dimarts, 30 de juliol de 2013

Obsolescència programada

L'obsolescència programada forma part d'un model econòmic que sembla estar arribant als seus límits. Font



-Creus en el destí? -va dir.

Sovint em plantejava preguntes com aquella. Suposo que dur una vida així li deixava molt de temps per pensar i no tenia ningú més amb qui compartir les seves filosofades. Jo no era tan brillant com ella però també m'avorria molt i no m'importava distreure'm de tant en tant. Potser hauria triat altres temes però només ens teníem l'una a l'altra i això feia que la valorés especialment. Tants dies treballant juntes ens havien unit més del que mai m'hauria imaginat.

-Diria que som aquí per alguna raó, saps? -vaig contestar mesurant les meves paraules. Crec que el sentiment d'inferioritat intel·lectual feia que m'hi repensés molts cops per tal d'evitar semblar més ximple del que em sentia-. Estic segura que tenim una missió a complir aquí al món, d'acord amb la nostra naturalesa.

-De vegades sento un neguit dins meu. Tinc el pressentiment que estic arribant al final dels meus dies i no puc evitar pensar en això que dius; si he tingut una vida prou plena i de quina manera he aconseguit fer el que se suposa que venim a fer al món.

-Escolta! -vaig protestar-. Encara et queda molt temps de vida, n'estic segura. I en tot cas, deixa'm dir-te que segur que has tingut una vida fantàstica, que has il·luminat el món amb la teva mirada d'una manera que...

Em vaig aturar quan se li va escapar el riure. Vaig sentir-me una mica violenta perquè potser havia expressat de forma massa oberta els meus sentiments cap a ella. Però després em va mirar i somreia. I va passejar la mirada per tot el món que s'estenia a sota nostre. La taula de fusta amb tons de color xocolata i les quatre cadires on cada nit seien a alimentar-se els éssers mòbils. Les rajoles quadrades de color blanc, que reflectien la nostra llum. Les parets llises d'on hi penjaven tres quadres de paisatges llunyans. Les tres portes que donaven lloc a la vida, obrint-se i tancant-se i fent aparèixer i desaparèixer els éssers mòbils. També hi havia aquell aparell rectangular que feia sons i llums i que els mòbils es miraven sovint mentre seien al sofà.

Ella s'ho va mirar tot durant una bona estona i també em va mirar a mi. I després, tal com havia pressentit, es va apagar per sempre.



Aquest relat forma part de la sèrie sobre figures literàries. Avui toca la personificació. Imatge extreta d'aquí.

10 comentaris:

  1. Jo en un anterior bloc vaig fer un article sobre l'obsolescència programada i vaig fer la foto jo mateix. Vaig posar cinc pinces una tant més fràgil que la següent, jo el vaig arrodonir com vaig poder i la veritat és que es va fer per una solució a la crisi del segle XX però ja veus?

    Una abraçada

    Vicent

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'obsolescència programada és el model de la natura, que crea éssers vius amb data de caducitat. No és estrany que els humans l'hàgim intentat imitar. El que passa és que també hauria calgut imitar altres virtuts de la natura.

      Suprimeix
  2. Almenys elles saben que vénen a fer al món. Bon exemple de personificació

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Em va agradar el cas de la bombeta perquè vaig trobar molt maco que la raó de la seva existència fos donar una mica més de llum al món.

      Suprimeix
  3. Genial, Sergi! És una personificació tan ben feta que al final no em crec que parli només de la vida d'una bombeta. Jo hi veig més una gran metàfora, un relat simbòlic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo diria que és una personificació de doble sentit. La bombeta adquireix qualitats humanes i, paral·lelament i en sentit invers, els humans també adquirim qualitats de bombeta. Sí, nosaltres també estem programats per deixar de funcionar al cap d'un temps.

      Suprimeix
  4. Em sembla que amb els leds les bombetes ja no tindran aquestes converses tan filosofals, crec que els leds son més freds, més pràctics.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó que sovint, quan ens deixem de sentimentalismes, ens enfoquem a la part pràctica i les coses funcionen millor.

      Suprimeix
  5. Amb raó diem que de vegades se'ns encén la bombeta per referir-nos a les idees. I també aquestes bombetes tenen una vida breu. Una bona personificació, Sergi. M'ha agradat molt!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La llum i les bones idees estan lligades al nostre imaginari. Potser perquè amb la llum podem veure-hi, descobrir com és el món.

      Suprimeix