Quan vaig començar a escriure aquest blog, vaig explicar una mica per què havia triat el nom d'Àtoms i lletres. Permeteu-me que avui, que us parlaré d'una pel·lícula que m'han regalat els d'IBM pel meu aniversari, em posi transcendental i allargui una mica aquesta explicació.
Vull que us fixeu en primer lloc en la imatge de capçalera del blog. Veureu a l'esquerra una ploma, símbol de l'escriptura i, per tant, de les lletres, que dibuixa a la dreta tres quarks (que tots junts fan un protó). La idea que hi ha rere la imatge és la següent: el llenguatge crea una realitat però, si ho pensem bé, la realitat també crea un llenguatge. Les lletres estan fetes d'àtoms que formen la tinta que impregna el paper, també fet d'àtoms. I la paraula àtoms està feta de lletres i està sustentada sobre una complexa estructura de pensament. En el fons, estem davant del cercle virtuós de l'existència.
Aquesta idea no és ben bé meva. Moltes religions parlen del verb com a origen de la creació. De vegades, com en el cas del Silmaríl·lion, es fa fins i tot amb música. També alguns científics han enunciat frases en aquest sentit. Per exemple, Carl Sagan va dir una vegada que:
Som el mitjà perquè el Cosmos es conegui a si mateix.
Aquest disc, dissenyat per un equip de científics dirigits per en Carl Sagan, viatja a bord de les naus Voyager, els objectes artificials que els humans hem aconseguit enviar més lluny de la Terra. Conté música i imatges que expliquen a l'Univers qui som. A la coberta hi ha uns dibuixets esquemàtics entre els quals es troba representat el d'un àtom d'hidrogen.
És a dir, l'Univers, la matèria o els àtoms han aconseguit crear matèria que pensa. I aquesta matèria que pensa és capaç d'estudiar i analitzar l'Univers però també d'especular sobre els seus orígens o la seva evolució i fins i tot d'inventar i imaginar possibilitats alternatives. Ficcions que, segons la teoria del Multivers, podrien ser tan reals com tot el que toquem amb els dits.
No sé si els terrestres som els únics conjunts de matèria que pensa o si en altres indrets de l'immens Univers que ens alberga hi ha altres agrupacions d'àtoms amb capacitat d'observar i analitzar el mateix Univers. De tota manera, en el més conservador dels casos, l'Univers compta amb més de 7.000.000.000 d'agrupacions d'àtoms que es comuniquen. I ja fa temps que altres agrupacions semblants van començar a explicar milions d'històries diferents sobre coses que passaven en aquest Univers o en universos ficticis. Perquè la matèria que pensa, per sort o per desgràcia, també és matèria que xerra. No són només els historiadors, els novel·listes i els científics els qui s'encarreguen d'intentar explicar l'Univers. Qualsevol humà que t'agafi un mínim de confiança t'acabarà explicant alguna història. Uns cops t'explicaran que som el mitjà perquè el Cosmos es conegui a si mateix i uns altres que la filla del torero està embolicada amb el fill de la folklòrica, que mira que fresca que és. Moltes vegades les històries redundaran en tòpics que ja s'han explicat mil i un cops, que si els polítics són corruptes i els banquers uns lladres o idees d'aquest estil. Però l'important és que tots els humans (i potser alguns no humans) participem del procés de conèixer i explicar l'Univers.
Tots som àtoms que generen lletres fetes d'àtoms, que expliquen els àtoms.
I amb aquest concepte, IBM ha creat la pel·lícula més petita del món. Una història explicada amb àtoms que, com en el cas del Sílmaríl·lion, també utilitza la música.
No és el primer cop que en aquest blog "veiem" àtoms. Ja us havia ensenyat abans una foto feta per la Universitat de Barcelona. Podríem fer alguna consideració sobre si realment estem "veient" els àtoms tal com són o preguntar-nos per què han fet una cosa tan moderna en blanc i negre però això que ho expliquin els d'IBM, tu.
(dedicat a la Mariona, que té la impressió d'haver deixat de ser una escriptora)
Al final, ajuntes física quàntica i literatura, i què resulta? Doncs pura filosofia. No deixa de ser curiós. I ja posats a parlar de diferents concepcions de la creació de l'univers, jo em quedo amb la del Silmaríl·lion, és clar, que la música dels Ainur és genial, el director d'orquestra és la bomba, i el paio que desafina ja no diguem! Ai, en Melkor... sempre m'ha fet pensar en una marca de roba interior femenina...
ResponEliminaQuan ajuntes literatura amb el que sigui, el resultat serà incert. Els camins de la ficció són impredictibles. Sempre acaba sortint un Melkor que desafina l'orquestra i la peça muta en quelcom imprevist.
EliminaSeria una supèrbia inconcebible- i no ens en falta pas més- pensar que en el gran Univers només la raça pelada dels humans saben trametre el què sentim mitjançant l'escriptura o la música. Com sempre, Bravo per Carl Sagan, per la seva ex muller Lyn Margulys- creadora de la teoria de la simbiogènesi- i del seu fill Dorian- qui continua el llegat dels pares. Hi ha un grup de música, Marillion, ara caigut en desastre, que té molts i bons discos, i que va retre omenatge a Silmarillion posant-se aquest nom bonic. M'ha agradat llegir-ho,això. Felicitats pel blog.
ResponEliminaNo crec que sigui qüestió de supèrbia. Es tracta més aviat d'un càlcul de probabilitats on les variables ens són desconegudes i, per tant, cal fer moltes suposicions. Vull dir que som l'únic cas conegut de matèria que pensa i xerra i som lluny de descobrir un segon cas, així que és difícil saber quines són les regles de la vida intel·ligent a l'univers extrapolant a partir d'un únic cas.
EliminaM'apunto el suggeriment dels Marillion, sona interessant. Gràcies per la teva aportació.
ResponEliminaMolt interessant aquesta analogia entre els àtoms i les paraules. Ara sí he pogut capir el sentit últim del nom del teu blog, que d'altra banda no podia haver estat triat a l'atzar o a la babalà, venint d'un home curiós que es pregunta el per què de tot.
(Gràcies per la dedicatòria. Venint de tu és un regal per no oblidar)
Mai hauria pensat en les paraules com a àtoms que en una mena de roda s'autoexpliquen. L'escriptura doncs, és un ball d'àtoms disposats de manera que hi hagi un sentit, una comunicació, dir-li a l'altre que existeixes, que ets com ell. Reconèixer-nos en la unitat més petita i ser paraula escrita, pensament, il·lusió i somni.
És interesantíssim aquest post, com tots els que fas. Fa rumiar de debò.
La veritat és que la idea que articula aquest blog és una mica difusa. En aquest post he explicat un concepte que em sembla interessant però la relació entre el llenguatge (o la ficció) i la realitat (o l'Univers) dóna tant de si que ho abasta pràcticament tot. Potser per això aquest blog acaba parlant de qualsevol tema.
EliminaPer exemple, l'ADN també estableix una relació clara entre el llenguatge i la vida. Tot és, en el fons, ordre, estructura.
Sempre que sento parlar d'en Carl Sagan m'emociono, perquè amb ell he compartit moments molt intensos de la meva vida, i perquè en un moment donat, i concretament dalt d'un autocar a l'autovia de Navarra, una nit de les primeries de l'hivern de 1999, me la va canviar en un instant.
ResponEliminaÀtoms. I no t'oblidis... qwarks, mai millor dit. I ves a saber què més. I ni sabem com és tot, només podem establir ordenacions espacials numèriques, perquè el que veiem son sensacions mentals que intenten, amb la creació d'un model, informar-nos de la part de la realitat que ens cal (només de la part que ens cal) per sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn. A partir d'aquí, podem concloure que la paraula (el pensament) només pot treballar amb elements d'aquest model parcial que es perd probablement la realitat no necessària i per tant no captada. Tot i que la matemàtica i la física cada vegada més exploren realitats numèriques que van molt més enllà dels models mentals.
Una idea que em sedueix és que potser no podem saber del cert quina és la veritat o la realitat però inventant ficcions estem creant tantes explicacions per a l'Univers que, tard o d'hora, escriurem teories més i més ajustades a la realitat. Semblant al que passaria en l'experiment dels micos amb màquines d'escriure: si n'hi ha molts, tard o d'hora acabaran escrivint alguna cosa semblant a una obra d'art.
EliminaPer cert, Jeremias, ara ens has deixat amb la intriga de saber què va passar a l'autovia de Navarra. Això no es fa!
si guanya un oscar al millor actor hi haurà problemes per recollir el premi xD
ResponEliminaHome, cal reconèixer que el noi atòmic té més expressivitat facial que algunes estrelles de Hollywood. No descarto del tot la possibilitat que proposes.
EliminaUna exposició molt erudita i molt didàctica. Toques moltes tecles, una d'elles, el mite de la creació, m'ha fet pensar en el mite judeo-cristià expressat en l'Antic Testamet. En el Gènesi, 1 Creació podem llegir el següent: "Déu digué: "Que hi hagi llum". I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres."
ResponEliminaHola, Consol. Gràcies per les teves paraules. Sí que tenia al cap el mite que comentes quan escrivia el post però no sóc un expert en textos bíblics i per això he triat altres exemples. De tota manera, intueixo que, en l'essencial, aquest mite s'assembla a molts altres.
EliminaPer cert, que aquest fragment que comentes em fa pensar en els dispositius tecnològics actuals, que funcionen amb la veu. Avui en dia, pots dir-li al teu smartphone "que hi hagi llum" i, si està ben programat, t'encendrà la llanterna.
No sabia això dels smartphone. Avui, els déus de l'Olimp fan moltes banalitats.
ResponEliminaEl disc del Voyager sembla fet per artistes i no per científics, té una estètica preciosa.
De fet els smartphones també tenen una estètica molt bona. Crec que Carl Sagan era capaç de convertir la ciència en art a través de la passió que sentia pel coneixement científic.
EliminaHi ha científics que són artistes; en ells, la ciència és un art. Els Homo sapiens tenim la mania d'etiquetar i d'encaixonar les realitats, quan de fet, sovint, existeixen unides o senzillament són les diferents cares d'una mateixa realitat.
ResponEliminaNo sé xq xò sempre que penso en la immensitat de l'espai em sento petita, petita, petita... i recordo una peli no gaire bona xò que tenia una gran frase que deia algo així com que és absurd pensar que som els únics en l'espai que pensem xq seria massa espai desaprofitat.
ResponEliminaNo havia vist mai el disc dels voayager. Sempre n'he sentit a parlar, xò no n'havia vist cap.
I si, la ciència és per conèixe'ns a nosaltres mateixos.