L'altre dia vaig publicar un post amb certs aires de transcendència i crec que això va inspirar diversos fils de filosofades als comentaris que m'agradaria aprofitar per fer un post nou (no totes les setmanes vaig sobrat d'idees noves i interessants).
La pregunta que encapçala el post no és nova i la resposta que donaré probablement tampoc ho sigui. Hi ha hagut alguns milers de milions de persones pensant coses importants abans de mi i segurament ja se m'han avançat però la meva opinió és que ni existeix el lliure albir ni tampoc estem predestinats.
L'explicació seria la següent. Imaginem un ésser humà des dels seus inicis. Entenc que ningú no ha tingut el poder de decidir qui són els seus pares, ni molt menys quin espermatozou i quin òvul s'unirien per donar lloc al seu embrió. És a dir, que tot depèn en part de l'atzar i en part de decisions d'altres persones fins que l'embrió es desenvolupa prou com per prendre la primera decisió.
No entraré en l'interessantíssim tema de valorar quina seria la primera decisió que prenem. El que sí que vull destacar és que aquesta primera decisió la pren un cervell que és fruit de la genètica i de l'atzar i que si pren aquesta decisió i no la contrària és per la naturalesa del cervell. No és, per tant, una decisió lliure. Després, aquesta decisió pot ser que canvii en certa manera el cervell. I aquest cervell prendrà una segona decisió, a partir d'una naturalesa que no ha triat i dels canvis produïts per una decisió que també estava condicionada per la seva naturalesa. I així amb totes les decisions que prenem en la vida.
Amb aquest esquema de pensament podríem intuir que tot està predeterminat, que la vida és com una jugada de billar on, si coneixem amb prou exactitud totes les lleis físiques i paràmetres (massa, velocitat, trajectòria) podem predir exactament tot el que passarà. Però la física moderna no és determinista; la quàntica introdueix un atzar que no és simplement un artifici per treballar amb els sistemes que són massa complexos per ser estudiats. En qualsevol moment, una fluctuació quàntica pot variar la trajectòria de la bola de billar i alterar les prediccions que havíem fet. Val a dir que aquest canvi atzarós no fa que siguem més lliures perquè tampoc depèn de nosaltres però fa que la nostra vida sigui impossible de predir, sense importar fins a quin punt de detall coneguem tots els factors implicats.
Quan Einstein va dir que Déu no jugava als daus, Bohr li va respondre: "deixi de dir-li a Déu què ha de fer". Finalment, malgrat la fama i el reconeixement mundial d'Einstein, sembla que la comunitat científica aposta més per l'indeterminisme sorgit de la quàntica que no pas per la idea determinista d'Einstein. Font.
Per tant, segons aquest model, la nostra vida no estaria regida ni per un destí ineludible ni tampoc pel lliure albir. El que fem vindria fortament condicionat per qui som però salpebrat amb un polsim d'atzar.
estava predestinat a deixar aquest comentari! o no...
ResponEliminaSi no estaves predestinat, te n'ha convençut una fluctuació quàntica.
EliminaPer a mi la realitat és una contradicció paradoxal, imagina un llapis i saps que és finit, però si et pares a pensar també ho és d'infinit en la paradoxa de Zenó i la contradicció que en resulta, de fet t'ho dic per a explicar-te la meua visió molt ràpidament, la visió femenina és que hi ha un caos, la masculina és la podríem anomenar spinoziana o junguiana, en que el caos ve de no conéixer la màquina finita que suposa la realitat, mega complexa i desconeguda però finita, però entre la concepció masculina i la femenina i ha un terme mig, un punt on contradicció i paradoxa hi poden conviure, és pensar que entre el lliure albir i la realitat màgica hi ha un tercer element el miracle, allò desconegut i entraríem en la realitat d'allò imaginari, allò simbòlic i allò real de Lacan on aquesta darrera és allò que no podem mai imaginar, el miracle, de fet jo sé que ja hi ha gent que es pregunta pel miracle que suposa la creació de la vida orgànica, veritat que mentre més s'aprofundeix se sap que no és tan fàcil com ens imaginàvem fa vint o trenta anys, mentre més en sabem més ignorem, doncs passa en tot, i per això vivim, la vida és el misteri, el miracle mateix, en quant com a la Història interminable (pel·lícula) desentranyarem, tot i que jo sé que és impossible, la veritat, la vida acabaria.
ResponEliminaUna abraçada teosòfica i metafísica des de València.
Això del misteri certament li dóna força color a la vida. Tant en literatura, com en ciència, com en molts altres àmbits, els humans gaudim amb els misteris, amb l'emoció de poder fer un gran descobriment. Si intuïm un secret darrere d'alguna cosa, aquesta cosa esdevé sempre més interessant.
EliminaJo crec en la causa-conseqüència amb aquest "polsim d'atzar" que amaneix sempre la nostra racionalitat.
ResponEliminaEstic pensant que potser els humans tenim la intuïció que l'atzar és allò que ens pot treure de la rutina racional de la causa-conseqüència i per això molts senten una fascinació màgica pels jocs d'atzar.
EliminaÉs un tema que m'ha fet ballar el cap, acadèmicament i vitalment. La mena de conclusió a la que he arribat és bastant semblant a la teva: potser el lliure albir no existeix com a tal (llibertat metafísica no condicionada, de fet sembla que abans de tenir la sensació de decidir, el nostre cervell ha decidit mig segon -o el temps que sigui- abans), però nosaltres tenim aquesta sensació de llibertat quan decidim, quan optem per una cosa o altra, és a dir, més que parlar d'atzar, que també, parlaria d'aquesta sensació, potser il·lusòria, que som nosaltres (com a subjectes, diguéssim) els que malgrat tots els condicionants (socials, biològics, etc.), decidim. Potser podem dir que som relativament lliures, potser entrem en l'apassionant tema de la realitat de les il·lusions...
ResponEliminaIntuïtivament és difícil negar que tenim llibertat per prendre decisions. De vegades et planteges, "què faig avui, vaig al cine o al teatre?" i realment sembla que siguis lliure per triar l'una o l'altra. I que en el camí de l'una o de l'altra, la teva vida pot prendre un destí diferent. La predestinació es troba en els milers de factors que fan que ens agradi més el cine o el teatre, en l'última peli o obra que hem vist, en el que ens han explicat de cadascuna, en qui ens acompanyi, en si coneixem o no els actors i si ens agraden i altres aspectes més o menys subtils que mai arribarem a copsar del tot.
EliminaRealment, no puc rebatre ni matisar res del que has escrit; hi estic tècnicament d'acord; i em fa ràbia estar-hi d'acord, perquè m'agradaria tenir lliure albir. De fet, crec que tenim allò que el món anomena "lliure albir"; però aquest lliure albir respon com respon en funció del substrat material neuronal i de l'atzar quàntic; no som culpables de l'herència genètica rebuda ni del resultat de la ruleta quàntica; i tenint en compte la immensa plasticitat del cervell i com depèn en el seu creixement de les accions i pensaments precedents, puc dir que aquesta plasticitat creixerà cap una direcció o una altra depenent de decisions precedents, que al seu temps depenen de la genètica i de l'atzar quàntic.
ResponEliminaTot això no ens fa menys meravellosos, perquè tenim consciència i assistim, convençuts que triem, a la pel·lícula de la nostra vida. Un tema que ens hauria de fer molt humils. Em pregunto si, a la majoria de la gent, el fet de conèixer això que has escrit i que crec que és encertat els pot influir en les seves futures accions i decisions. Hi pot haver algú que amb malaptesa pensi que si no té lliure albir pot començar a comportar-se com un irresponsable, ja que no té culpa de ser com és. S'equivocaria, perquè l'harmonia de la selecció natural tendeix a extingir aquestes mentalitats, i també hi ha la llei, i tot un seguit de recompenses mentals a les accions empàtiques que l'evolució ha atorgat als individus.
Com més hi penso, més intueixo que hi ha alguna paradoxa darrere d'aquesta qüestió. Perquè a més, sembla com si el fet d'acceptar la inexistència del lliure albir ens perjudiqués, com tu dius. I estem educats segons uns patrons que premien les nostres bones decisions. Però si el nostre poder de decisió és inexistent, quin sentit té tot plegat?
EliminaM'ha vingut una idea ràpida al cap que pot complementar el que he escrit abans:
ResponEliminaLlibertat? La tenim; però la resposta que aquesta llibertat ofereix depèn del substrat material neuronal, de l'atzar i de l'entorn amb el qual interaccionem. És a dir, el que volem i pensem lliurement depèn de com som nosaltres, de l'entorn i de l'atzar; i no som nosaltres els qui triem com som, ni com és l'entorn, ni com actua l'atzar.
Crec que ara ho has resumit molt bé: sembla que podem triar què fem però no qui som. I el que fem ve determinat per qui som. Així que podríem dir que tenim una mena de llibertat de segona mà.
EliminaTenia pendent aquest post així com respondre el teu comentari del que precedeix aquest. Però els teus posts i comentaris em fan pensar molt i volia trobar l'estona tranquil·la per dedicar-los el temps necessari... i així se m'ha anat acumulant en el temps. Sorry xò reconec coses que hem parlat a l'anterior post en aquest.
ResponEliminaParles de física quàntica i demés ciències, i jo de tot això no hi entenc ni un borrall. Xò encara que a l'altre post parles de llibertat, el cert és que tb estic força d'acord amb tu. Ni som lliures del tot ni estem predestinats. Tot i que digui que Déu ens fa lliures, és ben cert que aquesta llibertat tb està condicionada per tot el que anem fent. Xò no per això hem de ser esclaus de les nostres decisions. Prenem les nostres decisions i aquestes ens van fent un camí, cert, xò acceptar el que hem triat fer tb és un símbol de llibertat.
Certament hi ha un munt de vegades que no som lliures en el sentit més ampli de la vida, com en els fets que marques, el de la creació de la pròpia vida o la infantesa. Xò quan parlava de llibertat era més en un sentit de prendre les pròpies decisions quan ja ets adult.
Suposo que és el fet que el fet de ser lliure té moltes vessants. No és un terme únic que parli d'un fet concret.
Ex. Si tens un familiar malalt pots decidir cuidar-lo o no. Pots decidir segons els teus barems el que faràs. Però facis el que facis això tb et marcarà d'ara en endavant. I podràs canviar de decisió, tb, xò serà en base a la teva pròpia decisió.
No sé ben bé si va per aquí el que volies explicar, xò jo ho entenc així. I tp crec que estiguem predestinats. AIxò ja ho vaig explicar a l'altre pos, quin avorriment seria, no?