dimarts, 20 de novembre de 2012

Una proposta de por

Els que seguiu de forma més o menys regular aquest bloc haureu apreciat que tinc tendència a llençar propostes que, malgrat ser sensates i molt ben argumentades, no acaben tenint cap mena de ressò a la societat (sospito que és deu al fet que la sensatesa no desperta passions). Avui, per no perdre el costum, us en presento una altra.

Recordareu que aquest mes, com passa cada any, ha començat amb l'eterna discussió Halloween vs Castanyada. Crec que seria una bona idea poder celebrar totes dues festes, movent i adaptant el Halloween al 20 de novembre. Ja fa molts anys que el 20 de novembre ressusciten alguns fantasmes del passat i sorgeixen persones que rendeixen culte a monstres realment terrorífics que descansen sota terra. Així doncs, quina millor data per celebrar una festivitat basada en el terror més kitsch que el 20 de novembre?

Degut a la coincidència d'ambdues celebracions, ja hi ha gent que comença a confondre el Halloween amb la castanyada.


Per impulsar aquesta proposta, he escrit un petit conte de terror que no sé dir si fa molta o poca por perquè sempre m'ha semblat un gènere difícil i no pretenc fer-me passar per un especialista del terror (s'accepten tota mena de comentaris sobre el relat o sobre la proposta).

Així doncs, us presento...


La profecia


La lluna plena fa regalimar raigs de llum pàl·lida sobre les parets fredes del cementiri, on es projecten les ombres allargades de les làpides. Les passes d'en Frank ressonen en un silenci només trencat pel llunyà udol del vent gelat, que es fica per dins de les mànigues del jersei i li recorre tot el cos fins a glaçar-li els óssos i l'ànima. Carrega una pala, un radar GPR i un ipad. Mira de reüll la porta del cementiri, com si es volgués assegurar que té la sortida a l'abast, preparada per quan calgui fer-la servir. I certament no hi ha res ni ningú que la bloquegi, més enllà d'un terror que podria fer fallar les cames si volgués fugir. En tot cas, la seva missió el reté; no pot marxar amb les mans buides, sense descobrir el que ha vingut a buscar aquí.

Amb els dits entumits i tremolosos va introduint totes les dates de naixement i de defunció que mostren les làpides d'aquell cementiri rural. L'ipad dibuixa un mapa que resumeix la informació recollida pel radar GPR. Un gràfic de línies mostra una clara correlació entre l'edat a la que han mort els difunts i la menor densitat de la terra trobada pel radar. Concretament, sembla que els adolescents i joves reposin sobre terra més lleugera.

Un calfred recorre l'esquena d'en Frank. Agafa el mànec de la pala, que comença a vibrar per la tremolor de la seva mà. Les dades coincideixen amb el que ell havia previst. Malauradament ningú se l'ha escoltat, ningú l'ha cregut i és per això que en aquests moments es troba tot sol, a punt de fer un descobriment terrorífic. El que hi ha allà sota ha de canviar el destí del món en poques setmanes. Dubta durant un parell de minuts, abans de començar a cavar.

* * *

En Frank Nero era un no-doctor en Arqueologia. S'havia no-doctorat amb un polèmic treball sobre la profecia maia de la fi del món. Les conclusions a les que va arribar el no-doctor Nero eren massa ambigües per als entusiastes de l'apocalipsi maia i massa fantasioses per als doctors d'universitats serioses. Coincidia amb les tesis oficials en el fet que les profecies maies no es referien a la fi del món sinó al començament d’una nova era. Però les seves teories sobre com podia ser aquesta nova era profetitzada eren, per dir-ho suaument, molt heterodoxes.

Sostenia el no-doctor Nero que els maies havien estat la civilització tecnològicament més avançada de l’antiguitat i que hi havia indicis suficients per pensar que havia estat en contacte no només amb altres imperis allunyats d’altres continents i altres èpoques, com els egipcis o els xinesos, sinó també amb civilitzacions d’altres planetes. Segons ell, una civilització tan poderosa no podia haver desaparegut del tot. Havia de seguir en estat latent, amagada en algun lloc, esperant per rebrotar i tornar a escampar-se per tota la Terra.

Per tant, segons la seva tesi, el 21 de desembre de 2012 era la data de l’adveniment maia. Però això no és tot el que deia la seva tesi...

* * *

La pala s’enfonsa a la terra sense gaire esforç. En part perquè en Frank Nero ha decidit començar la profanació pel cadàver més recent del cementiri: un noi que va morir en un accident de trànsit als trenta-tres anys. No fa ni una setmana que l’han enterrat. Una gota de suor freda li llisca pel front. Amb cada palada de sorra que extreu sent la mort una mica més a prop, com si estigués enterrada a una fondària determinada.

Les forces li fallen, la pala cau a terra. S’està marejant i decideix seure sobre la tomba mig cavada. Nota les pulsacions a la caròtida, com un tambor que ressona al silenci de la nit, a l’interior del seu cap emboirat per un terror confús, inquietant, gèlid. Fa respiracions profundes i, a poc a poc, va recuperant la calma i el control sobre el seu cos. Es disposa a alçar-se quan nota un moviment estrany a la terra. Allarga el braç cap a l’ipad, amb la intenció d’il·luminar la zona on s’ha mogut la terra però abans d’agafar-la nota com alguna cosa s’aferra al seu turmell amb força. I estira. El sòl es remou, com si algú estigués fent un forat per sota i en Frank es va enfonsant. Intenta agafar-se amb els braços a la terra però és inútil. Allò que hi havia a l’interior de la tomba l’està arrossegant cap a dins. Durant uns instants fugaços, la llum de la lluna li permet veure un rostre tacat de fang i ple de cicatrius. Després, només hi ha foscor.

* * *

Passen deu minuts de mitjanit. En Frank camina pels carrers semideserts de l’últim poble que va visitar, amb un fusell de protons a la mà. Passa pel costat del seu cotxe però no para atenció, com si ja no fos seu, com si fos un objecte lligat a una altra vida, a un altre Frank. I en certa manera és així.

En Frank va morir tres setmanes enrere. Els maies van ressuscitar el seu cos, com han fet amb milions de joves morts durant molt de temps. Han viscut amagats sota terra, com els Morlocks, preparant a consciència la seva tornada al món.

Al costat d’en Frank, o del que queda d’ell, caminen vint ressuscitats més. Són pràcticament immortals i esgrimeixen armes que els homes moderns no han vist mai. A milions de pobles i ciutats de tot el món, l’exèrcit maia s’ha aixecat de sota terra amb la intenció d’iniciar una nova era.

Avui és 21 de desembre de 2012. El dia de la profecia.

19 comentaris:

  1. Uf! Quina por!!! Qualsevol es posa a excavar tombes.

    Per mi la celebració del Halloween ni pel dia 20.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi ha qui diu que els morts no han de fer por perquè en realitat, si no creiem en fenòmens paranormals, no ens poden fer gaire cosa. Però és clar, la por no acostuma a ser gaire racional.

      Pel que fa al Halloween, crec que necessita un dia a part, igual com el té Sant Valentí, que no se celebra el dia de Sant Jordi. Jo, personalment, no he celebrat mai el Halloween però entenc que és una festa que es ven millor que no pas la castanyada.

      Suprimeix
  2. Armes per començar una nova Era?? Quina desil.lusió!! :(
    Vols dir que l´home no ha après res de tots aquests anys??
    Saps què? deixem als morts on estan i que celebrin ells les seves festes, jo prefereixo una bona castanyada!!

    El relat molt ben fet, encara que a mi la por em fa por ;)

    Aferradetes!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, potser tens raó i les noves eres poden començar de maneres menys violentes. Però volia fer un relat de terror i cal tenir en compte que els maies feien sacrificis humans.

      Suprimeix
  3. És un relat molt terrorífic, Sergi. A mi em fa més por quan Frank està excavant que quan es troba en el nou món aixecat de sota terra. S'està cavant la pròpia tomba i tal com descrius els seus moviments i sensacions, fa posar la pell de gallina. Està molt ben escrit, perfectament ambientat i, sobretot, horroritza per la seva versemblança. I també és inquietant pensar en aquest inframon en plena ebullició que es prepara per resorgir amb noves armes amb força destructiva. L'únic interrogant que em queda després de llegir és per què ressuciten a Frank i als vint altres mortals, per poblar el nou món?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que l'aspecte més polèmic és per què es troba sol cavant una tomba a un cementiri. És allò que quan veus una peli de por li vas dient al protagonista "no entris allà, burro! No veus que moriràs?". No sé si caldria justificar una mica més per què el protagonista és tan burro o si ja s'accepta sense problemes per formar part de la tradició del gènere.

      Sobre els ressuscitats em vénen al cap algunes possibles explicacions. Potser els maies, des que viuen sota terra, han canviat i ja no són capaços de reproduir-se. O s'han atrofiat els seus cossos i ja no són capaços de lluitar. Però el més probable és que sigui una raó pràctica: millor enviar algú altre a la guerra que no pas anar-hi tu. Així doncs, em penso que la resposta seria que han creat un exèrcit que és prou nombrós i prou capaç que els permetrà guanyar la guerra sense arriscar les seves vides.

      Suprimeix
    2. Jo crec que és una llicència del gènere, entenc que si es posa a cavar és que busca respostes a les seves tesis, no m'he preguntat en cap moment què hi busca exactament, no cal.

      Suprimeix
  4. Carai, quan li estiren el turmell és esgarrifós, més ben dit, espeluznante, està molt bé, crec que és el primer conte que et llegeixo, per cert podria convertir-se en curtmetratge i passar-se a Sitges...
    La teva proposta del 20N... Té el seu sentit però deixem que les coses flueixin, no donem tan protagonisme al 20N.... Això sí, cada cop estarem més halloweenitzats (les castanyeres, si és que en queda alguna, es podrien disfressar de monstres). On dius que venen aquests panellets?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser les castanyeres es podrien disfressar de monstres i els que celebren el Halloween de castanyes, moniatos i panellets. Seria el que els modernillos anomenen fusió multicultural.

      L'escena de la castanyera disfressada de monstre podria donar lloc a un altre relat.

      Suprimeix
  5. M'ha agradat molt, primerament jo pensava que no sé per on eixiries amb la concatenació d'escenes, però en veure el resultat final m'he quedat veritablement admirat, la resurrecció de l'exèrcit maia, i mira, jo tenia una gata que va morir fa uns vint-i-cinc anys que es deia Maia, és el nom que li vam posar i a la qual jo m'estimava un munt.
    Caldrà que li faça un xicotet conte, però per respecte a la seua memòria no ho faré de terror, tot i que l'únic conte que vaig fer de terror ja no el conserve, i parlava de formigues, però entre un gat i una formiga preferisc els gats obviament.
    En definitiva i per a comentar-te el conte connotativament et diré que l'ocurrència de ajuntar diferents escenes ha estat magnífica, i jo crec que de tot el que he llegit l'he vist en molt pocs contes i a més curts, i te n'has eixit, enhorabona Sergi.
    I espere que la profecia maia no s'autorealitze, jo crec que encara hi som els que volem viure, no et sembla, i poder no només gaudir sinó desitjar, fer valdre l'instint de vida, i això passa per que poguem viure uns anyets més, la veritat és que dona si més no respecte certs tipus de profecies i més si s'acosta el moment o el dia.
    En fi, molt ben trobat el tema i la forma del conte.

    Salutacions de Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja és curiós això de la teva gata. Jo tenia una amiga a la Universitat que també es deia Maia. I després hi ha la famosa abella. No sé a què treu cap aquesta proliferació de maies per tot arreu però em va bé per justificar el que es diu al conte, que els maies segueixen en algun lloc, latents, esperant per tornar...

      No hi crec gaire en les profecies i els profetes però trobo que, literàriament, donen molt de joc.

      Suprimeix
  6. Els maies en sabien molt i crec que t'han escollit com a l'humà que ha de dur la llum a la resta i divulgar la seva veu.
    El que no havien previst es que la divulgació es fes mitjançant un post a un blog.
    Vicenç

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Certament, que de petit m'agradessin els dibuixos de l'abella Maia no pot ser casualitat!

      Suprimeix
  7. 21/12 dius? potser que em prengui unes vacances aquell dia pel que pugui passar, no em faria gracia perdre el meu últim dia treballant.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi ha una frase atribuïda a un d'aquests grans pacifistes del segle XX que venia dir que "si el món s'acabés demà, avui plantaria un arbre".

      Jo m'he plantejat molts cops aquesta hipòtesi i he arribat a la conclusió que els humans actuaríem de diferents maneres en un escenari preapocalíptic.

      Una vegada, un company de feina em va confessar que estava segur que en 4 mesos moriria. Era quan alguns periodistes havien deixat anar que la grip del pollastre mataria el 60% de la població mundial. Després, amb tota la parsimònia del món, va encendre l'ordinador i va seguir programant un avorridíssim protocol d'assegurances.

      En el fons, tan absurd és perdre el teu temps quan saps que d'aquí un mes s'acaba el món que quan no saps si s'acabarà demà o d'aquí a 40 anys.

      Suprimeix
  8. M'agradat molt! tinc una proposta a
    salvaparersdunaprenent.blogspot.com.es (juguesca)

    Salvador

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Si l'any que ve encara no s'ha acabat el món, podem repetir tradició ;)

      Suprimeix
  9. Ostres, quina por! El cementiri, el paio cavant...Lo de l'ipad m'ha fet riure. Els d'apple arriben arreu, je, je. A mi em fa por perquè sí crec en rotllos paranormals. No sé, somnis rars, sentir una presència al darrera en una cambra on estàs sola. Suposo que tot és aquest complexe cervell que tenim i no hi ha res de veritat. Però no aniria a la nit a passejar per un cementiri. És molt bo el teu conte amb el final de ciència ficció ressucitant maies en cossos aliens, com el del protagonista. M'ha fet la sensació que el cos és un embolcall només. I això ja fa temps que ho sento així, com si jo no fos només el meu cos físic sinó al contrari, com si fos una mena de pensament que es vesteix amb una carn, amb un cos d'home o de dona. No sé si m'entens o et sembla de psiquiàtric.

    Una abraçada!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Mmhh, potser hauria de treure l'ipad, doncs, si trenca l'atmosfera tenebrosa.

      Sobre això que dius de sentir-te un pensament vestit de carn (molt original la descripció) crec que té bastant sentit. Quan parlem del jo o la consciència, allò que ens sentim, no ho vinculem al cos, o almenys no a tot el cos. Crec que la majoria de persones seguirien sentint-se elles mateixes si perdessin un dit o una cama o si els trasplantessin un ronyó (tot i que també s'expliquen històries de gent que sent el dit amputat i coses així). Els més racionals et diran que la consciència es troba al cervell i fins i tot que no és tot el cervell o tota la ment sinó una part d'ella. La part inconscient, que fa funcionar la bioquímica del cos o la que somia és com si no fóssim nosaltres.

      Jo crec que realment vivim al nostre cervell però que és un òrgan tan complex i amb tantes sorpreses per descobrir que, paradoxalment, és com si no sabéssim gaire cosa de nosaltres mateixos.

      Suprimeix