dilluns, 8 d’octubre de 2012

Quin és l'origen dels acudits?

Fa un temps us vaig explicar que em rondava pel cap fer una sèrie de posts seriosos sobre l'humor. També us vaig dir que m'estava costant molt fer-ho, perquè és un tema que em sembla molt interessant i no m'hi acabo d'atrevir. Bé, fent servir una metàfora de platja (ara que comencem a enyorar l'estiu), si l'altre dia vaig remullar els peus en aquest tema, avui m'endinso al mar de l'humor fins als genolls.

Hi ha moltes llegendes i religions que situen el verb com a protagonista de la creació de l'Univers. Algunes d'elles parlen de cançons que generen les coses que existeixen però n'hi ha poques que situïn l'humor com a agent de la creació universal. Potser la més destacada en aquest sentit seria el pastafarisme, que diu que l'Univers va ser creat per un Monstre Volador d'Espagueti, invisible i indetectable. Per alguna raó, allò seriós s'acostuma a associar a les coses veritables i l'humor a les coses que es diuen sense pretendre que són certes. Però al món actual trobem molta gent seriosa que diu mentides i molts pallassos que diuen grans veritats. Font de la imatge.


La pregunta que encapçala aquest post no és nova. Jo la vaig llegir al relat Jokester (El Chistoso en castellà. Podeu llegir-lo aquí) i em va despertar l'interès sobre què és l'humor, per què riem i per què alguns no tenim gens de gràcia explicant acudits. Si no voleu llegir el relat, el resumeixo al següent paràgraf. Si el voleu llegir i no voleu spoilers, salteu-vos el següent paràgraf.

A Jokester hi apareix la Multivac, un megaordinador que és un personatge recurrent als relats d'Asimov i que serveix per resoldre tota mena de problemes i misteris. (Una de les coses que m'agrada d'Asimov és trobar els mateixos personatges a llibres o relats que no són segones parts d'altres històries seves. És a dir que té un univers de coses i personatges del qual es van nodrint les seves narracions.) Doncs això, que a Jokester hi ha un científic que fa preguntes a la Multivac per avançar en el coneixement humà. I un bon dia aquest científic es posa a explicar-li acudits a la màquina per tal que els analitzi i descobreixi quin és l'origen dels acudits. La resposta que acaba donant la màquina és francament sorprenent.

Jokester es recolza en un fet que jo crec bastant universal: els inventors d'acudits acostumen a ser anònims. A mi mai m'ha vingut cap amic dient "vols sentir un acudit que m'acabo d'inventar?". Potser ara amb twitter es podria traçar informàticament (internet acaba sent una mena de Multivac) l'origen d'alguns dels nous acudits que van sorgint. Però també és cert que molts dels acudits moderns són versions o adaptacions d'altres de més antics. Tinc la intuïció que amb els acudits passa com amb les trames arquetípiques en què es basen totes les novel·les: n'hi ha més o menys una dotzena, que porten inventades des de fa uns quants segles, i tot el que es pot fer és anar-les versionant.

Surto ja de l'aigua, amb la promesa de tornar-hi més endavant. Abans d'acabar us deixo unes preguntes per si em voleu ajudar amb aquesta recerca sobre l'humor.

1. Vosaltres coneixeu algú que inventi acudits? (millor si són acudits "amb argument" més que no pas jocs de paraules).
2. Què us fa riure?

12 comentaris:

  1. Un tema molt interessant! Jo tinc un amic madrileny que es passa el dia fent jocs de paraules suposadament graciosos i de vegades s'inventa acudits. He de dir que sense gaire èxit...o serà que el seu humor a mi no em fa gràcia! Però he de dir que aprecio el seu esforç!
    Què em fa riure? Crec que una situació absurda però real em fa més riure que un acudit inventat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ara m'han entrat ganes de conèixer aquest amic teu. No sé si dóna per una novel·la però jo el veig de protagonista d'un bon relat.

      Apunto això de l'absurd com un dels ingredients principals de l'humor.

      Suprimeix
  2. Jo em segueixo resistint a creure que hi ha només uns pocs arguments per la creació literària, del tipus que sigui, i que aquests es van repetint amb més o menys gràcia. No sé, em sembla que això és simplificar massa la història.

    Jo conec gent que inventa acudits, però això no vol dir que s'estenguin. Tinc un amic que ho fa, ens els explica, i segurament moren amb nosaltres. No són acudits elaborats, són d'aquells curtets, i sobretot és bo en les ocurrències. Una bona ocurrència per mi és millor que un acudit llarg i elaborat. Ja estem amb el mateix de sempre, oi? Curtet i ràpid molt millor que massa llarg.

    Per acabar, donar-te idees per a properes entregues, també en resposta de què ens fa gràcia. Crec que gràcia ens poden fer moltes coses, però depèn en gran mesura del nostre estat d'ànim i de com de receptius estem. Si un acudit no fa gràcia potser és que qui el sent no està amb ganes de riure, no perquè no sigui bo. I al revés també es compleix.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que tot depèn de com de prim filem per tal de diferenciar una història d'una altra. Sí que em decanto cada cop més a pensar que la diferència està en els detalls, en l'estil, en la forma de narrar més que no pas en cap revolució argumental.

      M'agradaria poder llegir algun dels acudits del teu amic, per curiositat de com se'n surt.

      Apunto això que dius de l'estat d'ànim. M'ha recordat la gran frase d'en Valdano "Un equip és un estat d'ànim".

      Suprimeix
  3. Ostres, sí que és interessant. És una pregunta que no m'havia fet mai! Hi ha un veí meu que s'inventa acudits o això diu, la veritat és que no fan gaire gràcia però només de sentir-lo i veure com els representa, se t'escapa un riure encomanadís. Hi ha gent que té gràcia explicant-los, però a mi em fan més riure els jocs de paraules o l'humor àcid que algunes persones tenen narrant històries. L'origen dels acudits crec que deu anar molt relacionat amb l'origen de la literatura, quan els avantpassats van començar a inventar històries per a trasmetre coneixements fonamentals per al desenvolupament i la supervivència de l'espècie. N'hi devia haver alguns de més còmics que es deixaven anar. No en tinc ni idea, és una hipòtesi. En la continuació ens podries explicar algun acudit, no?!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El que dius del teu veí és molt comprensible. Crec que és molt difícil fer riure amb paraules i no tant amb gestos, entonacions o altres formes de llenguatge corporal. (Tot i que també és cert que hi ha gent que té una certa fòbia als mims.)

      Apunto el teu suggeriment, tot i que els acudits escrits perden molt. També pensaré a veure si sóc capaç d'inventar un acudit.

      Suprimeix
  4. Doncs jo m'he preguntat de vegades per l'origen dels acudits, com per l'origen dels refranys... són anòmims però està clar que algú se'ls inventa... i seria interessant veure com es propaguen i si es repeteixen en diferents cultures/països, hi ha acudits "universals"? (com les trames arquetípiques que dius). M'ha sorprès que l'Aitor, el XeXu i la Sílvia coneguin gent que s'inventa acudits, jo no conec ningú!
    Em fa riure la ironia, un final sorprenent (però depèn de la sorpresa), una ocurrència, el pastafarisme...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Suposo que l'Aitor, en XeXu i la Sílvia coneixen molta gent. I és clar, algú hi ha d'haver que inventi acudits.

      Trobo molt interessant la pregunta que fas sobre si hi ha acudits universals. Jo crec que sí hi ha una certa permeabilitat. Si un acudit gira al voltant d'un tema universal, tindrà les seves opcions per traspassar les fronteres.

      Suprimeix
  5. Em fan riure els acudits més simples o hauria de dir, els que surten de les situacions més ximples. M'encanta l'humor sense paraules que ens mostren els mimos. També l'humor irònic, crític. M'agraden curtets.
    Exemples d'humoristes que m'han robat molts somriures i alguna riallada: Eugenio, Gila, Tricicle ... i ja hi ha gent de per aquí que té aquest puntet que quan els llegeixes, s'il · luminen els ulls i neix un somriure o s´escapa una riallada ben sonora ...
    I per acabar, confesso que no tinc el do de saber explicar un acudit i que no conec a ningú que els inventi.

    Aferradeta i bon dia!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ara que cites l'Eugenio, a mí de petit em sorprenia molt que una persona tan seriosa expliqués acudits. Ara, analitzant-ho, entenc que es tracta d'un contrast molt útil per fer sorgir la rialla, com quan deia "saben per què estic tan content?" amb un to d'anar a enterrar algun parent.

      Suprimeix
  6. Jacques Lacan amb les seues converses amb els cognitivo-conductistes els deia que malgrat que aquells pensaven que pensàvem amb el cervell ell ho feia amb els peus, i és que es pot pensar amb el fetge, l'estòmac, els peus, etc. El cervell és un simple arreplegador de les sensacions o pensaments del nostre cos, que per si de sol ja ens parla i molt a sovint malgrat alguns que el voldrien callat.
    Un exemple, imagina't un autista, aquests són persones que no tenen gens, però gens de fe, si de fe, i li dius, en cas de ser un autista en poc desenvolupament de la ¿malaltia?:
    _Agafa la cadira Joan!
    Pot pensar, en no tenir una connexió amb l'Altre o l'inconscient col·lectiu junguià o el Déu dels cristians, que li estàs dient que amb les mans agafe la cadira i es posarà a agafar-la tot quiet, quan tu li dius que te la porte, això o moltíssimes coses més que poden significar la frase presa sense fe: Agafa la cadira!
    El cert és que l'acudit és la constatació de que un sentiment de joia, o de ridícul aliè o de desgràcia aliena pot portar-nos a tenir un atac de joia.
    Així som de primaris, xiquet! I entèn bé la frase eh! o si més no el que jo vull dir-te, que no és tan fàcil per un autista i una mica més fàcil per a nosaltres.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Entenc que en això últim que dius, que una desgràcia o un ridícul ens poden fer riure hi ha l'arrel neurobiològica o psicoevolutiva de l'humor. És a dir, que l'humor existeix perquè d'alguna manera ens ha estat útil per sobreviure.

      Suprimeix