixia l'ús de la paraula cafè per referir-se a l'establiment que jo coneixia amb el nom de bar. Llavors m'imaginava un home entrant en una tassa de cafè gegant i banyant-se en el líquid marronós i probablement massa calent. I segons com es miri podria causar una certa gràcia veure un home escaldat en una tassa gegant de cafè però jo era un nen molt bo i no m'entusiasmava riure de les desgràcies dels altres. Després em van explicar que un cafè també era com un bar i jo vaig contestar "ah!" però tampoc vaig riure. I és que la gràcia de l'acudit es troba normalment en un efecte sorpresa, un gir inesperat que desafia la lògica de la narració. Per exemple en l'acudit anterior, després de "entra un home en un cafè" l'oient s'espera que vingui "i es troba un amic que no veia des de feia anys", que seria una continuació lògica i, per tant, no graciosa. En el meu cas, com que jo ja m'havia imaginat en primer lloc la tassa de cafè gegant, el fet de saber que un cafè també era un bar era una informació que humorísticament no m'aportava gaire.

Entra un home en un Red Bull i... fffffiiiiiiiiuuuuuuu! cau des de l'estratosfera!

(La gràcia de l'acudit és que un Red Bull és com un cafè però molt més fort, llavors tot l'acudit anterior es redimensiona i... bé, tant se val, si no us ha fet gràcia no hi ha res a fer...)

I és que els acudits gairebé mai fan gràcia quan t'han d'explicar per què fan gràcia. Us poso un exemple pels que sigueu de lletres:

-Què és un nen complex? Un que té una mare real i un pare imaginari.

Com en l'acudit anterior, a primera vista sembla una situació cruel. Si no entenem l'acudit, pensarem en un nen que té complexos deguts a l'absència d'una figura paterna a la seva vida. Llavors algú us explica que "la gràcia" de l'acudit és una analogia amb els nombres complexos, que estan formats per una part real i una d'imaginària. Si no sabíeu això i torneu a llegir ara l'acudit probablement seguirà sense fer-vos gràcia. Perquè l'acudit tingui èxit cal establir un territori intel·lectual comú entre qui l'explica i qui el sent. Per això també ens costa riure amb els humoristes estrangers tipus Jay Leno (si no el coneixeu és un humorista nord-americà tipus Buenafuente), que fan acudits basats en personatges o situacions molt pròpies del seu país.

Els nombres imaginaris es basen en i, que és l'arrel quadrada de menys u. Políticament hi ha una lectura molt curiosa perquè dels nombres que estan dins d'una arrel se'n diu radicals. Als radicals de signe positiu se'ls considera reals però els radicals de signe negatiu ja no tenen aquest estatus i són considerats imaginaris. És a dir, que si ets un radical del signe que no toca, no només et diuen que no ets real sinó que a més, els fills que tinguis amb algú real seran complexos.

Per tant, podríem pensar que l'humor intel·ligent és una manera que té el nostre cervell de recompensar el seu propi narcisisme. Quan entenem un acudit "difícil", ens fa gràcia i això allibera endorfines que ens fan sentir bé. El cervell es fa un copet a l'esquena a si mateix: "molt bé, campió, estàs fet un crack!". I quan no l'entenem, riem igualment, perquè no es pensin que som incultes  Però ens queda un regust amarg que és pràcticament impossible que no es reflecteixi a l'expressió del rostre.

The Universal Label

xkcd és un webcomic d'humor intel·ligent. Tres cops per setmana hi podem trobar una vinyeta sobre ciències, filosofades o coses friquis en general. Quasi sempre són acudits que fan pensar, com aquesta Etiqueta Universal, que redueix tot el que existeix a dos ingredients: hidrogen i temps.