dimarts, 4 de desembre de 2012

Els límits de l'humor

Si teniu el costum d'explicar acudits o fer bromes, encara que només sigui de tant en tant, probablement hagueu passat alguna estona incòmoda a causa de les vostres intervencions humorístiques. Potser semblant al cas d'aquesta escena de la sèrie Friends:

-Dos homes entren en un bar, un d'ells és irlandès...
-Jo sóc irlandès.
-...i l'irlandès és el guanyador de l'acudit!

I és que sovint l'humor inclou un element de burla, d'ofensa per a algun personatge o col·lectiu. Riem d'algú per haver fet coses estúpides o per mantenir actituds o costums absurds. De vegades la burla pot ser innocent i d'altres no tant. De fet, actualment podem trobar a la televisió un tipus d'humor irreverent que sembla no tenir cap límit. Sèries d'humor com Family Guy o South Park passen per sobre del que és políticament correcte o de bon gust.

Aquest tipus d'humor presenta un conflicte molt interessant. Hi ha qui defensa que hem de tenir llibertat per riure de tot. Però també qui entén l'humor com una eina concebuda per ser utilitzada pels febles contra els poderosos (si obriu el vostre facebook ara mateix apostaria que trobareu almenys 5 acudits més o menys graciosos sobre els polítics que ens governen).

El problema de la primera postura és que legitima ofenses contra certs col·lectius vulnerables. És poc elegant riure de minusvàlids, d'immigrants ofegats al mar o de persones malaltes, per posar exemples extrems. I encara és més sagnant si les burles es dirigeixen, no contra col·lectius sinó contra persones en concret, amb conseqüències força greus, com passa en els casos de mobbing.

El problema de la segona postura és que sempre és difícil saber on traçar la línia vermella. Són censurables els acudits masclistes? I els d'homosexuals? I els que es fiquen amb les creences religioses? I els acudits sobre catalans garrepes? Al final, si ens passem de respectuosos, potser no podrem fer acudits de res.

Per a alguns col·lectius, hi ha temes extremadament sensibles i, tot i que les nostres paraules puguin tenir la millor de les intencions, podem estar ofenent a algú que no comparteix les nostres creences religioses o que es troba en dificultats per motius racials. Imatge extreta d'aquí


És cert que també hi ha un tipus d'humor fet amb sensibilitat i no dirigit a ofendre ningú i, per tant, un món sense acudits ofensius no seria necessàriament un món sense riure. Però en el fons, els límits de l'humor els podríem situar al mateix lloc que els de la llibertat d'expressió. Podria citar casos com el de les vinyetes sobre Mahoma o el segrest de El Jueves per una portada poc decorosa amb membres de la Casa Reial espanyola, com a exemples que han generat debats intensos sobre les línies vermelles de l'humor i la llibertat d'expressió.

Allò més sagrat, més íntim i més vulnerable de les persones ha d'estar protegit de la irreverència de l'acudit?

17 comentaris:

  1. Diuen que en broma es diuen les veritats. Jo peco de seriosa i susceptible a les bromes. L'humor de mal gust tothom sap detectar-lo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser quan fa més mal una broma és quan va carregada de veritats?

      Suprimeix
  2. Sóc de l'opinió que s'ha de poder riure de tot, començant per un mateix. Si ets capaç d'això, probablement podràs acceptar les bromes que et fan, almenys algunes. Quan et consideres massa seriós o solemne perquè es fiquin amb tu o amb el teu col·lectiu, llavors és quan les bromes ofenen i hi ha represàlies. Per exemple, jo he vist homosexuals explicant acudits de marietes, i partint-se de riure, hi ho trobo genial. En canvi, altres col·lectius, sense anar més lluny, la casa reial i tota la seva cort de fanàtics no accepten que se'n faci burla. De fet, quan nosaltres érem jovenets era impensable que hi hagués imitacions del rei com hi ha ara, cosa que a Anglaterra penso que ja han superat fa molt temps.

    Va com va. També he de dir que les sèries aquestes de dibuixos animats que fan bromes tan bèsties, en part el que busquen és treure ferro a l'assumpte i ridiculitzar més el que fa la broma que no pas l'objecte d'aquesta. Perquè no em diràs que Peter Griffin no es posa en evidència cada cop que fa una broma de les seves. Tothom sap quina mena de curt de gambals és. És clar que pot servir com a instrument per dir-ne quatre de fresques, però es pot prendre amb humor, a mi em diverteix.

    Com a català, em fan gràcia alguns acudits de garrepes, però potser em fan més gràcia altres, naturalment. El que ja no em fa tanta gràcia és quan algú em diu seriosament que som garrepes, llavors em puc emprenyar molt i plantar-li a la cara quatre arguments que li demostrin el contrari.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, evidentment el millor és que cadascú es pugui riure de si mateix perquè això demostra una fortalesa interior que pot servir per construir relacions més sòlides amb els altres.

      Per desgràcia, no tothom és tan fort i tan segur de si mateix. I la pregunta del post gira al voltant de què hem de fer quan ens trobem amb gent que no troba que certes coses tinguin gràcia.

      Suprimeix
  3. Jo soc d'aquells que poden fer humor de qualsevol cosa, i a més a més ho faig bé (i soc modest) xD. Si algú s'ofèn perquè creu que no es pot fer humor de segons quin tema es el seu problema.

    PD: Bruce Willis es el millor cameo de Friends! I mira que n'hi ha un pilot de bons! en segona posició esta Dani de Vito fent de streaper poca broma xD

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Llavors el 007 vol dir "Pons, James Pons. Llicència per fer acudits"?

      Suprimeix
  4. A mi sempre m'havien dit que "les bromes porten aigua" i és veritat. Però, per primer cop, i espero que no serveixi de precedent, estic d'acord amb el pons007. S'hauria de poder fer broma de tot, de la mateixa manera que es poden prendre totes les coses seriosament.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No havia sentit mai a dir això de "les bromes porten aigua".

      És una mica paradoxal això que dius. Tot es pot prendre a broma, tot es pot prendre seriosament. Sembla un lema revolucionari, contra la jerarquia de les coses.

      Suprimeix
  5. Jo crec que el límit simbòlic de la prohibició ha d'estar en l'insult i mai en la ironia, doncs aquesta és la necessitat de tothom de riure's del que ell considera un greuge, un insult o una situació d'injustícia a la que no té una altra manera de lluitar, i la ironia entra en el que anomenem no ja acudits sinó literatura, diuen que la psicoanàlisi és l'art de la ironia.
    Jo me'n recorde d'un acudit del "Jueves" de fa molts anys en que hi havia un jeroglífic que tenia una pinya pintada dalt i a sota tres flascons, el resultat en castellà era "Frasco, frasco, frasco i arriba espiña" quin dubte cap que la poca ironia del règim franquista va fer tancar la revista.
    I no hi havia cap insult sinó simplement sana i reivindicativa ironia.

    Una abraçada de

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És una bona manera de veure-ho. L'insult difícilment es pot considerar un dret. Potser el problema seria que és difícil destriar què és insult, què és burla i què ironia. El cas que proposes no té res d'insultant, tot i que per a molts fanàtics, deu ser insultant que algú es burli dels seus "valors".

      Suprimeix
  6. Hauríem de poder riure'ns de tot, però el que és important de de debò és el quan. Amb això s'ha de tenir tacte, i confesso que alguna vegada jo no n'he tingut i, en adonar-me'n, m'ha sabut molt de greu.

    Siau!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Crec que, qui més qui menys, deu haver ficat la gamba fins al fons en algun moment (o almenys espero que no sigui un defecte únicament meu, que mira que normalment ja m'ho penso dos cops abans d'obrir la boca). És interessant això del "quan" i és ben cert que hi ha moments ben inoportuns. Ara em ve al cap el típic moment inoportú de "Sabeu què és el més graciós de en x? (...) El tinc just a darrere, oi?".

      Suprimeix
  7. També penso que un societat és més sana com més llibertat d'expressió i de burla té (cas caricatures de Mahoma és clar, o el Krahe amb el crist cuinat), sobretot per aquest vessant de crítica al poder que deies (humor gràfic dels diàris, spitting image, Polònia...), però tots som imperfectes i tenim coses ridícules. Una altra cosa és la burla tipus mobbing, on el que es busca, més que fer riure, es fer plorar, i que pot minar tota la persona, no només un aspecte (podríem dir que la intenció compta?, potser en el cas dels col.lectus passa una mica això, segurament no és el mateix un acudit dit per un homòfob que per un homosexual....).
    El Bob esponja diu "fa riure perquè és veritat", no és veritat sempre però alguna raó té....

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquesta frase del Bob Esponja ja l'havia sentit dir als Simpsons. Deu tractar-se d'humor groc.

      Suprimeix
  8. No faré grans reflexions, que és dissabte... Em penso que la gent amb poc sentit de l'humor és el tipus de persona que es pren massa seriosament. A si mateix, i al món, i a la vida en general. Amb això no defenso certs tipus d'humor negre que em semblen insultants, tampoc... Però bé, he vist gent afí a diferents partits polítics ofenent-se pel gag de Polònia on se'n fa conya. Ja em diràs si cal ofendre's per això!
    Res, que la vida no em sembla una cosa tan seriosa, prefereixo prendre-m'ho tot amb una mica més de lleugeresa...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Seria fantàstic que tots ens poguéssim prendre la vida amb humor. I riure'ns dels polítics que votem tant com dels polítics contraris.

      Per desgràcia, no tothom sembla tenir prou seguretat en si mateix o en les coses que creu com per suportar les bromes. I, com a exemple d'això, el que ha passat aquesta setmana amb la infermera anglesa, que s'ha acabat suïcidant per culpa d'una broma radiofònica.

      Suprimeix
  9. Bon inici, però ací hi ha tema per a un màster.

    ResponSuprimeix