Suposo que heu sentit a parlar d'en Valderas i el pis que va comprar a una entitat bancària després que aquesta desnonés l'anterior inquilí. No es tracta ni de lluny del cas més vergonyós de corrupció que ha sortit aquest mes a la llum. Al contrari, en Valderas no ha fet res il·legal. Però sí que es tracta d'una història molt potent que parla dels límits de l'idealisme.
Un senyor rep la visita d'un comunista que va porta per porta (com un testimoni de Jehovà o un venedor d'enciclopèdies) intentant captar camarades per a la causa.
-I de què va això del comunisme?
-Doncs es tracta de distribuir les riqueses entre tots.
-Ah, molt bé. I com es fa?
- Molt senzill. Li ho explicaré amb un exemple. Si vostè té dues cases, una serà per a vostè i l'altra per al partit, que li donarà un ús col·lectivista que beneficiï la societat.
-Sembla just.
-És clar. I el mateix si vostè té dos cotxes. Un per a vostè i l'altre per al partit.
-Fantàstic. Quina bona idea...
-I si tingués dues bicicletes, el mateix. Una per a vostè i l'altra...
-Ah no, per aquí sí que no hi passo! Això ja és massa, quina falta de respecte per la propietat privada!
-Perdoni però no l'entenc. Vostè està disposat a renunciar a una casa i un cotxe per la causa però no a una bicicleta?
-És que de bicicletes sí que en tinc dues!
IU, partit del qual Valderas n'és un destacat dirigent, ha encapçalat agressives polítiques contra les entitats bancàries, ja que consideren que tracten injustament els desnonats. Però resulta que Valderas, en el seu moment, va permetre que el seu veí es quedés sense vivenda i endeutat amb el banc. I aquí està la potència de la notícia: un idealista d'IU disposat a ajudar als desnonats... sempre i quan sigui amb els diners d'algú altre. Expropiarà totes les cases i cotxes que calgui als malvats banquers però si es tracta de compartir bicicletes... Fins aquí podíem arribar!
En tot cas, l'objectiu d'aquest post no és criticar a IU. Només volia utilitzar la notícia per obrir una reflexió que em sembla molt interessant: a què estem disposats a renunciar pels nostres ideals? L'acudit de la bicicleta posa preu als ideals del candidat a comunista (l'ideal de justícia social comunista no sembla valer més que el preu d'una bicicleta). Els no idealistes diuen que tothom té un preu. Que qualsevol de nosaltres faria qualsevol cosa si el xec té prou zeros a la dreta.
Jo estic segur que hi ha moltes persones que tenen alguns valors per sobre dels diners. Però pel que fa als ideals polítics, està clar que cotitzen a la baixa. Encara hi ha entre nosaltres persones que van arriscar la seva vida pels seus ideals polítics. O que van anar a la presó per aconseguir la llibertat del país. Avui, després de més de trenta anys de democràcia, no conec a gaire gent que donés la vida o anés a la presó pels seus ideals polítics. És més, amb prou feines n'hi ha que els valorin més que a una bicicleta.
Fi de cicle? Quan els grans escàndols són immorals, però no il·legals, és que el sistema fa aigües.
ResponEliminaVal a dir que com a exemple d'escàndols immorals però no il·legals potser hauria triat algun altre personatge: Zaplana, Aznar, Rato, González, Solbes o qualsevol d'aquests personatges que han rebut sous més que milionaris com a contraprestació a favors que van fer mentre eren al govern.
EliminaEn Valderas, al costat d'aquests és ben poca cosa. El que cou en aquest cas és la manca de coherència, el "fes el que jo dic i no el que jo faig".
Aquest acudit de la bicicleta l'explica el meu pare, també, que és de dretes (moderat) i li agrada posar-nos en evidència, a les bones persones d'esquerres immaculades.... Potser sí que tots som egoistes i tenim un preu, els de dretes obertament i els d'esquerres de manera velada, i que no ens agrada renunciar al que tenim (i considerem merescut). Per això, més val no donar l'opció i que el sistema garanteixi -independentment de la bona voluntat- que ningú tingui dues bicicletes fins que tothom no en tingui almenys una (partit inclòs). Bé, no ho sé, és ben utòpic, igualment...
ResponEliminaCrec que l'esquerra necessita més que ningú altre un discurs creïble. Per això no pot ser que polítics destacats d'esquerres deixin tan en evidència que no es creuen els seus propis discursos.
EliminaQuan això passa, només hi veig dues alternatives raonables: o es canvia la línia ideològica (a partir d'ara el partit no estarà tan en contra de l'actuació dels bancs vers els desnonaments) o es fan fora les persones que han actuat igual que els bancs.
Com a exemple semblant, fa escassos dies va dimitir un responsable de trànsit de la Generalitat que havia estat enxampat conduint a 160 per l'autopista.
com al major perjudicat de catalunya pels lladres de bicis, està clar que valoro més una bici que les idees polítiques.
ResponEliminaNo t'han robat mai les idees polítiques?
EliminaBon post! És ben cert que en el pla teòric en general som capaços de sostenir idees que en al moment de posar en pràctica se'ns fan difícils si ens afecten negativament. Serà la condició humana?
ResponEliminaTot i que hi ha alguns casos com el del president d'Uruguai, José Mújica, que fan mantenir l'esperança!
Jo crec que es pot arribar a una democràcia millor a partir d'anar prenent bones decisions que ens hi acostin (des de votar el partit "menys dolent" a participar activament en iniciatives legislatives o de la societat civil o fer pedagogia dels valors democràtics). Hi ha democràcies que funcionen millor que la nostra (tu parles del president d'Uruguai, a mi m'agraden les democràcies escandinaves).
EliminaPer desgràcia, també podem fer el camí cap a democràcies més corruptes i demagogues. Em ve al cap la Itàlia de Berlusconi.
L'acudit sempre m'ha semblat molt "cutre" i curt de mires. En cap cas parla dels medis de producció ni de la gent que té 5000 bicicletes a canvi que la resta no puguin tenir-ne i que aprofitin aquestes 5000 per treure llibertat als altres.
ResponEliminaEl problema d'on estem disposats a arribar per les nostres idees depèn de l'estimació que fem de com respondrà la societat. Si resulta que jo em sacrifico perquè el veí tregui benefici, sense cap més millora i a més se'n rigui de mi serà difícil actuar. A la societat actual ha calat molt la manca de solidaritat, i el sortir-se'n tot sol sense pensar amb la resta. Molts voldrien ser rics encara que això impliqui passar per sobre dels altres. Des d'aquest punt de vista la inversió d'energia en segons que no té sentit.
Jo crec que l'acudit caricaturitza molt bé una "virtut" que tenen moltes persones per entendre que la solidaritat és bona quan es tracta de rebre però no tant quan es tracta de donar.
EliminaD'altra banda, estic d'acord amb tu quan dius que en la nostra societat hi ha una manca de solidaritat i que és difícil ser solidari sense la "fe" que l'esforç que fem redundarà en un món més just. Per això, el primer pas és exigir als qui reparteixen la solidaritat que actuïn amb escrupolosa ètica.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHe eliminat el missatge anterior perquè no m'explicava prou bé. No comparteixo aquest discurs perquè no fa distinció entre el que pot ser una possessió legítima i honesta, d'altres tipus de possessions aconseguides de forma injusta i amoral. És honest aconseguir riquesses especulant amb els habitatges i els aliments? I es podrien posar altres exemples.
EliminaEn primer lloc, Consol, jo he fet un article, no pas un discurs. I el tema de l'article, el que he volgut transmetre, és el mal que fan a la democràcia els qui actuen sense coherència. És a dir, els que diuen una cosa i fan la contrària.
EliminaPodríem parlar també del polític catòlic que vota contra l'avortament i després troba la manera de "resoldre el problema" de la seva filla. O del responsable de trànsit que circula a 160 per hora.
Jo no he entrat a valorar en cap moment si IU té una posició correcta o no respecte als desnonaments. Simplement he destacat que, vist el que ha passat amb en Valderas, no sembla que hagin actuat de forma gaire coherent. Crec que està clar que el tema de l'habitatge, les hipoteques, la bombolla i els desnonaments és molt complex i de molt difícil solució. Sobretot perquè qui es va enriquir més (les constructores) ho va fer legalment i s'ha emportat els diners. I ara bancs, compradors de pisos i Estat (el contribuent) s'han de menjar entre els tres el marró dels deutes.
La historia de la bicicleta no la coneixia però és boníssima. A què estem disposats a renunciar pels ideals? És difícil, crec que perquè es donin grans renúncies calen situacions més extremes, que posin a les persones en el límit.
ResponEliminaSí, calen situacions límit. La pregunta és: volem realment situacions límit?
EliminaEm penso que faré un segon post sobre això. Gràcies per la idea.
És un acudit molt encertat aquest de la bicicleta i el cas Valderas, reusumeix la misèria humana en poques línies, però planteja't una altra cosa, la primera és la realitat del normòpata, del normal dit en altres paraules, plantejar-se la unió del discurs de l'amo o del capitalista i l'histèric, però els perills que pot portar pensar-ho, perquè hi ha coses que es poden pensar però no sentir, els perills que pot portar és deixar-se endur pel pensament únic, per la luteranització del món, del tot és com és i Déu ja sap el que passarà i no podem fer-hi res, el que pot passar d'ací a vint, quinze, trenta o quaranta anys és que dos mil persones tinguen tots els diners del món, tota la plusvàlua i el que açò significa d'instint de mort, d'activitat en contra de la passivitat o de la igualdat de la libido, què passaria? Que podriem eliminar-nos per qüestions estètiques, per ser més rossos, més prims o més baixos, o per tenir una o altra malaltia a banda de fer-nos exactaments majordoms dels seus comprats objectes de desig, cosa que defineix el discurs capitalista, en el que tots hi estem en molts moments del dia. El que cal és tenir ben clar que podem canviar la realitat, que no estem com deia Leibnitz en el millor dels móns possibles quan per una porta dues policies amb un administrador poden dir-te:_Ha d'anar-se'n vostè d'aquesta casa i té fins a les dues de la matinada per a arreplegar els trastos.
ResponEliminaCanviar les coses amb el menor sotrac possible, Marx ho intentà, les repercusions el comunisme i la II guerra mundial, ja és hora de que aprenguem, sense haver de cantar la vella cançò "...si todo el mundo cantara mi canción..." jo sé com tu que és molt difícil, però l'humanisme hauria de prohibir si més no les plusvàlues, que no és més que la dominació dels del discurs o de quan estem al discurs de l'amo o del capitalista al de l'histèric en base a la dominació i l'instint de mort. La socialdemocràcia ho va intentar, hui el neoliberalisme amb polítiques nefastes a llançat enrere tot el que s'havia avançat, però ¿una altra política és possible? Jo com a humanista no puc, no dec dir que no.
Una abraçada
Vicent
Sens dubte hi ha un camí en algun lloc que du a un món més just. Potser no és el camí més fàcil, no hi anirem a parar per inèrcia i per això cal, com a mínim que qui ens hi dirigeixi tingui 3 grans qualitats: una gran bondat, una gran intel·ligència i un discurs coherent.
EliminaNo entraré a valorar els dos primers punts perquè en política i en economia es difícil posar-se d'acord, encara que presentis bons arguments. Es discuteix més amb emocions que amb raons. Per això m'he centrat en el tercer. La credibilitat és un bé sagrat o ho hauria de ser.
Hi ha un altre acudit que diu que un home va per la muntanya i cau i rodola i queda penjat d'una branca sobre un precipici mortal de necessitat. I demana socors. I sent una veu que li diu "deixi's anar i vindran dos angelets que l'agafaran amb gentilesa dels braços i el dipositaran de nou sobre el terra amb suavitat". I ell respon "Que hi ha algú més?".
Doncs això, que si han de venir a salvar-nos, haurem de confiar en ells. I episodis com aquest no ajuden, precisament.