dimarts, 2 de juliol de 2013

Figures literàries: Al·legoria de la cel·la.

Diuen que al soterrani del castell hi ha una cel•la, o potser n’hi ha vàries. És difícil saber-ho perquè el soterrani és fosc i laberíntic, com els racons de la memòria, i costa saber si ja s’ha passat abans per un lloc o no.

La cel•la no és gran ni tampoc petita. Alguns dies té quatre parets de pedra i d’altres en té més. De vegades hi ha una porta de fusta massissa i acer i d’altres podem trobar finestres amb barrots. Però molts cops només cal la certesa de saber-se inexorablement atrapats per mantenir tancats els presoners.

No se sap ben bé quants són els condemnats. Tant pot ser que en siguin vint com un miler. Les formes atzaroses de les parets i la feble il·luminació fan que la cel•la i tot el que hi ha dins aparegui desdibuixat, com un esbós d’una realitat a mig imaginar.



L'al·legoria consisteix en una metàfora continuada. En un text se substitueix un referent pel seu equivalent metafòric i tots els termes lligats al referent tenen una metàfora equivalent, de manera que es genera un text amb diversos nivells de lectura. Imatge extreta d'aquí.

Es veu que hi ha un mariner que mai es va arribar a embarcar. Li feia por l’aigua però no sabia fer cap altre ofici que no fos el de mariner. Es passava els dies a les tavernes del port escoltant històries de pirates, de països llunyans, de tresors amagats... De vegades començava a parlar ell també però de seguida es quedava travat, quan se n’adonava que no tenia cap història a explicar.

Hi ha també algú a qui tothom anomena l’Espectre. Uns dies sembla que la tènue llum de la cel•la el travessa per complet, com si fos un miratge. D’altres, se'n pot endevinar la tímida silueta però, en mirar-lo, sembla esvair-se. Un bruixot li va concedir el do de convertir-se en allò que ell es cregués capaç de ser. Podia haver estat un rei, un gran artista o fins i tot un Déu. Però la manca de confiança el va trair fins al punt de fer-lo quasi invisible. Encara amb prou feines és capaç de creure que existeix. 

Ningú coneix del tot la geometria de la cel•la però si hi ha un punt que podríem considerar que n’és el centre, allà hi ha asseguda una noia. A diferència de la majoria dels presos, ella creu que és possible sortir d’allà. I no només això, també afirma que coneix no una sinó dues-centes trenta-vuit maneres diferents de fugir. Però optar per una significa renunciar a totes les altres i vol estar segura de triar-ne la millor.

No només hi ha humans allà dins. Per exemple, hi ha el cavall d’en Lluc, un home que havia somiat amb guanyar fortuna i fama amb la seva espasa però sempre arribava tard. Anés on anés, algun altre cavaller ja havia rescatat la princesa o matat el drac de dos caps, o resolt l’enigma o vençut el maligne rei o bruixot de torn. Convençut que no hi havia una gesta per a ell, va acabar tancat al soterrani d’aquest castell.

És impossible saber si el Rei que mana en aquell castell baixa un cop al dia o tres cops al mes, doncs a la cel•la és difícil saber quan comencen o acaben els dies; el temps no és més que un concepte abstracte i inútil. Si els porta personalment menjar sempre que baixa no és pas perquè aquell Rei es preocupi pel benestar dels presoners. Al contrari, sempre intenta alimentar la part dels condemnats que fa que siguin presoners.

Així, al mariner li porta sempre gats, gossos o altres animalons que s’han ofegat. O altres dies també petits taurons amb dents esmolades o sinuoses serps d’aigua. A la noia que seu al mig de la cel•la li duu aliment per a l’intel·lecte: llibres que parlen de fugues, de laberints i mapes del castell que amplien les possibilitats de fugida. Aquest nou material sempre sembla millor que el que ha vist fins aleshores i allò la fa entendre que, molt probablement, la millor manera d’escapar no és cap de les que ja coneix. A en Lluc sempre li porta el mateix aliment que a un altre presoner i sempre quan aquest altre ja s’ho ha acabat. Cada dia és l’únic presoner que menja el mateix que algú altre. Finalment, abans de marxar sempre es queda mirant una branca de fonoll que duu a la mà i comenta, en veu baixa (però prou alt com perquè el senti tothom): “Que estrany, em sobra una ració. És com si ahir hi hagués algú que avui ja no hi és però no recordo a ningú a part dels que estic veient”. I, amb aquestes paraules, l’Espectre es fa cada dia una mica més invisible.


De vegades en Lluc s’imagina que aconsegueix alliberar tots els presoners. Que parla amb la noia i li fa entendre que qualsevol de les sortides que coneix és millor que restar un sol dia més tancada en aquella cel•la. Que troba les paraules per fer que l’Espectre recuperi la fe en si mateix. Que aconsegueix escapar amb el mariner cap a la torre més alta del castell i reuneixen l’aplom necessari per saltar tots dos fins al fossar. Que neden més ràpid que la por i assoleixen la riba. I allà hi ha una taverna on poden explicar la seva gesta.

Només que el mariner superés la por, la noia deixés de d’envernissar la seva fugida ideal amb més i més capes de perfecció i l’Espectre confiés en ell mateix, els murs d’aquesta cel•la desapareixerien per si sols, pensa en Lluc. Perquè per a cadascú d’ells estan fets precisament d’aquestes obsessions que els limiten. Només caldria que...

Però sempre apareix un dubte maligne a la ment d’en Lluc. Segur que algun altre cavaller ja ha alliberat abans uns presoners semblants. I si no ho ha fet encara, apareixerà just un instant abans que ell decideixi fer-ho. I llavors s’asseu al costat d’una paret i recorda, una per una, totes les històries de cavallers que algun cop ha sentit. Tots aquells herois que van ser els primers en arribar allà on se’ls necessitava. Com podia salvar tota aquella gent precisament ell, que no era capaç d’ajudar-se a si mateix i ensorrar els seus propis murs?

Diuen que, de tant en tant, algun dels presoners supera les pors o limitacions que l’engabien i pot escapar de la cel·la. I que, en tots aquests casos, algú acaba narrant les seves gestes. Però en aquestes narracions, per alguna raó, sempre s’omet que el personatge va ser presoner a una cel·la fosca d’un castell estrany. Potser, i només potser, aquesta història que encara no s’ha explicat pertany al cavaller Lluc, que un dia serà el primer en alliberar de manera heroica tots els presoners de la cel·la.

2 comentaris:

  1. No sé exactament si has fet tu el conte o l'has transcrit, però t'ha eixit perfecte, és l'alegoria de la cel·la de la vida, els cavallers que hi estem o que hi som i que o no confiem en nosaltres mateixos o arribem sempre tard, tot i que afortunadament o malaurada sempre hi ha algú que intenta o fins i tot amb el temps ho aconsegueix de traure'ns de la cel·la.
    Benvingut aquest cavaller però amb les reserves que dóna la llibertat, que no vulga posar-nos en una altra nova cel·la per a que li retrem els agraïments, molt bo.

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola, Vicent. El conte és meu, tot i que no tinc tan clar que hagi sortit perfecte.

      El vaig escriure per a un repte de Relats en Català, després d'escriure'n un altre que no va acabar de sortir. Aleshores vaig decidir escriure una al·legoria sobre el bloqueig literari on cada personatge representi una causa diferent de les que fa que els escriptors ens bloquegem (por a no ser original, perfeccionisme, falta de confiança en un mateix, etc). Llavors els vaig tancar tots a una mateixa cel·la, presoners d'un rei malvat, que representa aquella part de nosaltres que ens boicoteja contínuament). Per acabar, vaig deixar que en Lluc plantegés un final meta-literari obert (és aquesta la història que ha escrit finalment en Lluc i que ha aconseguit alliberar els presoners?).

      Després vaig veure que l'al·legoria també podia ser interpretada d'altres formes. Suposo que això prova que el relat no és "perfecte", potser ni està escrit de forma acurada. Però mentre faci pensar al lector, ja em dono per satisfet.

      Suprimeix