dilluns, 12 de novembre del 2012

L'humor repetit

Els més fidels seguidors d'aquest bloc haureu observat que he dedicat uns quants posts a analitzar diferents aspectes relacionats amb l'humor. I malgrat la creació d'etiquetes d'aquest bloc ha estat desastrosament caòtica, l'etiqueta "teoria de l'humor" és plenament funcional, així que podeu fer clic sobre ella i consultar en qualsevol moment els altres articles de la sèrie.

Val a dir que aquest anàlisi l'estic fent d'una manera una mica improvisada i no tinc la capacitat d'observació detallista d'en Sherlock Holmes. Però hi ha un truc que fan servir els humoristes que, per raons evidents, no m'ha passat per alt: la repetició.

Es tracta d'un recurs molt comú en formats com el monòleg (tipus Buenafuente o similars). S'introdueix una broma, frase o acudit com a leitmotiv que acaba estructurant el monòleg a mesura que va repetint-se en moments diferents de la narració.

A priori podríem pensar que el públic rebria amb fredor la repetició d'un acudit. Al cap i a la fi és informació que ja li han donat, és com si li venguessin diversos cops el mateix. No obstant això, el cervell sembla sentir-se còmode quan torna a rebre una informació coneguda. L'altre dia ja vam dir que l'humor es basa en un terreny cultural compartit (entre l'emissor i els receptors). Per tant, el segon cop que apareix un motiu humorístic en un monòleg, el públic ja coneix la història i aquesta familiaritat actua a favor de l'humorista.

De vegades, una broma en concret cau en gràcia i es pot repetir durant dies, setmanes i mesos. La imatge, extreta d'aquí, fa referència a un capítol dels Simpsons on en Bart es converteix en un humorista d'una sola frase.


La repetició no sempre es limita a una sola unitat humorística (un monòleg o una aparició en el format que sigui) ni a un sol artista sinó que sovint adopta la faceta de mem, s'universalitza i es massifica el seu ús.

A Youtube podeu trobar mil exemples de vídeos que tenen èxit i es versionen centenars de vegades. Jo us posaré com a exemple el penúltim mem d'abast global, que és un video-clip que molta gent ha trobat graciós* (potser per l'humor gestual de les coreografies.)

Aquest és l'original. Investigant una mica trobem que això de Gangnam és una zona rica de Seül, com si aquí diguéssim Pedralbes (pel que fa al cantant, no sé si ho ha dit algú fins ara però jo el veig com una versió asiàtica -millorada- del King Africa):




Aquesta és la versió que van fer els nois del Polònia:




De vegades, fins i tot convergeixen dos mems d'abast internacional, com en l'exemple següent:




O aquest altre, més creatiu i potser més controvertit. Es tracta d'un remix en què han fet cantar el Gangnam Style al Hitler de la pel·lícula L'enfonsament, que és un altre dels mems amb més èxit i més versions dels últims temps. És possible que alguns ho trobeu una mica barroer o de mal gust però he decidit posar-ho aquí igualment pel treball que han fet amb la mescla de so (com que és un tema que desconec com funciona em sembla màgic que hagin aconseguit acoblar la veu d'un personatge d'una pel·lícula a una cançó que no té res a veure).




I la llista podria ser virtualment interminable. Jo m'imagino que cadascuna d'aquestes bromes/mem té una vida útil, com les rentadores o els frigorífics, i passat aquest temps deixen de funcionar. Malauradament no tothom se n'assabenta. Una vegada em van posar un supervisor que, ja ben entrat el segle XXI, encara deia "te das cuen?" i "comorl" al final de les frases. No dic que només fos per això, però vaig deixar aquella feina dos mesos més tard.


*: Última hora. He dit abans que aquesta cançó era popular i ahir mateix va sortir això a les notícies: Flashmob a Roma.



12 comentaris:

  1. La veritat és que he rigut amb el del jirle d'aquelles maneres, no me l'imagine si no és amb una pistola pegant un tret a un pobre boig, gitano, jueu o algun lleig i menys encara amb una cançò en el que tota la seua crueltat es veu com el que és una histèrica cançò.

    Molt bons aquests mems!

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb això del Hitler hi ha moltes opinions. Hi ha qui pensa que fer-ne conya és una manera de frivolitzar i que no convé menystenir les atrocitats que va fer. D'altres opinen que ja va bé que se'l ridiculitzi. Tinc pensat fer un post sobre els límits de l'humor però encara no sé molt bé com enfocar-ho.

      Elimina
  2. L'humor repetit seria com la metàfora estesa en poesia. Funciona molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la música també passa una cosa semblant. Amb una frase musical (de 10 o 15 segons) pots omplir minuts i més minuts, repetint-la, fent-ne variacions, combinant-la amb una altra frase.

      Elimina
  3. Home, doncs coses del Chiquito encara se senten pel món, i tampoc generen tanta repulsa. Fins i tot bromes més antigues d'aquelles de 'diga melon' (que sempre he trobat lamentable, però la gent la fa servir).

    Encertes en això de la repetició, ja no les còpies i imitacions que es fan d'un producte, que també, però en una conversa o monòleg, saber repetir coses que fan gràcia sempre triomfa, perquè el discurs gira al voltant d'un tema on hi queda bé aquest recurs. Penso que el faig servir a diari, sovint amb encert. El pitjor del cas és fer servir una frase o el que sigui i que no faci gràcia. Si a sobre la repeteixes, entren ganes de matar l'humorista, el monòleg queda totalment desvirtuat. Alguns ho saben fer i d'altres no, per això n'hi ha de bons i de dolents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En els monòlegs o els acudits, la major part de la gràcia es troba en la manera de narrar, el llenguatge corporal, el to de veu i altres talents del monologuista o explicador d'acudits. Potser fins i tot es pot superar l'efecte dels acudits o bromes caducats.

      Elimina
  4. Tens raó que una cosa quan fa gràcia es pot fer repetir tantes vegades com vulguis i de maneres diferents.
    Et confesso que aquest "Gangnam-Style" no em fa gens de gràcia i per molt que miri on la té, no la veig.

    Bon dia!
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, això del Gangnam style és una xorrada com un temple. M'imagino que la gràcia és que té una certa capacitat per fer abaixar les defenses del sentit del ridícul que tenim tots plegats. Una mica com quan vam veure el Clinton ballant la Macarena. El mèrit d'aquestes cançons amb coreografia és que fan que alguna gent deixi les convencions aparcades per uns minuts.

      Elimina
  5. És com el leitmotiv literari, si se sap distribuir bé i col·locar en el lloc adequat, sense passar-se per poc o per molt, dóna molt de joc. A mi tampoc no em fa gràcia el gangnam... no sé què deu fallar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la primera vegada que vaig llegir que en una novel·la convenia repetir les coses molts cops vaig quedar ben sorprès. Però és així com funciona el nostre cervell.

      Elimina
  6. Ostres, m'has fet recordar l'1, 2, 3, amb aquells personatges surrealistes com el bigote Arrocet i aquella dona que deia "y eso dueleee", això fa mal, realment.

    A la Sara i a mi ens fa molta gràcia el Mas Style, no sé si és bo per la seva educació com a futura ciutadana amb dret a vot, però jo diria que sí...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No recordo tantes coses de l'1, 2, 3 com tu però sí que recordo un altre exemple d'acudit repetit: hi havia dos humoristes, el dúo sacapuntas, que sempre acabaven el seu discurs amb la mateixa broma ("22, 22, 22").

      Sobre això que preguntes sobre la Sara, et respondré amb una cita que, irònicament, té més de cent anys: "Cal ser absolutament modern".

      Elimina