Els que seguiu de forma més o menys regular aquest bloc haureu apreciat que tinc tendència a llençar propostes que, malgrat ser sensates i molt ben argumentades, no acaben tenint cap mena de ressò a la societat (sospito que és deu al fet que la sensatesa no desperta passions). Avui, per no perdre el costum, us en presento una altra.
Recordareu que aquest mes, com passa cada any, ha començat amb l'eterna discussió Halloween vs Castanyada. Crec que seria una bona idea poder celebrar totes dues festes, movent i adaptant el Halloween al 20 de novembre. Ja fa molts anys que el 20 de novembre ressusciten alguns fantasmes del passat i sorgeixen persones que rendeixen culte a monstres realment terrorífics que descansen sota terra. Així doncs, quina millor data per celebrar una festivitat basada en el terror més kitsch que el 20 de novembre?
Degut a la coincidència d'ambdues celebracions, ja hi ha gent que comença a confondre el Halloween amb la castanyada.
Per impulsar aquesta proposta, he escrit un petit conte de terror que no sé dir si fa molta o poca por perquè sempre m'ha semblat un gènere difícil i no pretenc fer-me passar per un especialista del terror (s'accepten tota mena de comentaris sobre el relat o sobre la proposta).
Així doncs, us presento...
La profecia
La lluna plena fa
regalimar raigs de llum pàl·lida sobre les parets fredes del cementiri, on es
projecten les ombres allargades de les làpides. Les passes d'en Frank ressonen
en un silenci només trencat pel llunyà udol del vent gelat, que es fica per dins
de les mànigues del jersei i li recorre tot el cos fins a glaçar-li els óssos i
l'ànima. Carrega una pala, un radar GPR i un ipad. Mira de reüll la porta del
cementiri, com si es volgués assegurar que té la sortida a l'abast, preparada
per quan calgui fer-la servir. I certament no hi ha res ni ningú que la
bloquegi, més enllà d'un terror que podria fer fallar les cames si volgués
fugir. En tot cas, la seva missió el reté; no pot marxar amb les mans buides,
sense descobrir el que ha vingut a buscar aquí.
Amb els dits
entumits i tremolosos va introduint totes les dates de naixement i de defunció
que mostren les làpides d'aquell cementiri rural. L'ipad dibuixa un mapa que
resumeix la informació recollida pel radar GPR. Un gràfic de línies mostra una
clara correlació entre l'edat a la que han mort els difunts i la menor densitat
de la terra trobada pel radar. Concretament, sembla que els adolescents i joves
reposin sobre terra més lleugera.
Un calfred
recorre l'esquena d'en Frank. Agafa el mànec de la pala, que comença a vibrar
per la tremolor de la seva mà. Les dades coincideixen amb el que ell havia
previst. Malauradament ningú se l'ha escoltat, ningú l'ha cregut i és per això
que en aquests moments es troba tot sol, a punt de fer un descobriment
terrorífic. El que hi ha allà sota ha de canviar el destí del món en poques
setmanes. Dubta durant un parell de minuts, abans de començar a cavar.
* * *
En Frank Nero era
un no-doctor en Arqueologia. S'havia no-doctorat amb un polèmic treball sobre
la profecia maia de la fi del món. Les conclusions a les que va arribar el
no-doctor Nero eren massa ambigües per als entusiastes de l'apocalipsi maia i
massa fantasioses per als doctors d'universitats serioses. Coincidia amb les
tesis oficials en el fet que les profecies maies no es referien a la fi del món
sinó al començament d’una nova era. Però les seves teories sobre com podia ser
aquesta nova era profetitzada eren, per dir-ho suaument, molt heterodoxes.
Sostenia el
no-doctor Nero que els maies havien estat la civilització tecnològicament més
avançada de l’antiguitat i que hi havia indicis suficients per pensar que havia
estat en contacte no només amb altres imperis allunyats d’altres continents i
altres èpoques, com els egipcis o els xinesos, sinó també amb civilitzacions d’altres
planetes. Segons ell, una civilització tan poderosa no podia haver desaparegut
del tot. Havia de seguir en estat latent, amagada en algun lloc, esperant per
rebrotar i tornar a escampar-se per tota la Terra.
Per tant, segons
la seva tesi, el 21 de desembre de 2012 era la data de l’adveniment maia. Però
això no és tot el que deia la seva tesi...
* * *
La pala s’enfonsa
a la terra sense gaire esforç. En part perquè en Frank Nero ha decidit començar
la profanació pel cadàver més recent del cementiri: un noi que va morir en un
accident de trànsit als trenta-tres anys. No fa ni una setmana que l’han
enterrat. Una gota de suor freda li llisca pel front. Amb cada palada de sorra
que extreu sent la mort una mica més a prop, com si estigués enterrada a una fondària
determinada.
Les forces li
fallen, la pala cau a terra. S’està marejant i decideix seure sobre la tomba
mig cavada. Nota les pulsacions a la caròtida, com un tambor que ressona al
silenci de la nit, a l’interior del seu cap emboirat per un terror confús,
inquietant, gèlid. Fa respiracions profundes i, a poc a poc, va recuperant la
calma i el control sobre el seu cos. Es disposa a alçar-se quan nota un
moviment estrany a la terra. Allarga el braç cap a l’ipad, amb la intenció
d’il·luminar la zona on s’ha mogut la terra però abans d’agafar-la nota com
alguna cosa s’aferra al seu turmell amb força. I estira. El sòl es remou, com
si algú estigués fent un forat per sota i en Frank es va enfonsant. Intenta agafar-se
amb els braços a la terra però és inútil. Allò que hi havia a l’interior de la
tomba l’està arrossegant cap a dins. Durant uns instants fugaços, la llum de la
lluna li permet veure un rostre tacat de fang i ple de cicatrius. Després,
només hi ha foscor.
* * *
Passen deu minuts
de mitjanit. En Frank camina pels carrers semideserts de l’últim poble que va
visitar, amb un fusell de protons a la mà. Passa pel costat del seu cotxe però
no para atenció, com si ja no fos seu, com si fos un objecte lligat a una altra
vida, a un altre Frank. I en certa manera és així.
En Frank va morir
tres setmanes enrere. Els maies van ressuscitar el seu cos, com han fet amb
milions de joves morts durant molt de temps. Han viscut amagats sota terra, com
els Morlocks, preparant a consciència la seva tornada al món.
Al costat d’en
Frank, o del que queda d’ell, caminen vint ressuscitats més. Són pràcticament
immortals i esgrimeixen armes que els homes moderns no han vist mai. A milions
de pobles i ciutats de tot el món, l’exèrcit maia s’ha aixecat de sota terra
amb la intenció d’iniciar una nova era.
Avui és 21 de
desembre de 2012. El dia de la profecia.
