dilluns, 28 de gener del 2013

Riure per no morir

Estava pensant en un títol com ara "aproximació antropològica a l'humor" però m'ha semblat que espantaria tothom que no fos aficionat a l'antropologia i potser decebria els experts antropòlegs que poguessin arribar a llegir aquest post. Això no és falsa modèstia; realment no he estudiat mai antropologia i, de fet, tinc una idea pròpia sobre el que significa l'antropologia, que possiblement no coincideix amb la dels antropòlegs de veritat.

Per a mi, l'antropologia és una eina per explicar com som els humans, que acostumo a relacionar sempre amb les teories de Darwin. Per exemple, si em pregunto per què hi ha tanta gent que té por de les serps, la primera resposta que em ve al cap és que els que no tenien tanta por a les serps i vivien en llocs on hi havia serps verinoses van morir més ràpid (i per tant van tenir menys descendents) que els que van desenvolupar una fòbia anti-serps. És a dir que sempre em plantejo aquestes qüestions pensant que nosaltres som descendents dels que van sobreviure.

Els opositors de Darwin van fer caricatures per burlar-se d'ell i ridiculitzar les seves teories. Avui intentem explicar des d'un punt de vista darwinià el comportament consistent a ridiculitzar els homes o dones que poden ser considerats una amenaça per a l'estabilitat d'un grup humà o social.


Bé, doncs avui la pregunta d'aquest post seria: "per què van sobreviure els humans que reien?". En algun moment ha mort gent per ser massa seriosa? I aquí tindríem el primer punt, que és una mica polèmic perquè és cert que la risoterapia existeix i hi ha qui opina que ofereix beneficis emocionals que poden multiplicar els efectes d'altres teràpies en la lluita contra malalties més o menys greus. D'altra banda, tots hem sentit l'expressió "morir de riure", que en alguns casos és certa des del punt de vista literal.

Si busqueu Risoterapia al Youtube us sortiran vídeos com aquest. Em sembla recordar que, en aquesta pel·lícula, l'únic personatge que mor, ho fa d'un atac de riure.

Un segon aspecte a considerar és l'humor més primitiu que hi ha, que es basa en riure de gent que cau de forma ridícula (fins i tot quan es fan mal). Per què ens fa gràcia que la gent es faci mal? Aplicant el meu concepte d'antropologia aquí se m'acudeix una explicació molt cruel. A l'antiguitat, els grups humans que van desenvolupar la tendència de burlar-se dels maldestres, van arraconar socialment aquests homes i dones, donant-los menys opcions de sobreviure i reproduir-se que als altres. I així van desenvolupar una manera eficaç d'eliminar els elements més febles del grup i guanyar competitivitat davant d'altres grups humans que no es reien dels cops i caigudes dolorosos.

Aquest és un dels milers de vídeos que podeu trobar a YouTube sobre caigudes tontes. Si us fa gràcia vol dir que probablement descendiu de grups socials que van marginar socialment als més maldestres del grup.


En tercer lloc, si ens fixem en l'humor més sofisticat, també podem trobar avantatges evolutius per a aquells que el van desenvolupar. L'humor devia ajudar a teixir complicitats i a fer més forts els llaços d'un grup. Potser, fins i tot, quan l'humor tenia un component cultural (com ja vam comentar quan parlàvem de l'humor intel·ligent), podia servir per distingir quines persones eren membres més afins a nosaltres i quines no tant. Potser aquestes últimes, en situacions límit, serien considerades menys prioritàries. Això explicaria un dels enigmes plantejats anteriorment en aquest bloc: per què riem més quan sentim riures de llauna? I és que, si la teva vida en algun moment depèn de que consideris graciós el mateix que la gent que t'envolta, més val que riguis.

23 comentaris:

  1. Vols dir que no es salvaran més que els polítics i els banquers d'aquest mil · lenni? O que hem de riure, malgrat tot??

    Bon dia...i somriures!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si acabo d'entendre la teva pregunta. En tot cas, aprofito per aclarir que Darwin pronostica la supervivència dels més adaptats a l'entorn. I l'entorn pot canviar en qualsevol moment. Així doncs, en un entorn pot ser més útil riure que en un altre. I de la mateixa manera, un entorn pot ser més favorable als polítics i als banquers que un altre.

      Elimina
  2. El riure crec que la major part de vegades ve per contagi, per això riem més amb companyia que no sols. Suposo que per això existeixen els riures de llauna. A mi l'humor primitiu, per exemple, no em fa riure però un dia mirava un programa d'aquests amb un amic que es descollonava i m'ho va encomanar. Crec que la "gràcia" de riure (no del somriure) és que hi ha una broma o causa que el genera però que llavors s'alimenta per si mateix (seria el cas de la risoteràpia). M'agrada molt el títol: riure per no morir. I és que l'humor i el riure (com el plorar) tenen una funció catàrtica, que també és una forma de supervivència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara pensava que això del contagi és quasi inevitable. Algun cop m'ha passat que tothom reia d'alguna cosa que jo no trobava graciosa (per exemple d'una persona que jo no coneixia o el record d'una situació on jo no hi era) i, quan portaven rient una bona estona, em vaig començar a sentir violent. Realment no saps que fer, si intentar riure falsament, quedar-te seriós, marxar d'allà... tot sembla forçat.

      Així que, probablement, dels tres casos explicats al post, el tercer sigui el més important. I la funció de riure sigui predominantment social.

      Elimina
    2. El cas que dius és diferent, també m'ha passat. En aquest cas el riure dels altres t'exclou perquè no en tens el referent. Sí que és social i innat perquè els nens també riuen des de molt petits i sense motiu aparent.

      Elimina
    3. Algun cop he sentit que els nadons aprenen a riure, en tant que els adults recompensem les seves rialles (quan riuen se'ls fa més cas). Però sembla clar que hi ha un fort component innat en la rialla.

      Elimina
  3. Vols dir que només s'han salvat els que més riuen? es realment una avantatge riure? En què beneficia? Ajuda que riguis quan un tigre dents de sable se t'està apunt de cruspir?

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el cas que poses, del tigre dents de sabre, és obvi que l'home cruspit no reia. Si hi havia algú rient, devien ser els seus companys de cacera, que prendrien nota per a la següent ocasió: "si no volem que es riguin de nosaltres més val que no fem com aquest pallús".

      Elimina
  4. Normalment jo no tinc una teoria antropològica per al riure sinó una teoria psicoanalítica i és que quan passem d'un discurs histèric, que sol ser molt complicat i diguem-ne amb paraules grolleres fotut i passem al discurs de l'amo, tot i que només siga per un moment, ens dóna el canvi molta joia, que és una mena d'histèria, la darrera representació histèrica en passar del discurs de la histèria al de l'amo.
    De fet no podem estar tothora al discurs histèric i sí tothora, és a dir, hi ha gent que hi està al del capitalista o al de l'amo, però els que també incidim sobre l'histèric estem de vegades en tots cinc discursos fonamentals.
    I és també una eina de control de l'amo sobre els esclaus en una relació de cinc, normalment donen més gràcia els acudits quan són contats a cinc o més persones que si es fa a quatre, tres o entre dos, el riure i la broma és una eina del líder per a controlar els possibles antilíders que hi pogueren sorgir.

    No sé, però sé que hi haurà molt, moltíssim més, per exemple Freud té un llibre de la seua època daurada que es diu "L'acudit i la relació amb l'inconscient" que en parla molt i molt llargament.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, cadascú té les seves teories. Jo a això del psicoanàlisi no hi arribo, tot i que em resulta interessant el fet de poder estudiar un mateix fenomen des de diferents vessants.

      Elimina
  5. Molt interessant, com sempre. Penso que et deus acostar bastant a la realitat amb les teves teories antiserp per sobreviure. No sé, a mi em fa l'efecte que la gent que no riu mai és mor abans, però només és una suposició. A mi això de riure quan la gent cau no ho he suportat mai. Ho trobo cruel i a més no em cap gràcia. No puc riure d'això. Potser sóc descendent de maldestres, jo.
    També em sembla que amb l'humor i ha com certa química amb algunes persones més afins a un mateix. Allò d'estar en la mateixa ona.
    A mi lo de la risoteràpia em sembla fantàstic, perquè crec que les rialles de debò s'encomanen. I després de riure et sents tant bé! Tot i que si hi ha algú a prop potser li molesta que riguis molt, perquè es difícil coincidir en els estats d'ànim.
    Que curiós. Per què som els únics mamífers que riem? O no és així?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs m'ha picat la curiositat i, segons la wikipedia, hi ha altres animals que riuen. No exactament igual, és clar, perquè tenen un aparell respiratori diferent. Però es veu que alguns fan coses semblants a riure.

      M'ha agradat això que has dit sobre els estats d'ànim i les ones.

      Elimina
  6. Crec que riure, a banda del plaer que dóna (sobretot amb més persona/es), implica una certa distància respecte de les coses i en això hi veig un aventatge evolutiu, si rius davant d'un tigre, probablement no t'estigui a punt de menjar, amenys és un bon indicador... davant d'un problema, una dificultat, aquesta distància pot ser molt sana (aquesta distància també pot ser cruel, o maldestre, o "zafia"). M'agraden aquests articles teus sobre l'humor,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt interessant això que dius del distanciament. Estic d'acord amb tu que això podria suposar també un avantatge evolutiu (+distància -> +reflexió -> Millors solucions als problemes).

      Elimina
    2. Sí que és interessant, sí. L'humor pren distància del perill, la por s'hi apropa.

      Elimina
  7. Esta clar que el bon humor es bo per a tot.
    Sobre tot per la salut!!!!
    Gràcies Sergi

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas, les paraules són ben clares: el bon humor és bo per a tot i el mal humor és dolent per a quasi tot també.

      Gràcies a tu, Anna!

      Elimina
  8. Sergi, he topat amb una frase que potser t'agradarà: "riure és la distància més curta entre dues persones" d'un tal Victor Borge, riure d'aguna cosa implica distància, riure amb algú, proximitat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una frase molt maca. Jo havia incidit en el riure com a element social, de grup. Però està clar que també cal valorar la influència en les relacions entre dues persones.

      Elimina
  9. De debò es riu més amb els riures enllaunats? curiós. El que si que sé és que si no intentem riure una mica ens podríem amargar profundament. I amargats, segur que no resolem res. Ens capfiquem i anem en espiral. De vegades, poder enriure'ns del que tenim al davant fa que poguem canviar el xip i tirar endavant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això dels riures enllaunats crec que està demostrat (si vols pots veure el vídeo que vaig posar al post dedicat a aquest tema, seguint l'enllaç que hi ha en aquest mateix post).

      Sovint, com diu la dita popular que ha inspirat aquest post, riem per no plorar. Probablement perquè deu ser més útil prendre'ns els problemes intentant trobar la gràcia a algun lloc.

      Elimina
  10. En realitat, hi ha un punt d'antropocentrisme en la decisió d'encabir les diferents espècies dins del gènere humà (HOMO). Hi ha més espècies humanes al planeta: ximpanzès, goril·les, orangutans... el que passa és que el fet de considerar tradicionalment que l'Homo sapiens és "diferent" al conjunt de primats, els ha exclòs del gènere.
    En aquest sentit, no som els únics humans que riem; els ximpanzès, goril·les, i altres espècies de micos, riuen. El riure és un dels fenotips que manifesten amb més claredat la nostra similitud. Sembla que el riure és una reacció nerviosa alliberadora de tensions que es deslliga quan percebem algú similar a nosaltres en una situació d'inferioritat lleu (si no fos lleu, l'empatia esgarraria el riure); la percepció d'aquesta inferioritat ens allibera inconscientment d'un cert complex d'inferioritat, i aquest alliberament es tradueix en el riure i en la sensació d'eufòria que el genera. Això és beneficiós i igual com tot el que genèticament és beneficiós, tendeix amb les generacions a escampar-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la definició que fas del procés de riure. No sé si estic del tot d'acord amb el caràcter lleu de la situació d'inferioritat. Hi ha casos en què la burla ha portat a situacions de depressió, fins i tot de suïcidi.

      M'ha sorprès que diguis que els altres primats també haurien de formar part del gènere HOMO. Entenc que dir si dos animals pertanyen o no al mateix gènere és, en part, qüestió de criteris i que aquests criteris sempre tenen un punt d'arbitrarietat (per exemple, quin criteri seguim per dir que Amèrica és un continent i Europa i Àsia en són dos?). Però m'has despertat la curiositat per saber com es determina un gènere. Potser acabi sent una d'aquelles preguntes que no em deixa dormir ;)

      Elimina