dimecres, 28 de novembre de 2012

Literatura cientiforme

Un dels fenòmens que emergeixen periòdicament a internet és el dels descobriments miracle. De tant en tant, surt algun personatge dient que ha descobert una cura per al càncer o una font d'energia inesgotable o una solució màgica per totes dues coses alhora. Versions modernes del Sant Greal o de la pedra filosofal.

Després de segles de recerca infructuosa, finalment sembla que un grup d'investigadors de la Universitat de Gandia han trobat la pedra filosofal. Aquesta és una de les proves irrefutables incloses en el seu prestigiós article.


Aquest tipus de notícies s'expandeixen de forma viral, via facebooks, emails en cadena i similars. I, com a virals que són, necessiten un cert grau de èxit en la seva capacitat de contagi. És a dir, han de ser prou versemblants perquè el ciutadà mitjà compri la història.

El ciutadà mitjà no acostuma a tenir prou elements per jutjar si una notícia científica és certa o no. Poca gent sap explicar quina utilitat tenen les proves a doble cec o quines implicacions té el segon principi de la Termodinàmica. I si anem a temes especialitzats, ni tan sols la majoria de gent amb carreres científiques podrà seguir segons quines explicacions.

Arribats a aquest punt, quan no tenim prou elements per saber si una cosa és certa o no, fem ús d'aproximacions cognitives, com la intuïció o la fe. En aquest sentit, les notícies de què parlava fan servir diversos mecanismes per guanyar-se la nostra intuïció i la nostra fe. D'una banda cerquen formes versemblants i de l'altra ens intenten seduir amb una bona història. Forma i fons s'entrellacen d'una manera que recorda moltíssim a la literatura.

Quant a la forma, és important farcir el text de paraules tècniques que a la gent li sonin a científiques i a modernes: ADN, plasma, superconductors, làser, cèl·lules mare, clonació, solenoide, fusió, magnètica i coses així. Per exemple: 

"La plasmafèresi de protons permet superar la barrera amiloidal i clonar cèl·lules mare, que es fusionen per evolucionar i donar lloc a limfòcits gamma, capaços de lluitar eficaçment contra els tumors. A més, els protons rejectats poden ser recollits per un catalitzador de flux, que els condensa en un làser d'alta resiliència que es pot aprofitar per generar grans quantitats d'energia neta i renovable".

Amb aquesta notícia que m'acabo d'inventar, potser alguns de vosaltres haureu pensat: "osti, tu, què bé. Hi ha uns científics que han descobert alguna cosa que cura malalties i/o genera energia neta. Quin motiu per a l'esperança!". Però no és suficient; he d'aconseguir que us impliqueu en el projecte. Falta el conflicte que us motivi a reenviar la notícia a tots els vostres amics. I sabeu per què ho enviareu? Doncs perquè resulta que unes megacorporacions perverses i capitalistes no volen que tot això surti a la llum!

I és que el doctor Amilasharahath, d'una prestigiosa universitat de Kuala Lumpur, va estar treballant cinc anys a la NASA i tres més al CERN però el van fer fora quan va fer descobriments massa revolucionaris. Des de llavors, treballa en secret al seu laboratori, desenvolupant fàrmacs miraculosos i invents que canviaran la tecnologia d'aquest segle. Però les farmacèutiques, les petroleres i el Mosad estan conspirant per destruir el doctor Amilasharahath i que deixi de ser una amenaça per als grans magnats capitalistes.

Arribats a aquest punt, crec que hauríem de considerar que aquesta gent fa literatura de ciència-ficció (llenguatge que sona científic i futurista + una trama argumental que desperti l'interès de l'audiència + un hipotètic descobriment científic que canviarà el món). M'atreveixo a fer un símil estrany amb el món de la televisió: si una novel·la de ciència-ficció és com una pel·lícula, aquestes notícies serien com un reality show. Tots dos formats busquen la versemblança però el reality show te'l venen com si fos real (tot i que s'ha de ser ingenu per no saber que hi ha guionistes darrere dels reality shows).

I, completant l'analogia, per a desgràcia dels escriptors de novel·les de ciència-ficció, els reality shows sembla que atrauen més públic que no pas la ficció de qualitat.


15 comentaris:

  1. Jo sóc més pessimista o optimista, com ho mires, perquè pense que la manca, allò del que l'Occident està molt mancat, estem mancats de la manca, doncs aquesta hi existirà sempre i hi haurà qui morirà, tots els humans i hi haurà malalties i si ix un medicament per a guarir una n'ixirà una altra, perquè un món sense manca, sense mort, és invivible, insuportable, caldria que recordara una frase de Lacan quan deia que havíem de saber certament que morim per a poder viure, i que açò acabarà, i no perquè no estimem la vida sinó perquè sense el mal el bé no té sentit, és mort, valga l'oxímoron.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ara m'has fet recordar una frase que vaig veure fa poc. Deia "si una persona fos immortal, què passaria quan la Terra desaparegués? Quedaria surant per l'espai?".

      És cert que no hem de perdre de vista les inevitabilitats però d'altra banda, tampoc no hem de renunciar a progressar en molts àmbits importants, com la salut o la tecnologia.

      Suprimeix
    2. Clar és el fal·lus, la safanòria al final del camí i hem de tendir a eliminar la malaltia i la mort, és clar, però sabent o sense saber que és imprescindible per a que hi haja vida, millor un mig camí entre saber i no saber.

      Una abraçada

      Vicent

      Suprimeix
  2. Et guanyaries bé la vida fent de guionista d'aquests "relats de ciència ficció" que s'escampen, com tu dius, de manera viral per la Xarxa. Sempre he sabut que partien del llenguatge pseudocientífic per vendre'm la moto però mai havia intentat desgranar-ne les característiques formals ni de la trama. Ho trobo molt interessant, tal com ho has mostrat. La meva pregunta és quin interès hi ha al darrere de fer córrer aquests reality shows i que el pobre ciutadà mitjà no sap jutjar prou bé com a verídics o no?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això que preguntes potser donaria per fer un altre post. Així, de primeres, diria que hi ha una barreja d'interessos. Hi ha qui realment està intentant promocionar un producte, que de vegades no se sustenta en cap evidència científica (com moltes teràpies alternatives) i de vegades pot tenir una base científica real però l'anuncien exagerant-ne les virtuts (estic pensant en línies d'investigació sense resultats que puguin necessitar finançament). També hi ha qui fa negoci de la difusió d'aquestes idees (cuartos milenios i similars) i qui es creu les històries i les difon pensant que està fent un bé a la humanitat. D'aquests últims, de vegades acaben sent bastant perillosos, com els moviments anti-vacunes, que s'estan posant de moda.

      Suprimeix
  3. Hola Sergi, m'ha agradat molt com has entrat dins i has desfet l'entramat, però igual que Sílvia tinc el dubte del "perquè", no ja dels que realment tenen un producte a vendre que ho entenc, sinó d'aquells e.mails que veus que circulen sense cap sentit, però et diuen que s'ha de fer córrer, no se si m'explico.
    Vicenç

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes vegades es reenvien aquests missatges per fílies o fòbies. Per exemple, si creus que les farmacèutiques són perverses i reps una notícia que diu que estan fent proves mèdiques cruels al Congo, probablement compris la història sense fer més comprovacions perquè quadra amb les teves idees preconcebudes.

      Suprimeix
  4. un bon mètode per saber si es fiable o no es cercar les referencies, si directament no n'hi ha es fals sense dubte, si n'hi s'ha d'avaluar les referencies de les referencies fins ha arribar alguna institució amb un mínim de prestigi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser tens raó, però és Vox Populi que el prestigi també es compra i es ven a les reunions del club Bidelberg!

      Suprimeix
  5. Tinc un llibre que he llegit a mitges, Bad Science, de Ben Goldacre, que potser coneixes, i que va desmuntant teories pseodocientífiques que propaguen els mitjans de comunicació, estem parlant, doncs, de mitjans "seriosos". Parla de la homeopatia, per exemple, i un dels capítols es titula "Why Clever People Believe Stupid Things". Crec que aquest capítol no me'l vaig llegir, així que no sé la resposta... potser no són/som tan clever?, potser hi ha una part de prejudicis/fe/esperança, com dius, que juguen a la contra a l l'hora de saber què està "científicamente demostrado" i que no. De tota manera, a mi els missatges virals que més m'arriben són del tipus "eres una gran mujer, envia este mensaje a 7 mujeres tan especiales como tu bla bla bla", i últimament calendaris amb senyors despullats. Per cert, en filosofia també hi ha aquell llibre, "Imposturas intelectuales", d'Alan Sokal, que posa en evidència el discurs filosòfic que sembla que digui grans coses, però que no vol dir res (es veu que li van publicar un article-trampa en una revista prestigiosa...), no sé si en ciència també s'ha fet o no cola....

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No recordava que aquestes coses es diuen, precisament, amb termes científics mal utilitzats!

      Suprimeix
    2. Me n'alegro que els missatges que t'arribin et diguin que eres una gran mujer. Als homes ens recomanen prendre Viagra i coses per l'estil...

      No he llegit el llibre que menciones però hi ha articles per internet que parlen d'aquest tema. La meva conclusió és que el món cada cop és més difícil d'entendre. Un cop vaig llegir que Goethe va ser l'últim home amb coneixements suficients de tots els àmbits del saber. Ara els savis estan especialitzats cadascú en un àmbit cada cop més estret. A partir d'aquí, com ja he comentat, fem ús de la intuïció i de la fe i tots ens equivoquem (molts cops defensant amb vehemència els nostres errors, fins i tot).

      Respecte a això que comentes de la filosofia, contestaré amb modèstia que no hi entenc. Personalment tinc la sospita que molts filòsofs busquen intencionadament un llenguatge difícil, per tal que poca gent els entengui i no haver de perdre gaire temps refutant les crítiques al seu discurs. Si això fos així, en el pecat portarien la penitència, quan després els surt un Bucay qualsevol i els pren les estanteries de les llibreries.

      Suprimeix
  6. No t'ho creuràs, però ahir em van vendre UNS MITJONS AMB TECNOLOGIA INFRARROJA!!!! A la meva merceria habitual, vaig demanar uns mitjons de llana, que escalfessin força... i la venedora (que és MOLT bona venedora) em va començar a parlar d'uns de nous que estan afelpats per dins i que van molt bé, perquè estan fets de nosequina microfibra i que ella en porta i blablabla. Fins aquí molt bé, però llavors em deixa anar: amb aquest teixit i la fricció del peu, fa infrarrojos i escalfa molt. I jo que vaig pensar "s'ha equivocat, no deuria voler dir això, però amb les presses per cobrar-me'ls...". Però sí, sí, avui me'ls he mirat bé, i a l'etiqueta diu nosequè d'infrarrojos. Crec que no ho acabo d'entendre. Que són mitjons, coi!

    ResponSuprimeix
  7. Apelfats, no? Bé, en tot cas això ho explicava perquè m'hi has fet pensar. Una mica com allò de la pulsereta Power Balance. Històries!

    ResponSuprimeix
  8. Ben curiosa aquesta història dels mitjons amb infrarojos. Segur que si tenen èxit sortirà un hoax alertant la població d'uns mitjons que emeten radiacions potencialment cancerígenes. Bé, de fet, acabo de buscar pel google i hi ha una pàgina mexicana que diu que els mitjons amb infrarojos van bé pel càncer.

    Val a dir que la publicitat dels mitjons probablement no és del tot enganyosa. Diria que tots els objectes que estan calents emeten llum infraroja. Si el mitjó s'escalfa amb el fregament del peu, potser sí que emet més llum infraroja que un altre mitjó que estigui més fred. Ara bé, m'estranyaria que hi hagués un estudi científic seriós sobre el tema.

    ResponSuprimeix