Figures literàries. L'oximoron. (per Lluís Servé)

Us vaig informar fa poc de l'estrena d'una nova secció al blog sobre figures literàries. Avui l'estrenem amb un fantàstic relat d'en Lluís Servé, guanyador del concurs que vaig convocar per seleccionar el text que obriria aquesta nova secció. Com veureu, en Lluís Servé ha aconseguit perfectament explicar amb oxímorons què són els oxímorons. Us recomano fer una primera lectura fixant-vos en l'argument del relat i una segona intentant trobar els oxímorons.

Un oxímoron és la presentació consecutiva de termes contradictoris. Imatge extreta d'aquí.

Abundància minoritària (o Infàmia)

La idea li arriba en plena apatia vertiginosa, durant el somnolent insomni que l'aclapara a qualsevol hora. Contempla amb atent descuit el seu fosc voltant, tan monòtonament mutable que el fastig el visita amb reposada impaciència, i ho veu ben clar. Ha de fer alguna cosa per ordenar aquesta caòtica harmonia de la rutina, un bri ingent de novetats que l'avorreixin de veure tants canvis. Per això, la idea li sembla de maliciosa bondat, maquiavèlica i deixada a l'atzar. En la fosca clarividència de la nit ho veu tot clar i trama el seu pla. Anota les debilitats que es coneix d'ell mateix i que l'enforteixen en la seva soledat, sempre en majúscula quan parla d'aquests virtuosos defectes. A la llista, però, també hi inclourà algun tret bo, no tan abundós perquè no domini aquesta minoria dins de l'amalgama heterogènia. Al mateix temps, en calculada improvisació prou arbitrària, perfila llinatges i afers, intrigues i desercions, malentesos ben intel·ligibles i èxodes, peregrinacions i exilis, renúncies i aigües que se separen quan sigui el moment, genealogies de virtuts tatxables i vides bastides al voltant de llegendes i paràboles creïbles. Badalla enmig d'aquest estat febril, d'impacient calma per enllestir el que sembla infinit. Ho perfecciona amb uns acabats matussers, afegint al protagonista del seu pla la més modesta egolatria, gràcies a hipnòtiques fórmules que li controlin la incertesa de reconèixer que no se sent titella, sinó artífex de tot allò que aparegui davant dels seus ulls.

Després d'àrdues hores de senzilles estratagemes i veient la grandiloqüència minúscula del seu personatge summe, somriu tristament. Perquè no deixa de pensar que el joc encara li sembla d'una maligna benvolença, al cap i a la fi. Però no vol ser tan enrevessat el primer cop, ja tindrà ocasions i deserts per a les temptacions més fàcils de generar dificultats. Descansarà i, al dia següent, el seu disseny despertarà amb l'amnèsic record d'una omnipotència que no dubta tenir de sempre. Idearà una forma per aclarir la nit, mitjançant el que anomeni llum. I vindran, més endavant, els animals marins i terrestres i la lluna i el sol i els arbres de la Ciència i de la Vida i l'home a imatge i semblança d'Ell mateix. I l'incest i l'homicidi, i la crucifixió i la pedra per construir-hi al seu damunt els temples per honorar el Seu nou, i a Seva glòria omniscient, omnipresent, omnipotent. Tot basat en la taca immaculada dins del ventre d'una dona, que tothom veurà virginal, malgrat l'infantament. I en sis dies teixirà una creença amb incredulitat, que silenciarà pels segles dels segles amb l'antagònic, que anomenarà, diguem-ne, Llucifer l'infame. Perquè els fidels el combatin pacíficament. En el Seu propi nom.

Lluís Servé és un dels autors més prolífics del web Relats en Català on publica amb el pseudònim deòmises. També escriu periòdicament al seu blog personal Es desclou la tenebra... Ha triat com a imatge L'uomo che cammina de Giacometti. Diu que aquest home llarguíssim que emana tristesa simbolitza la seva manera d'escriure. Als relats d'en Lluís trobem sovint personatges sols o solitaris; als seus poemes hi ha nostàlgia i enyorança. Font.