dimarts, 10 de juny del 2014

La censura, internet i el rei.

Com ja deveu saber, el setmanari El Jueves ha decidit acomiadar-se del rei amb una portada censurada. En aquest cas, per ser originals, no han necessitat la col·laboració del govern ni de la casa reial sinó que ho ha fet la mateixa editorial. Al capdavall, una tradició és una tradició.

Molts dibuixants estrella del setmanari han anunciat que marxen, en protesta per la decisió de la revista de retirar aquesta portada. Un gest que veuen incoherent amb la línia històrica de El Jueves.


El setmanari El Jueves ha jugat al llarg de la seva història un paper excessivament protagonista en el periodisme espanyol. Van criticar el govern d'Aznar quan ningú més ho feia (perquè havia comprat, despatxat o ficat a la presó la majoria dels mitjans d'àmbit estatal). I van aconseguir que la casa reial els censurés una portada.

No estem parlant d'un periodisme seriós, d'alt nivell, digne d'un Premi Pulitzer. No. Estem parlant de fer acudits. Acudits sobre la gent que ens governa. És a dir, aquí la notícia és el buit informatiu que va ocupar en alguna ocasió El Jueves. Milions de notícies i opinions silenciades pels grans grups de comunicació. Censura de facto.

En el cas de la casa reial, d'això en van dir pacte de silenci. L'omertà, que diria en David Fernández. Sota el pretext de protegir una figura que donava estabilitat a l'Estat, el periodisme espanyol va renunciar a fer la feina que el bon periodisme ha de fer en una societat lliure i democràtica: informar lliurement sobre els temes importants.

Però vet aquí que un dia el pacte es trenca i algú decideix que cal fer la feina que els periodistes no feien. Fixeu-vos en la línia vermella que puja al primer gràfic i la línia que baixa al segon gràfic:


Sabem que correlació no implica causalitat però en aquest cas... Font1. Font2

En resum, durant dues dècades ens repetien un i altre cop que el Rei ens va portar la democràcia, ens va salvar del 23F, era molt campetxano, tenia unes filles molt guapes i una dona amb un gran "saber estar". I, de sobte, comencem a sentir que li agrada anar de campamentos, que va matar el seu germà en un episodi sense aclarir, que no sabem tota la veritat del 23F, que cobra comissions pel petroli que Espanya importa, que té una fortuna de milers de milions d'euros de fosca procedència i que, per desconnectar, se'n va a matar óssos borratxos i elefants amb la seva amant. Enmig de tot això, el seu gendre està acusat de corrupció i el Fiscal es desviu perquè la Infanta no sigui jutjada.

I sí, sabem que no tot el que es diu al twitter és cert. Però amb els rumors passa una cosa: creixen en la foscor. Per exemple, a Corea del Nord es diuen autèntiques bestieses sobre el seu líder, el règim i el país. Però com que el règim manté una foscor informativa quasi completa, qualsevol rumor esdevé versemblant.

A la casa reial porten molt de temps entrenats en l'art de censurar i controlar els grans mitjans de comunicació vertical (pocs magnats de la premsa que controlen les grans audiències) però no saben com contestar a les informacions que s'escampen per les xarxes socials. No tenen arguments per entrar en el debat perquè fins fa poc no els han necessitat.

Així que aquests dies, Espanya viu dues realitats paral·leles. Els grans mitjans de comunicació donen suport als grans partits polítics espanyols per acabar la maniobra Felip VI. I mentrestant les xarxes socials qüestionen tots i cadascun dels motius pels quals tenim una monarquia a sobre. És com si un país del segle XX convisqués amb (i governés!) un país del segle XXI. Antic Règim contra Societat 2.0.

Mongolia no s'autocensura. Amb aquesta impactant portada es pregunta per què el rei ha d'estar al marge de la llei. Font

És a dir, que Internet ha permès una comunicació més horitzontal. Qualsevol pot escriure sobre qualsevol tema i així és molt difícil aturar les notícies que abans es censuraven fàcilment. Val a dir que això tampoc ens porta a l'edat daurada del periodisme. Es poden escriure moltes mentides, desinformar massivament a través de rumors o informacions descontextualitzades.

I sí, potser Internet acabarà tombant la monarquia borbònica però, què vindrà després?

Des de Catalunya, hi ha qui afirma que aquest episodi de l'abdicació i la previsible contestació republicana al carrer és l'enèssima maniobra de distracció per evitar la consulta del 9N. I que, pel que respecta a Catalunya, el més semblant a un monàrquic espanyol és un republicà espanyol.

Lluís Companys, 123è president de la Generalitat de Catalunya. Empresonat per la Monarquia espanyola. Empresonat per la República espanyola. Afusellat per la dictadura espanyola.

15 comentaris:

  1. Les noticies que censuren son les més famoses ^^

    PD: Un altre sobre la in-violació del rei

    ResponElimina
  2. No sé si és que la gent del carrer no entenem la figura del rei i de la monarquia en general, però la veritat és que no sé què hi pinta encara aquesta institució al segle XXI. Que garanteix què? Quina estabilitat? Si al final no té ni veu ni vot en res. Tampoc entenc aquesta defensa per part dels partits polítics majoritaris, que naturalment s'estén a tots els mitjans que tenen segrestats. És com si el cel els hagués de caure sobre el cap si van contra la monarquia, incomprensible. Però res, no preguntaran al poble què els sembla, per ells els que criden al carrer són quatre matats.

    Pel que fa als setmanaris d'humor, no tenen massa a veure amb el periodisme, però els acabem confonent. Qui no ha après una mica de política amb Polònia? No ho podem negar, hi ha tan poca transparència que acabem fent més cas a la paròdia que a la realitat. Si tinguéssim uns mitjans informatius realment lliures potser no caldria tot això, o almenys ningú no es posaria les mans al cap per les bromes. I la censura no existiria, és clar.

    Per cert, vaig fer una entrada per la Taula Periòdica de l'Escriptura, no sé si la vas veure...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El paper del rei és difícil d'entendre en ple segle XXI. Per mi és una reminiscència del feudalisme que encara està fortament arrelat a Espanya. Feudalisme que alguns coneixen com "la Casta", "El palco del Bernabéu" o "La economía del BOE". És a dir, tota aquesta xarxa de contactes entre famílies de tota la vida que viuen a costa dels pressupostos de l'Estat.

      Val a dir que una República no necessàriament els esborrarà del tot. El feudalisme té fortes arrels a l'estructura de l'Estat.

      Amb els mitjans de comunicació seriosos també hi ha un problema greu. En primer lloc, quins són aquests mitjans seriosos? On és el periodisme de qualitat a Espanya? Els grans mitjans estan controlats pels senyors feudals, com s'ha pogut veure en els darrers mesos, quan han saltat els directors de tres grans diaris (El Mundo, El País, La Vanguardia) perquè molestaven.

      Gràcies per participar a la Taula Periòdica. M'ha agradat molt el teu àtom :)

      Elimina
  3. Companys va tenir el trist rècord de ser condemnat per tres règims espanyols consecutius.
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Durant la monarquia va ser empresonat uns quants cops. Durant la República li van caure 30 anys, tot i que amb el canvi de govern del 36 el van alliberar. I amb l'afusellament ostenta el dubtós honor de ser l'únic president de govern del món escollit democràticament que ha estat executat.

      Tot un recordman.

      Elimina
  4. Ja ho va dir Freud, el més semblant a un homosexual és un heterosexual, i amb les altres coses passa quelcom de semblant, mira, hi ha un moment en què quan un parla des del discurs de l'analista ja no és sinó posat com a tebi o covard, és quan la paraula ja no té lloc, i només hi ha lloc per a les consignes i els colps, és quan un ja està alistat per la guerra, hem d'evitar a tota costa això, ja sé que hi ha moltes persones que santifiquen la veritat, quan és el menys important d'un discurs sinó que el que és important és la intenció, hi ha qui ja no té un eix, una figura sagrada, per una veritat mal entesa, és a dir pressa com a Veritat, és quan hi ha dues o tres o més que s'enfronten i una altra vegada la guerra, cal que humanitzem no el periodisme, que té tot el dret a parlar, cal humanitzar la intenció.

    Una abraçada des de València

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sovint la censura representa, no la imposició de la mentida ni de la veritat, sinó la negació del diàleg. El diàleg sorgeix de la discrepància i en ell es desenvolupen diverses visions d'un mateix fet. Però amb la censura s'esborren totes les visions menys una. I potser això es fa molt cops amb bones intencions però també passa sovint que les bones intencions no desemboquen en un món millor. Estic segur que molts franquistes estaven convençuts que el seu règim era el que més convenia al país però, amb aquesta bona intenció, van construir un règim monstruós.

      Elimina
  5. Es veu que ens consideren les persones com si fossin la seva herència; com si fóssim joies o quadres...A mi el què em costa més d'entendre és que el rei hagi de tenir immunitat. Després diuen que tots els espanyols són iguals davant la llei, perquè el rei pot fer el què li doni la gana?
    Companys la veritat és que va rebre per totes bandes, suposo que tant li era que a Espanya hi hagués monarquia com república...
    No sé perquè ens preocupem d' aquí a un temps ja s'ho faran...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Costa d'entendre si tens una mentalitat democràtica. Però a Espanya encara hi ha un bon grau de feudalisme que, com demostren alguns tics de la II República, no s'acaba canviant una monarquia.

      Elimina
  6. Jo, que sovint m'entretinc pensant en futurismes, fa temps que estic convençut que Internet és l'arma que acabarà enderrocant el sistema... o si no enderrocant-lo canviant-lo de dalt a baix. I m'agrada el punt de justícia poètica que té l'assumpte: Internet, una criatura sorgida dels laboratoris militars més obscurs, convertit en l'arma més efectiva per a la lliure expressió del poble. Em fa l'efecte que amb la popularització d'Internet els grans poders haurien pretès donar encara més "circ" a la gent, embadalir-la amb més brossa, però els ha sortit el tir per la culata. Internet és un monstre antisistema que creix més i més cada dia, i ja no se'l pot aturar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També hi ha escenaris futuristes en què les màquines es rebel·len i ens aniquilen. No sé si serà per bé o per mal però en quasi tots els escenaris futuribles, el poder d'internet estarà associat a grans canvis socials.

      Elimina
  7. No em sembla que el que més s'assembla a un monàrquic espanyol sigui un republicà espanyol, la república és democràtica per definició i la monarquia, no. Per tant, és més fàcil que un republicà espanyol estigui a favor de la consulta del 9N que un monàrquic, que estarà més d'acord en què les coses estiguin com estan pels segles dels segles. En tot cas, la censura d'RBA al El Jueves em sembla penosa, ridícula i patètica.... I pel que fa a les xarxes, sí, són un contrapoder horitzontal important, i encara haurà de ser-ho més...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La república és democràtica per definició, sí. Però la dictadura també pot ser democràtica per definició, si la defineixen com una "democracia orgánica". Al final, importa tant o més com es gestiona un règim que la definició que se n'hagi fet inicialment en una Constitució.

      I en aquest sentit, Espanya és un país amb fortes reminiscències feudals. Veiem als successius governs fills, nebots i néts dels antics cacics, ministres o governadors. Veiem les portes giratòries donant feines molt ben remunerades als exministres. En definitiva aquí no hi ha un capitalisme liberal (tipus USA) on els emprenedors amb bones idees triomfen i es fan rics. Aquí, tret de casos molt comptats, els rics de veritat són els agasajadores de la Corte, els senyorets del Palco del Bernabéu. No ha canviat gaire el panorama des de "La escopeta nacional": això és un país feudal.

      Que una república escapçaria part d'aquest feudalisme? Potser sí. De tota manera, pel que respecta a les llibertats del poble català, la Història de la II República és digna d'estudi. Et deixo amb unes paraules de Negrín, president socialista de la segona república:

      "No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una solución ¡España! No se puede consentir esta sorda y persistente campaña separatista, y tiene que ser cortada de raíz si se quiere que yo continúe siendo ministro de Defensa y dirigiendo la política del Gobierno, que es una política Nacional. Nadie se interesa tanto como yo por las peculiaridades de su tierra nativa; amo entrañablemente todas las que se refieren a Canarias y no desprecio, sino que exalto, las que poseen otras regiones, pero por encima de todas esas peculiaridades, España”.

      Elimina