dilluns, 22 de juliol de 2013

Com ens defensem del totalitarisme?

No m'agrada parlar de política en aquest blog. En primer lloc perquè és un blog relacionat amb temes de literatura. En segon lloc perquè no m'agrada fer de ciberprofeta. I en tercer lloc perquè quan parles de política corres el risc que algú que no pensa com tu s'acabi irritant (i vull que llegir Àtoms i Lletres sigui una experiència agradable per al lector. Que acabi la lectura del post amb un somriure o amb la sensació d'haver tret algun profit dels minuts que ha dedicat a llegir-lo).

El problema és que va haver-hi comentaris dignes d'obrir bones reflexions i no m'he pogut resistir a parlar de nou de política. M'he autoconvençut que algú pot trobar de profit aquestes reflexions que estem fent entre tots i que això ens pot ajudar a aprendre a discutir de política de forma més civilitzada i respectuosa. En Jeremias va proposar una sèrie de criteris que han de complir els ideals per ser positius. El darrer d'ells era "Han de respectar els qui defensen ideals diferents i de vegades incompatibles". Després aclaria que ell respectaria els qui tenen ideals irrespectuosos "La qual cosa no vol dir que no em defensi si em volen portar a la foguera".

I aquesta és la pregunta que plantejo avui: com ens defensem dels idealistes amb torxes? Sovint ens queixem dels polítics, del sistema i de la poca llibertat de la que gaudim. I oblidem que podríem estar molt pitjor. Que al llarg de la història i de la geografia quasi tots els governs que s'han implantat en aquest planeta han estat terriblement pitjors que el nostre. Sense cap mena de democràcia, sense llibertat d'expressió, discriminant a diferents grups ètnics, religiosos o ideològics, sense garanties legals de cap mena, amb violentes repressions de la dissidència. Tot això se sacrifica a canvi d'un o diversos ideals suprems (déu, pàtria, revolució,...).

Potser una de les causes de la poca llibertat de la que gaudim és que un país amb un cert grau de llibertats permet als fanàtics una sèrie de llibertats que els fanàtics no permetrien si fossin al govern. Un cop el país ha caigut al forat del totalitarisme, és molt difícil treure'l d'allà. Per exemple, hi ha el cas de la Malala, que vam comentar fa uns mesos: una nena que converteix el fet d'anar a l'escola en un acte d'heroisme. O el d'aquesta dona noruega. Mentrestant, a països amb més llibertats, els fanàtics no només no reben cap tret per defensar les seves idees sinó que tampoc se'ls sanciona ni se'ls impedeix organitzar-se i fer proselitisme.


A 1984, Orwell atura el rellotge de la Història. El totalitarisme s'ha imposat definitivament i derrocar-lo esdevé una autèntica utopia. Font.

Per tant, es tracta d'una lluita desigual. Com si un boxejador hagués de respectar les regles mentre que l'altre pot donar cops per sota la cintura, donar puntades de peu o estavellar cadires contra el cos del seu adversari. Mentre el boxejador honest sigui molt més fort que l'altre, es pot permetre el luxe de seguir les regles. Però què ha de fer quan l'altre comença a tenir possibilitats de guanyar? Ha d'infringir algunes regles? Ha de continuar fidel als principis i arriscar-se a perdre?



Discutir sobre religió amb algú d'un altre credo sense acabar enfadats pot ser una tasca realment complicada. Font.



Alguns països democràtics opten per prohibir els moviments que consideren totalitaris. Però això elimina bona part de la llibertat de dissidència al sistema. A més, quan es prohibeix un moviment pel seu caràcter feixista, el ciutadà comença a preguntar-se quins altres moviments s'haurien de prohibir i quin criteri s'ha aplicat. Per exemple, quan es va prohibir Herri Batasuna, no quedava clar per què seguien operant legalment moviments clarament feixistes o d'ultra-dreta, alguns dels quals també justificaven o fins i tot exercien la violència.

També es pot impulsar l'educació, els valors del respecte, la cultura... però això tampoc és infal·lible. L'Alemanya que va votar els nazis era una de les nacions més cultes del món. I a països occidentals considerats socialment avançats, com França, Holanda, Àustria o Finlàndia, hi ha una quantitat de vots ultradretans gens menyspreable.

Així doncs, què hauríem de fer per evitar que els fanàtics ens portin a la foguera?

13 comentaris:

  1. Com defensant-se dels fanàstics? hmmm bona pregunta. Primer seria qüestió de probar de convèncels amb calma i bons arguments. Si no funciona hi ha dos opcions, la activa i la passiva, es a dir, donar-los per impossibles o bé amb electroshocks.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi ha una peli que es diu "The Last supper" on un grup de progres es dediquen a fer més o menys això. Conviden a sopar algú que ells consideren un fanàtic i l'intenten convèncer amb calma i bons arguments. Després, cap al postre, si no l'han convençut, l'enverinen.

      Suprimeix
  2. Crec que s'ha d'arribar a un consens i establir uns límits basant-se en els drets globals de les persones. La llibertat de cadascú té límits, allà on comencen alguns drets d'altres. Igual que no tinc llibertat per a matar un altre persona, no l'he de tenir per segons quines idees. Es complicat però crec que és la única manera.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El més difícil és posar-se d'acord en quins són aquests drets globals. Perquè això de limitar que els teus drets acaben on comencen els de l'altre ja existeix: són les lleis.

      El problema és que aquestes lleis poden dir que el teu dret a ser homosexual pot ofendre algú i en canvi, el dret d'algú altre a violar una dona o un nen pot passar per davant dels drets de la dona o el nen violats.

      Suprimeix
    2. No em vaig explicar bé (preses): cal anar acords per temes concrets basant-se en drets globals. Jo no acceptaria cap totalitarisme que impliqués una legislació on només ells tinguessin dret a opinar, manar i fer.

      Suprimeix
  3. Bona reflexió i bones preguntes, que jo tb m'he fet alguna vegada.
    De vegades, penso en allò que només l'home cau dos cops davant la mateixa pedra. I em pregunto perquè ho fem. Sempre som cíclics i malgrat les experiències passades, malgrat tot defensem la llibertat i aquesta ens porta a caure en els mateixos errors encara que tinguin noms diferents. De vegades penso que és inevitable. Que som així i que l'anhel de llibertat ens porta a quan la tenim, perdre-la.

    No sé si ens podem defensar dels fanàtics. M'agrada pensar que amb educació i entesa es pot arribar a conviure, xò això en si mateix, de vegades em sembla també ridícul perquè no tothom vol tolerar la diferència de l'altre. Sincerament, no et sé donar resposta i clamo les respostes que la gent et pugui donar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Diuen que la Història és cíclica. O millor, helicoïdal. Anem passant per els mateixos punts, tot i que amb algunes diferències. Suposo que en bona mesura és perquè tenim uns instints, una naturalesa que no ha canviat gaire en els darrers milers d'anys. Hem adquirit la cultura de la civilització però dins nostre continuem tenint impulsos primitius.

      Jo també espero a veure què diuen els comentaris d'aquest post perquè encara no he trobat cap resposta satisfactòria.

      Suprimeix
  4. És la pregunta del milió, Marx va plantejar que calia un equilibri entre amo, capitalista i esclau, treballador i en la lluita social evitar la debacle, Hegel entre amo i esclau, Lacan entre els cinc, o quatre discursos, i tots hem, han intentat donar una eixida raonable a aquest fet, però sembla que la paraula i la força de la vida ha d'imposar-se, sí o sí, si no no hi ha solució, i de tant en tant hi haurà una involuciió que ens duga a camins ja trillats i perversos sempre.
    Hem de tenir fe en les nostres forces, la fe és el que jo vinc ¿"venent"?.

    Una abraçada des de València

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això de Marx m'ha recordat a la moralitat de Metropolis: "El cor ha de ser el mitjancer entre el cap i els braços".

      Com dèiem l'altre dia, la intel·ligència ha d'anar de la mà de la bondat. Però, encara que ens posem d'acord en això, hi ha qui vol barallar-se per si és la intel·ligència qui ha de guiar la bondat o és a l'inrevés.

      Al final és una qüestió de quins valors són els prioritaris i, per sort o per desgràcia, aquí hi ha molta discrepància.

      Suprimeix
  5. No tinc ni idea de com pot fer-se però fa molta por que aquest tema tant complicat quedi en mans dels polítics, que no són precisament les persones més intel·ligents, cultes ni tolerants del món.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Digues-me ingenu però encara em nego a creure que tots els polítics són iguals. N'hi ha de més ximples i de més corruptes que altres.

      En aquest sentit, m'agrada que la societat s'organitzi en associacions que lluitin per un objectiu o una manera diferent de fer les coses però no em sembla bé oblidar-nos del poder del nostre vot.

      Suprimeix
  6. La defensa en contra del totalitarisme no pot contenir cap pràctica totalitarista. Perquè ens entenguem: em sembla una bajanada penalitzar, com es fa per exemple en alguns països democràtics del nostre entorn, la negació de l'Holocaust. L'individu ha de ser lliure d'expressar i defensar qualsevol merda que se li passi pel cap, per molt fora de lloc que estigui. En una comunitat educada i intel·ligent la diarrea mental cau pel seu propi pes. Per tant, més educació, més cultura i més intel·ligència, i deixar que els babaus quedin en ridícul per si mateixos. I això sempre amb el recolzament de la força d'una llei àmpliament consensuada, que posi límits a les conseqüències tangibles d'una ideologia (els atemptats, per exemple), però mai a les morals. Els individus hem d'aprendre a rebatre idees que ens semblen nocives, enlloc de sentir-nos injuriats de seguida i demanar l'engarxolament, lapidació o castració química dels que diuen bestieses.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La teva argumentació té el punt fort de la coherència. Sens dubte, en una societat ideal, la llibertat d'expressió hauria de ser total. I mentre els monstres totalitaris siguin petitets, crec que és raonable actuar així.

      El que no tinc tan clar és què hem de fer quan el Hitler de torn està a punt de guanyar les eleccions. (No està fent res il·legal tot i que sabem que ho farà quan guanyi les eleccions. El que passa és que llavors, ell serà la llei i decidirà què és legal i què no.)

      Suprimeix