Què passarà si perdem els ideals?

La setmana passada vaig parlar del preu dels ideals i vaig suggerir que cotitzaven a la baixa. La Loreto Giralt em comentava que calen situacions extremes per tal que estiguem disposats a grans renúncies. I això em va fer pensar: val la pena pagar aquest preu pels ideals?

En principi, la pèrdua dels ideals es percep com un procés negatiu. Moltes persones creuen que els ideals revaloritzen les persones. Que un individu sense ideals és frívol, ximple, sense substància. I una societat formada per individus com aquest és decadent.

Però posem-nos a l'altre extrem. Volem una societat formada per persones amb ferms ideals, capaços de matar i de morir per allò que creuen? Algú que posa els seus ideals suprems per sobre del respecte a les persones i a les lleis no és un fanàtic? Una societat de fanàtics és millor que una societat de frívols?

Després de la guerra, els americans van destruir alguns dels grans ideals japonesos. L'emperador va deixar de ser un Déu i ja no va valer la pena prendre's les coses tan seriosament. Japó es va frivolitzar. En canvi, els EEUU, després de guanyar la guerra, van assumir la responsabilitat de seguir defensant els ideals del "món lliure" contra tots els perills passats, presents i futurs.

Potser podríem apostar per un terme mig però en el fons estem pensant en una altra cosa: està bé que la gent tingui ideals però sempre que siguin els correctes. I quins són els correctes? Doncs, evidentment, per cadascú els seus. Si jo cregués que els ideals bons són uns altres, els incorporaria com a propis. Alguns intuïm que potser no sempre tenim la raó però si sabéssim del cert on ens estem equivocant, canviaríem aquestes conviccions.

Per tant, la qualitat dels ideals és difícil de concretar. I sovint passa que els qui defensen amb més vehemència els seus ideals són els qui menys ho haurien de fer. Es diu que la ignorància és atrevida i, molts cops, és veritablement pesada. D'altres és ofensiva, gens respectuosa, violenta. Com passa en literatura, normalment la forma acaba íntimament lligada al fons. I qui defensa idees prehistòriques ho acaba fent a cops de bastó.

En el fons, la naturalesa dels ideals, quan aquests es porten a l'extrem del fanatisme, acaba sent irrellevant. L'obediència al dogma esdevé l'únic que importa. Sense possibilitat de discrepància, ni espai per a la reflexió, què més dóna ser comunista, feixista o integrista islàmic? L'únic que cal fer és seguir el líder.

En canvi, les formes sí que em semblen importants. Perquè no és el mateix escoltar l'adversari polític i intentar aprendre d'ell que interrompre'l a crits. No és el mateix llegir el món a través de l'observació objectiva i la reflexió que de fer-ho a través dels prejudicis i les opinions preconcebudes. No és el mateix argumentar amb dades reals que fer-ho amb fal·làcies i injúries.

Deia un destacat polític català que havia fet molts amics entre parlamentaris d'altres partits. En canvi, amb gent del seu propi partit no hi havia tan bona relació. A mi em passa el mateix: els qui opinen el mateix que jo però ho defensen amb crits i insults em treuen de polleguera. En canvi, simpatitzo cada cop més amb els qui tenen idees diferents però les plantegen amb respecte i amb enginy.