dimarts, 5 de febrer de 2013

Per què passen coses dolentes a les persones bones?

Això de la vida és qüestió d'anar fent, d'anar vivint més o menys com un creu que ho ha de fer o com bonament pot. I de sobte passa alguna cosa fora del comú, ens cau una clatellada que no ens esperàvem. I l'ateu mira el cel i diu "què hi ha algú?" i el creient pregunta "Déu, per què m'has abandonat?". I tots dos busquen respostes en la profunditat de les ferides. Potser no cerquen un tipus de resposta que s'apropi a la veritat sinó tan sols una història que els ajudi a conviure amb les ferides. Sí, sembla que, en els moments més intensos de la vida, el discurs de la ficció és tant o més important que el de la realitat.

Entenc que aquesta és una de les raons que han ajudat a l'èxit de les religions: han estat capaces d'articular discursos útils per a milions de persones que passen per moments de gran dolor. De tota manera, no és fàcil construir un discurs coherent (i per tant creïble) i hi ha preguntes que posen el dit a la llaga de la fe.


Durant un experiment, per pur atzar, la Lisa va crear una civilització d'éssers diminuts. Quan aconsegueixen la tecnologia necessària per posar-se en contacte amb la seva creadora, un dels éssers li pregunta per què passen coses dolentes a la gent bona. Font.

Hi ha moltes religions diferents. Segons la teoria del multivers, és possible que hi hagi universos on alguna d'elles s'ajusti a la realitat. Una de les religions que més em convenç és la del Déu guionista. Suposo que no és estrany això d'imaginar-nos un Déu semblant a nosaltres. En aquesta religió, Déu no és bo ni dolent o, si més no, no importa gaire. Perquè l'ètica de les accions que duu a terme sobre la seva creació no és rellevant.

Per exemple, els guionistes de polseres vermelles potser són males persones però el cas és que ningú pensa que ho siguin pel fet de fer patir a una colla de nens amb càncer. Fixeu-vos en aquest detall: podrien fer que tots els nens es curessin en el proper capítol; tenen aquest poder. Però llavors potser no serien bons guionistes.

Perquè el primer que busquen els guionistes és situar els personatges davant d'un bon conflicte. Una mica com allò que diuen sobre les ostres, que si els poses un gra de sorra a dins, aconsegueixes que facin una perla. Altres religions també coincideixen en considerar que Déu de vegades ens vol posar a prova i per això ens fa males passades. El conflicte és el mitjà del guionista per engrandir els personatges, per donar-los versemblança, per definir-los. Posem pel cas que un llamp trenca una branca i que sobre la branca hi ha un niu amb un pollet que cau al buit. És en aquesta circumstància extrema quan la vida s'expressa amb tota la intensitat. Ara va de debò, pollet, o voles o t'esclafes.

De vegades el pollet no té cap opció. Des del començament, el guionista decideix que el pollet morirà i no tindrà l'oportunitat de créixer lluitant contra el conflicte. Però aquesta mort esdevé un conflicte per als altres personatges, que es pregunten si hi ha algú allà dalt o si qui hi hagi d'haver els ha abandonat. Els personatges no acostumen a saber mai què trama el guionista i per això les respostes que obtenen a les preguntes sorgides del dolor potser no s'apropen gaire a la veritat que s'amaga darrere dels fets. Però sí que troben molts cops respostes útils. Gràcies al dolor més extrem redescobreixen el valor dels tòpics més gastats: que l'amor és l'eina més poderosa que tenim per fer costat als que estimem, que la vida és curta i cal emprar el temps en allò que li dóna sentit, que la bellesa d'un sol instant, d'un somriure, d'una mirada, pot donar sentit a una lluita que segueix fins allà on arriba l'esperança i més enllà... i totes aquestes coses que tothom ja sap però que són tan òbvies que semblava que no calgués pensar-hi a cada instant.

Aquestes respostes tan tòpiques són les que fan créixer els personatges. El més interessant no acostuma a ser veure com un personatge aprèn a resoldre equacions de tercer grau sinó observar com plora, com riu i com estima. És la veracitat d'aquestes emocions el que ens pot arribar al cor i fer-nos aprendre alguna cosa que importi de debò. Sobre ells i sobre nosaltres.

23 comentaris:

  1. El millor de la vida és que "la impotència pot ser passatgera", que em sembla que deia Frömm.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. O, com diuen els Manel, "de vegades ens en sortim".

      Suprimeix
  2. Potser perquè tots tenim cor (o se'ns suposa) i el patiment i l'alegria és comú a tots, busquem allò que ens és més conegut per experiència pròpia o d'algú molt proper per respondre a totes les preguntes i així "intentar" comprendre el que no és comprensible o s'escapa de la nostra raó. De vegades és un bàlsam per poder continuar la vida, tot i que el dol requereix el seu temps.
    Crec que la vida és un gran teatre i tots hi tenim un paper, ens toca el que ens toca, i un cop te'n surts millor i d'altres no. Repetim curs fins que ens aprenem la lliçó.

    Potser no toqui res del que has dit, però això és el que m'ha inspirat el teu escrit!

    Bon dia...aferradetes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No tinc clar que les preguntes escapin a la capacitat de la raó, per això ho he enfocat com que, en certs casos, les respostes que dona el cor són més útils. Perquè les preguntes tenen un fort component emocional i, d'alguna manera estan buscant un vincle que doni confort al cor.

      Per cert, ara que treus això del teatre, m'has fet pensar que podia haver citat a Shakespeare quan he explicat això del Déu guionista.

      "All the world's a stage,
      And all the men and women merely players"

      Suprimeix
  3. M'agrada molt la teoria del guionista que posa en conflicte els personatges per crear una bona història en què el lector es pugui emmirallar i comprendre's més a si mateix però de vegades no és tan fàcil fer i desfer sobre la vida dels personatges. Els conflictes dels personatge no sempre són tancats i el guionista no té tot el poder de decisió. Penso en alguna escena de la Riera per exemple en què he dit: No pot ser, això no és creïble, en Sergi mai no actuaria així. I és que el guionista l'ha forçat a fer un paper que no li és natural dins l'univers concret de la sèrie. No sé si m'explico gaire bé. Però vull dir que no crec que en un déu director o escriptor, més aviat en algú que escriu al servei d'uns personatges i una història.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Entenc que d'alguna manera estàs plantejant el tema del lliure albir, que crec que, tant amb un Déu guionista com sense ell, es pot discutir d'una manera molt semblant. Dius que els personatges, un cop estan ben definits, tenen una força que fa que no se'ls pugui moure com titelles. I és cert que les ficcions grinyolen quan passa això. Si penses en els humans (prescindim ara de la hipòtesi del Déu guionista) també es podrien plantejar arguments semblants: un cop definit el caràcter d'una persona, no farà exactament el que li digui ningú. Ara bé, en tots dos casos, el guionista o les circumstàncies vitals del passat d'una persona han pres les decisions que l'han configurat tal i com és. Per tant, si seguim per aquí, arribaríem a la conclusió que el lliure albir no existeix, tot i que la intuïció sembli indicar el contrari.

      Uf, m'he enrotllat molt, no sé si es nota que és un tema que trobo molt interessant.

      D'altra banda, contestant a una altra part del teu comentari, qualsevol religió que es valori una mica a si mateixa no presentarà un Déu de baixa qualitat. I la religió del Déu guionista no seria l'excepció. Per tant, els guions del Déu guionista haurien de ser més elaborats, versemblants i coherents que els de la Riera (amb tots els respectes per als guionistes de la Riera). És més, haurien d'optar a ser els millors guions de l'univers, com reconeix molta gent quan afirma allò de "la realitat sempre supera la ficció".

      Suprimeix
  4. Si hi ha una teoria del Déu guionista, vol dir que els personatges poden improvisar una mica? O potser seran castigats si se salten el guió quan volen? Potser no estaria malament que hi hagués un guió, però que ens el poguéssim saltar de tant en tant sense cap consequència negativa, oi? Potser algunes parts futures s'haurien de reescriure, però al guionista segur que li sembla bé.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La meitat del que li he contestat a la Sílvia potser serviria per contestar-te a tu.

      Aquesta idea del personatge castigat per sortir-se del guió em penso que és la base de la tragèdia grega, on els déus castiguen els humans que es passen de la ratlla.

      Suprimeix
  5. Deu guionista? au va! si deu l'únic que vol es que fem el que vulguem!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Valoro les bondats del culte pastafari però fins i tot el FSM va donar als seus deixebles unes taules amb els seus "realment preferiria que no".

      Suprimeix
  6. M'has recordat "El Show de Truman", amb l'Ed Harris fent d'una mena de Déu-pare-guionista-director. Però la vida no és versemblant, moltes vegades, per això no veig que hi hagi cap guionista.

    I sobre el mal..., en teoria Déu dóna llibertat a les seves criatures, però a mi em sembla, com diu André Compte-Sponville, que el sofriment dels nens (i no només dels nens, diria jo) és la prova irrefutable de la seva inexistència. El meu pare diu que segurament existeix, però que és dolent, directament. També podria ser.

    No ho sé, posats a no disposar de guió, és veritat que les emocions ens fan de guia. No són infalibles però tampoc ho és la raó, i sabem que de tota manera no es poden separar del tot... Em sembla que en moments desesperats, ens agafem al més bàsic, els tòpics gastats que dius, tòpics que també es viuen en la ficció... Bona peli, "El Show de Truman", eh? (vaig llegir un article que deia que molts bipolars havien tingut deliris basats en la peli, jo inclosa, la vida imita l'art que imita la vida!).

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. De The Truman Show en vaig parlar fa uns mesos, al post "Existeix la no-ficció?". No sé si m'hauré de començar a preocupar perquè aquest tipus de pel·lícules basades en el mite de la caverna m'agraden molt i... Bé, no crec que siguin deliris però filosòficament entenc que obren la porta a altres interpretacions de la nostra existència. Improbables, sí però no impossibles. I molt interessants, en qualsevol dels casos.

      Em penso que el Jim Carrey també té una peli on fa de Déu i acaba descobrint que és una feina massa difícil per a ell. És lògic pensar que la realitat demostra que Déu no pot existir, ser omnipotent i ser bo al mateix temps (com a molt, serà dues d'aquestes tres coses alhora).

      En tot cas, aclareixo que no tinc interès en fer proselitisme a favor ni en contra de cap religió i menys encara convèncer ningú perquè canvii de fe. Sí que m'agrada obrir discussions sobre temes que crec que poden donar molt de joc.

      Suprimeix
    2. Sí, ara veig que el vaig llegir, aquest post, de quan et llegia "d'amagat" ;) A mi també em fascinen aquestes històries en què els personatges viuen una ficció com si fos la realitat (dins de la pròpia ficció de la història), perquè ens fa pensar en la nostra, esclar. I no sé si em fascina també pels deliris que he tingut o he tingut aquests deliris perquè em fascina el tema (ara se m'acut que si Shakespeare hagués tingut un deliri, potser hagués cregut que "realment" estava en una obra de teatre, no "com" en una obra de teatre). Bé, m'estic enrotllant i tampoc no ho tinc massa clar, entre la realitat i la ficció hi ha una gradació? un salt? les dues coses? Bé, me'n vaig a consultar-ho al coixí...

      Suprimeix
    3. És curiós això que dius de Shakespeare, no sé fins a quin punt els escriptors donen status de realitat a allò que escriuen. Ja des de Cervantes hi ha algun creuament de realitat a la ficció, com quan el Quixot fa esment a una seqüela "falsa" que un autor que no era Cervantes va fer de les seves aventures. I el mateix Quixot, de fet, confon les fantasies de la literatura amb la realitat.

      No sé si hi ha una gradació (la lògica diu que no, que o ets realitat o ets ficció) però el que segur que hi ha és un grau molt alt d'interconnexió. La bona ficció es nodreix de realitat i emula versemblantment la realitat. I la realitat també s'alimenta de les idees de la ficció.

      Suprimeix
  7. L'altre dia vaig veure a la tele "Camino". Un exemple claríssim de Deu guionista molt malvat!!
    ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No he vist aquesta pel·lícula, així que no sé què dir-te sobre aquest exemple.

      Suprimeix
  8. Guau, molt complexe tot plegat.

    M'ha costat seguir-ho. Potser xq sóc creient, a la meva manera, i x tant això d'un déu guionista em costa. No m'agrada pensar que tinc un guió establert, llavors podria dir que la pel·lícula de la meva vida fins ara ha estat ben mediocre o de série b, i tampoc seria just. A mi, tampoc em sembla que hagi estat tan malament. Hi ha poques coses clares que tingui en la fe, ho he d'admetre, sovint m'interpel·lo a mi mateixa. Personalment, no tinc ni idea de com és Déu, em diuen que és a semblança nostra, m'ho crec? se suposa que ho faig, xò t'asseguro que em costa de creure, no veig un home barbut parlant argentí entre núvols.

    El que si que estic convençuda és que ens ha fet lliures. I des de la nostra llibertat vivim la vida com volem o podem.

    Hi ha molts affairs de la nostra vida que triem. Amb qui anem, què fem. Molts cops ens veiem avessats, certs, xò en el fons en el fons, som lliures.

    Hi ha altres temes, com la salut, que de vegades no els triem. No crec que sigui cosa de Déu. Més aviat de biologia i química. I què hi pot fer Déu, doncs poca cosa, ves a saber. En tot cas, pot ser una força que ens ajudi a tirar endavant. I potser si, és un consol, un consol x qui s'enfronta a adversitats. Per sort, jo encara no m'hi he trobat en necessitat de pensar-hi gaire.

    Xq serveix, doncs? Ni idea. Potser és alguna cosa familiar, potser és un alleugeriment a no sentir-te sol, xò no crec pas que m'estiri de fils com si fos un putxinel·li, la sola manera de pensar-ho em fa esgarrifances.

    I xq puc dir que sóc creient? hi ha un boig, que un cop va dir que era el seu fill. I la seva manera de viure i de fer, m'agraden. Només em demana que estimi. I que des de l'amor als altres em doni. I això no sembla tan dolent? Jo, me'l crec (altra cosa és els que diuen que parlen en nom seu, que vesteixen túniques i viuen tancats en palaus,.... aquests no me'ls crec gaire).

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola rits,

      Has fet un comentari molt llarg que donaria per una discussió molt llarga i interessant. Et proposo tres temes que crec que podrien ser la base de discussions interessants.

      1. Hi ha qui identifica la natura amb Déu. Per tant, la Biologia, la Química i la Física són les lleis divines, aquelles que realment no et pots saltar. I els científics seríem els qui intentem entendre Déu tal com és, escoltar la seva veritable veu.

      2. El lliure albir. Podem entendre que una persona és la suma de la seva genètica i el seu entorn. La genètica no l'ha triat, li ve donada pels seus pares i per l'atzar d'una caòtica cursa d'espermatozous. I l'entorn, de fet, tampoc l'acaba de triar ben bé. Si pensem en un nadó, quines decisions pren? No és cert que un cop pren les primeres decisions ja ha estat format per l'entorn? És a dir, que qui pren les decisions és una persona fruit d'una genètica que no ha triat i d'un entorn que tampoc.

      3. L'amor. Per a mi, el gran encert del cristianisme és el seu missatge d'amor. Com tu dius, potser sí que s'ha utilitzat de manera tendenciosa pels autoproclamats defensors del cristianisme per tal d'imposar un tipus de moral determinat a tota la societat. I aquest fet ha provocat que molta gent tingui al·lèrgia al cristianisme. Però el missatge de l'amor és fantàstic. Certament, en circumstàncies límit, quan vius al límit de l'esperança i del dolor, l'amor és l'únic que et pot reconfortar. Quan he escrit abans l'exemple de l'ostra i la perla, en certa manera, la perla podia simbolitzar l'amor. I quan he parlat dels tòpics... bé, en deixo anar un altre: no m'imagino una vida sense amor que valgui la pena viure.

      Suprimeix
    2. I llavors, com es fa per escoltar aquesta veritable veu? Crec que no es pot, i llavors és allò de tenir o no tenir fe. Creure en alguna cosa que no pots demostrar de cap manera. I això pels científics ha de ser molt difícil o un gran repte, no?

      Sobre el lliure albir, crec que ja t'he contestat a l'altre post. potser parlava d'una manera poc concreta.

      I sobre l'amor, doncs si, completament d'acord. I sort que és així i sort que hi ha els tòpics.

      Suprimeix
  9. Per a mi totes les religions i totes les espiritualitats tenen punts o un punt en comú, l'arquetip del "faig-em torna", hi ha una frase de Crist que diu: qui estiga lliure de culpa que llance la primera pedra, i una altra que diu dels mansos em lliure Déu, que dels braus em lliure jo. El que vull dir és que tots en el fet de pensar, tenir un mal pensament, desig en contra d'algú o una mala intenció estem "matant" simbòlicament i no tan simbòlica (o això darrer és el que defenen moltes no de les religions sinó de les espiritualitats) igualment que ho pot fer, tot i que de manera indirecta, un que llaça un tret contra algú o li dóna una pallissa.
    Posaré un exemple amb la intel·ligència, els mansos tenim un tipus d'intel·ligència contemplativa, és a dir introspectiva i els freds se n'aprofiten de la nostra per a fer la seua, més activa, és a dir que entre tots la matàrem i ella sola es va morir, que diu el tercer i darrer refrany que ho explica ja tot.

    Una abraçada catalano-valenciana.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, Vicent.

      Aquest arquetip "faig-em-torna" deu estar profundament arrelat a la ment humana. Portat a l'àmbit més terrenal, es tracta de l'eina principal d'aprenentatge "causa-efecte", tan útil en l'evolució del coneixement humà. És lògic que les religions adaptin aquesta eina a la relació amb Déu (o els déus). I, per extensió, el concepte de Justícia també es fonamenta en aquesta relació (quid pro quo, ull per ull,...).

      Suprimeix
  10. Les religions dels Homo sapiens que hi ha a l'actualitat en aquest planeta són molt primitives, ja que segueixen (o s'apropen molt) a la idea del déu guionista; tot i que dins de la religió católica conec petits grups de gent que s'hi allunya.
    És perfectament possible una religió que accepti la realitat: estem en mans de l'atzar quàntic, siguem bons o dolents. El fet d'estar (parcialment) en mans de l'atzar, en la meva opinió, no és dolent del tot, perquè els sofriments són temporals, s'acaben, i proporcionen aprenentatges interessants.
    Al capdavall, és difícil parlar de bons i dolents quan no triem, del tot, com som; i si ho triem, ho triem perquè tenim la capacitat de triar-ho; de manera que, igualment, no som culpables si no tenim aquesta capacitat de triar-ho.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La pregunta que encapçala el post fa referència a la presumpta paradoxa que es produeix quan ens diuen que hi ha un Déu que és alhora bo i omnipotent i llavors veiem situacions d'extrema crueltat amb persones que no han fet cap maldat comparable al patiment que han rebut.

      Estic d'acord amb què moltes religions són "primitives" (de fet, sembla un signe d'estatus, el fet que una religió tingui molts anys d'antiguitat) i el que plantejo és que probablement fallen en buscar respostes racionals (la ciència moderna s'ha fet càrrec d'aquest aspecte) però en canvi encara són aptes per tal de donar respostes emocionals a molta gent.

      El tema del lliure albir, l'atzar quàntic i el fet de si existeix o no la bondat i la maldat és molt interessant perquè a mi em passa que la intuïció em diu una cosa i la lògica la contrària.

      Suprimeix