dimarts, 16 de juliol de 2013

Què passarà si perdem els ideals?

La setmana passada vaig parlar del preu dels ideals i vaig suggerir que cotitzaven a la baixa. La Loreto Giralt em comentava que calen situacions extremes per tal que estiguem disposats a grans renúncies. I això em va fer pensar: val la pena pagar aquest preu pels ideals?

En principi, la pèrdua dels ideals es percep com un procés negatiu. Moltes persones creuen que els ideals revaloritzen les persones. Que un individu sense ideals és frívol, ximple, sense substància. I una societat formada per individus com aquest és decadent.

Però posem-nos a l'altre extrem. Volem una societat formada per persones amb ferms ideals, capaços de matar i de morir per allò que creuen? Algú que posa els seus ideals suprems per sobre del respecte a les persones i a les lleis no és un fanàtic? Una societat de fanàtics és millor que una societat de frívols?

Després de la guerra, els americans van destruir alguns dels grans ideals japonesos. L'emperador va deixar de ser un Déu i ja no va valer la pena prendre's les coses tan seriosament. Japó es va frivolitzar. En canvi, els EEUU, després de guanyar la guerra, van assumir la responsabilitat de seguir defensant els ideals del "món lliure" contra tots els perills passats, presents i futurs.


Potser podríem apostar per un terme mig però en el fons estem pensant en una altra cosa: està bé que la gent tingui ideals però sempre que siguin els correctes. I quins són els correctes? Doncs, evidentment, per cadascú els seus. Si jo cregués que els ideals bons són uns altres, els incorporaria com a propis. Alguns intuïm que potser no sempre tenim la raó però si sabéssim del cert on ens estem equivocant, canviaríem aquestes conviccions.

Per tant, la qualitat dels ideals és difícil de concretar. I sovint passa que els qui defensen amb més vehemència els seus ideals són els qui menys ho haurien de fer. Es diu que la ignorància és atrevida i, molts cops, és veritablement pesada. D'altres és ofensiva, gens respectuosa, violenta. Com passa en literatura, normalment la forma acaba íntimament lligada al fons. I qui defensa idees prehistòriques ho acaba fent a cops de bastó.

En el fons, la naturalesa dels ideals, quan aquests es porten a l'extrem del fanatisme, acaba sent irrellevant. L'obediència al dogma esdevé l'únic que importa. Sense possibilitat de discrepància, ni espai per a la reflexió, què més dóna ser comunista, feixista o integrista islàmic? L'únic que cal fer és seguir el líder.

En canvi, les formes sí que em semblen importants. Perquè no és el mateix escoltar l'adversari polític i intentar aprendre d'ell que interrompre'l a crits. No és el mateix llegir el món a través de l'observació objectiva i la reflexió que de fer-ho a través dels prejudicis i les opinions preconcebudes. No és el mateix argumentar amb dades reals que fer-ho amb fal·làcies i injúries.

Deia un destacat polític català que havia fet molts amics entre parlamentaris d'altres partits. En canvi, amb gent del seu propi partit no hi havia tan bona relació. A mi em passa el mateix: els qui opinen el mateix que jo però ho defensen amb crits i insults em treuen de polleguera. En canvi, simpatitzo cada cop més amb els qui tenen idees diferents però les plantegen amb respecte i amb enginy.

16 comentaris:

  1. Semblava que amb la Il·lustració s'havia aprés a valorar les persones per sí mateixes, en comptes de fer-ho en funció del que creien o a qui obeïen. I després va arribar la II Guerra Mundial...
    Potser la tolerància seria l'únic valor que es podria portar a l'extrem, però tampoc n'estic segura.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Durant la guerra civil espanyola, un dels cartells de propaganda republicana cridava al món que no s'havien de tolerar certes coses:

      http://www.iwm.org.uk/collections/item/object/1122

      Potser això no és el que entenem pròpiament com a tolerància. Però avui en dia sí que podem trobar una frontera que posa a prova la tolerància. Hem de tolerar els intolerants? Els qui no respecten la llibertat? Hem de tolerar els burkes i les ablacions com a fets propis d'una cultura diferent de la nostra?

      Les solucions potser no hi són ni en la Il·lustració, com bé comentes. Fa uns anys vaig llegir que l'Alemanya que va votar a Hitler era la nació més culta d'Europa en aquells temps. Però això no va impedir que fos seduïda pels ideals nazis.

      Suprimeix
  2. Aquests son els meus ideals, si no li agraden en tinc uns altres...
    Ideals, principis, es el mateix, no?
    Dec ser un frívol, ximple i sense substància perquè em preocupen poc els ideals.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, llavors entenc que tu ets marxista, no?

      Potser podia haver plantejat aquest post a través del marxisme. De si era preferible adorar en Karl o en Grouxo.

      Suprimeix
  3. Crec que hi ha ideals acceptables i no acceptables basant-se en si respecten als altres o no. D'aquesta manera ho hi ha un únic pensament que és el pitjor que pot passar. Una altre qüestió és aquells que tot respectant altres ideals actuen de manera que els anul·len i a la pràctica actuen de manera autoritària.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo he conegut a gent de diverses fílies que tenen en comú el fet de pensar que els qui no són de la seva corda són imbècils. Potser no es pot culpar d'això a la ideologia que professen però no deixa de ser curiós com totes les ideologies tenen el seu club de sectaris.

      Suprimeix
  4. Molt bon article, sí senyor! M'agrada la reflexió final, a mi em passa el mateix... valoro molt més el respecte, l'enginy i l'argumentació ben feta que els ideals purs que pugui tenir una persona. Una vegada una persona em va acusar de no tenir ideals pel sol fet de no compartir els seus.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia. Suposo que per a certes persones tenir ideals contraris als seus deu ser encara pitjor que no tenir-ne. Una cosa és no ser dels seus i una altra, ser "de l'enemic".

      Suprimeix
  5. Tu ho deies, bondat, coherència i intel·ligència, són les tres qualitats per a esdevenir un bon guia, i de fet no hem de buscar els ideals ni la manca d'ideals sinó aquestes tres coses com tu bé dius, ara, cal que els bons polítics, o per a que isquen bons polítics cal que hagen passat un temps molt magre, imagina't els sindicats d'ara, els sindicalistes són part de la patronal i simplement es limiten a negociar els despatxaments, mentre que els antics feien conquestes, o el Felipe González que va posar per davant en el congrés del PSOE socialisme abans que marxisme llevant tota una història molt arrelada a aquest partit, això només ho pot fer un gran home, o el Adolfo Suárez fent una transició exemplar, líders com aquest no ixen ara i no perquè siguem menys intel·ligents ni perquè el sistema educatiu siga pitjor sinó perquè no han passat penúries de tot tipus, cal una guerra per a que la pau siga valorada o cal una dictadura per a què la democràcia ho siga, és molt trist i hem d'intentar que no siga així però malauradament té molt de real, de fet quan una persona passa per un tràngol dur és quan més aprén i més s'estima la vida, en fi que l'ésser humà i els alemanys podrien ensenyar-nos una mica i dic només una mica, en que en base a una educació es pot desarrelar el racisme i la xenofòbia per exemple de les seues societats, tot i que sempre els hi ha de tot tipus i és més que un problema de sistemes educatius, en fi, que ja pose fi, per a que fruisques del meu comentari l'he de posar fi també com el discurs que t'he fet al damunt.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És cert que les circumstàncies adverses de vegades serveixen per treure de les grans persones tot el seu potencia. Malauradament, també pot passar el contrari. Que el dolor ens faci insensibles, cruels, malvats. Per això sóc poc partidari de buscar sempre els camins més arriscats. No hauria de caler ser un heroi cada dia. Millor reservar l'èpica pels moments estrictament necessaris.

      Suprimeix
  6. Jo diria que els ideals, per a ser positius, han d'acomplir algunes condicions:

    -Ser revisables i canviables. Cas que el posseïdor dels ideals en algun moment evidenciï que són falsos o contraproduents els ha de substituir per la seva versió corregida o senzillament abandonar-los. Aquella famosa lloança tan tòpica als que conserven els seus ideals no és res més que una fal·làcia, perquè potser conserven els ideals perquè són imbècils.

    -Cal tenir com a ideal suprem el respecte a les persones per damunt de qualsevol opinió o idea. Sense aquesta condició els ideals no són dignes de la persona humana. Per culpa de no acomplir aquesta condició hi ha hagut guerres que s'han dit guerres santes, assassinats que s'han dit execucions o autos de fe, menyspreus que s'han dit excomunions, etc.

    -Han de defensar un bé per a tothom, i ser considerats com a mitjans, mai com a finalitats ni com a signes identitaris d'un o més grups.

    -Han de respectar els qui defensen ideals diferents i de vegades incompatibles.

    Penso que són necessaris en el sentit que allò que defensem i creiem necessita ànima i sentiment, però s'han de tenir ben controlats (com qualsevol animal salvatge).

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bona reflexió, Jeremias. M'agrada especialment el primer punt perquè es nota que ets de ciències. Crec que a la gent de lletres li manca de vegades aquesta visió falsacionista.

      Els dos següents punts em recorden a les lleis de la robòtica d'Asimov. Potser ho aprofiti per escriure un article un dia d'aquests.

      I l'últim punt és el que trobo més difícil. Per exemple, tu mateix, has de respectar els qui no estan d'acord amb cap dels 4 punts que has exposat?

      Suprimeix
    2. Sí. Els haig de respectar. La qual cosa no vol dir que no em defensi si em volen portar a la foguera. :-)

      Suprimeix
    3. Aquí obriríem un debat molt interessant: com ho podem fer per evitar que ens portin a la foguera sense fer res que els pugui ofendre? Perquè a més aquest tipus de gent s'acaba ofenent per tot.

      Suprimeix
  7. Jo els ideals els guardo de portes cap endins i cuidant molt el que dic i a qui li dic. M'he trobat gent que entra en conflicte amb les teves opinions i es deixa porta per la seva conviccio de tal forma com a unic fi de no veures desprestigiat. Per por al canvi i a que els teus arguments li facin reflexionar. Hi ha altra gent que et bombardeja a preguntes per a que et quedis sense arguments. Els importa un bledo la teva opinio i nomes ho fan per a que callis o per sentir-se victoriosos en el contrast d'opinio. Es per aixo que m'he creat el meu espai, el meu refugi: davnez.wordpress.com. Felicitats pel blog Sergi. Una abraçada

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi ha gent que guarda els ideals ben endins, quasi amagats i gent que els mostra a les primeres de canvi. Els ideals són una mica com la roba, que cadascú decideix com es mostra als altres, si despullat, provocatiu, conservador, elegant, a la moda, frívol,...

      M'alegra que el teu blog t'hagi servit per expressar-te amb llibertat i explorar els teus pensaments a través de l'escriptura.

      Suprimeix