Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11S. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 11S. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de setembre del 2019

Especial 11S. Pot David vèncer Goliat?

La història de la lluita de David contra Goliat és un símbol que dona esperances als qui s'enfronten amb enemics molt més grans que ells. La història té un punt de coaching: creu en les teves opcions de victòria i guanyaràs.

Òbviament, a la vida real, els forts guanyen més cops que els febles. I potser la història de David i Goliat compensa, amb una bona dosi de romanticisme, l'esforç que significa lluitar en el bàndol dels que juguen amb desavantatge.

Quan passeu sota aquesta escultura, penseu que simbolitza la història de David i Goliat. Font.


Fa un temps, en Xavier Sala i Martin feia ús d'aquesta història i ens acabava donant una visió interessant sobre com vèncer Goliat. Goliat era alt i fort, invencible en el combat cos a cos. Però David no entra en el combat cos a cos sinó que porta la lluita allà on la pot guanyar. David té bona vista i sap fer servir una fona. En el seu terreny, David és més fort que Goliat. Per tant, la història de David i Goliat no és una història del feble que guanya al fort sinó de com vèncer el teu enemic portant la batalla al camp on tu ets més fort que ell.

Diuen que Vercingetòrix va portar de corcoll Juli Cèsar amb una guerra de guerrilles que els exèrcits romans no sabien afrontar però que va ser derrotat quan es va creure més fort que Cèsar i va dur els seus exèrcits a batalla oberta contra els romans. Un cas similar és la guerra del Vietnam, que els americans no van saber guanyar malgrat la seva superioritat militar. O el front oriental de la IIGM, on els soviètics van derrotar els nazis amb l'ajuda del General Hivern. Altres batalles es van guanyar amb la ciència, com la Batalla d'Anglaterra, que els anglesos van guanyar gràcies a la invenció del radar, que donava avantatge sobre els avions alemanys. O la bomba atòmica, que donava una superioritat total als americans envers als japonesos.

Val a dir que un cop l'enemic també té la tecnologia que t'ha donat avantatge, l'avantatge desapareix. I has d'inventar alguna cosa nova.

En el terreny no militar, hi ha també exemples de lluites on els suposats febles han acabat guanyant. La fi de l'Apartheid, la lluita feminista, la lluita pels drets dels homosexuals... Crec que en totes elles hi ha almenys dos elements en comú: l'habilitat de triar escenaris favorables on lluitar i la perseverança.

Si heu vist Rocky, quedaria resumit en la frase "el bon boxejador entoma un cop i en dona dos, el mal boxejador n'entoma dos i no en dona cap". En un combat difícil, cal saber entomar els cops, ser resistent, perseverar però també saber triar els cops que poden fer mal a l'enemic.

Per tot això, si teniu pensat anar a algun acte de la Diada aquest any, us suggereixo un lema que cridar: IN, IN-TE, IN-TEL·LI-GÈN-CI-A.

dijous, 7 de setembre del 2017

Especial 11S: Dies estranys.

Falta menys d'un mes per l'1-O i hi ha la sensació de viure dies estranys, d'estar entrant en un territori inexplorat. Potser encara no vaguem per l'espai sideral però comencem a veure fenòmens inusuals.

Per exemple, era habitual que un partit polític es presentés a les eleccions amb un programa i, després de les eleccions fes accions de govern contràries a allò que havia promès. Una mena de "eps, que això que hem dit que faríem es veu que no ho podem fer, quina llàstima, eh?". Una d'aquestes promeses és el famós Apoyaré, un dels punts clau que històricament expliquen on som avui.

És cert que es critica a Junts Pel Sí que no hagin dut a terme fil per randa el full de ruta amb què es van presentar. Però també és cert que, en no tenir majoria absoluta, de vegades has de pactar i modificar allò que havies promès als teus electors. I, en tot cas, el que han canviat no és l'essència d'allò que van presentar com la manera de dur-ho a terme.

Aquesta manera ha vingut molt condicionada per pressions de tot tipus, com per exemple les amenaces judicials. I aquí trobem un autèntic Expedient X de la política: el polític al servei del votant.

Un dels misteris de l'1-O. On s'amaguen les urnes? Si us aixequeu ben d'hora ben d'hora l'1-O potser les podeu veure sortir del seu amagatall.


Estàvem molt acostumats als que es feien polítics per forrar-se. Alguns fins i tot ho admetien obertament. Però, on havíem vist justament el contrari? És a dir, ficar-te en política i córrer el risc que et confisquin tot el que tens?

Hi ha qui diu que el Procés serveix perquè els polítics de CiU escapin de la Justícia espanyola. Però això només seria possible en una Catalunya independent que, aquests mateixos, diuen que és impossible. I el que sí que està passant és que s'estan duent a terme accions judicials contra ells per un delicte tan terrible i antidemocràtic com posar urnes.

(
-Que no és per posar urnes, que és per desobeir el TC!
-Desobeir el què?
-La prohibició de posar urnes.
-Entesos. Queda aclarit.
)

Jo ara mateix no sé com acabarà tot això. Aconseguirà Catalunya la independència? Es podrà votar amb certa normalitat l'1-O? Quin resultat hi haurà i què passarà després de l'1-O? No faré pronòstics però sí que vull treure dues conclusions molt positives del que hem vist fins ara:

  1. Tenim uns polítics que se l'estan jugant, i molt, pels votants que vam dipositar la nostra confiança en ells. Quants de vosaltres us arriscaríeu, per exemple, a ingressar els impostos a la hisenda catalana si la hisenda espanyola també us els reclama i correu el risc d'haver de pagar dos cops o rebre un embargament?
  2. Els diputats actuals de JxS i la CUP veuen com un escenari probable la independència de Catalunya. En cas contrari, quin benefici obtindrien d'arriscar-se a ser perseguits judicialment per l'Estat espanyol?


Això comportaria un risc terrible per a tots vosaltres. Podria ser que s'acabessin els posts especials sobre l'11S que van apareixent al blog des de fa 4 anys. I hauria d'escriure sobre contes, ciència o altres temes que no interessen a ningú. Però bé, sempre ens quedarà rellegir l'històric:


dijous, 10 de setembre del 2015

Especial 11S: El desert dels tàrtars

El desert dels Tàrtars és potser l'obra més significativa de Dino Buzzati. Narra la vida de Giovanni Drogo, un militar destinat a la Fortalesa Bastiani, a la frontera nord del regne.

A la fortalesa no hi passa gairebé res i els militars allà destinats no fan altra cosa que esperar. L'enemic fa temps que no ataca però és una fortalesa de frontera, podria arribar en qualsevol moment. I així, en Giovanni, veu com la seva vida sencera es va escolant en aquesta espera, renunciant a tota la resta (família, amics...) per la possibilitat de la glòria d'una batalla que no acaba d'arribar mai.

També han fet una pel·lícula del desert dels Tàrtars, amb musica de Morricone. La podeu veure al Youtube.


Ara us faig una mica d'SPOILER però millor que seguiu llegint perquè sinó no entendreu el post. A més el llibre té un ritme tirant a lent d'acord amb aquest concepte central d'espera. I la peli suposo que també. Cap al final, l'exèrcit enemic finalment ataca. Però el pobre Giovanni està malalt i no pot participar de cap manera en la defensa de la fortalesa. La batalla que havia estat esperant durant tota la vida arriba massa tard per a ell. I en Giovanni es veia privat del moment que havia de donar sentit a la seva vida.

FI DE L'SPOILER

A Catalunya darrerament vivim una batalla molt complexa. De moment pacífica, per sort, tot i que amb atacs força mesquins, de vegades. I el cas és que hi ha qui porta anys esperant-la. Quan els independentistes eren minoria, ningú podia assegurar que arribaria un dia on ens juguéssim la independència.

I aquest dia sembla que ha arribat. Dic sembla perquè aquestes batalles on es combat amb vots, amb lleis, amb mobilitzacions populars i astúcies diplomàtiques són difícils d'entendre. I per desgràcia hi ha Giovannis que no hi podran ser. Després de tota o de part d'una vida esperant viure aquests moments, no hi podran ser.

Vull dedicar aquest Especial 11S a tots ells. Començant per la Xaro Pérez, que va morir recentment. I seguint per dues persones de la meva família, el Vicenç i el Manel, que per problemes de salut tampoc podran celebrar amb nosaltres aquesta diada.

Ah, i si veieu en aquests diaris espanyols alguna foto denúncia on es vegi una persona sostenint 2 punters, potser no és per inflar les dades d'assistents. Potser és que algú senzillament ha volgut canviar el final de El desert dels tàrtars i ha prestat una mà a un d'aquests Giovannis.

dimarts, 9 de setembre del 2014

V

Si en el capítol anterior parlàvem de V de Vendetta, avui toca parlar de V, una sèrie dels 80 que anava d'uns extraterrestres que venien a la Terra. Confesso que agafo la idea del blog d'en Jordi Dausà, Tardes de Birres.


V era el símbol de la resistència. Font

Al principi semblava que els extraterrestres venien en son de pau però va resultar que no, tot i que degut a astutes maniobres de control dels líders terrestres, molta gent seguia pensant que sí. Fixeu-vos si eren perversos aquests extraterrestres que no eren com nosaltres sinó que sota la seva falsa pell humana en tenien una de lagarto. A més, menjaven rates vives senceres.

Quan vaig veure aquesta sèrie tenia 5 o 6 anys, així que no recordo els detalls de la trama. Recordo que, per alguna estranya raó, als nens ens encantava. Fabricàvem pistoles com les dels extraterrestres dibuixant-les sobre un paper i retallant-les i jugàvem amb elles al pati. Era difícil jugar-hi perquè gairebé tothom volia fer de Donovan o, en el seu defecte, de membre de la resistència. Pràcticament ningú volia fer de lagarto. Potser les batalles amb pistoles làser (crec que hi devia haver una lluita per capítol, com a El Equipo A), juntament amb l'estètica futurista de la sèrie, era el que va fer que tingués tant d'èxit.

Anys després van fer un remake de la sèrie, que pràcticament ningú ha vist. Pel que sembla, la sèrie original va quedar inconcussa i, en comptes d'acabar-la, van decidir fer-la de nou, amb efectes especials més moderns. Sí que recordo que en algun capítol els personatges traginaven disquets de 5 1/4 com a cosa molt moderna, que avui potser molts veurien com a tecnologia extraterrestre.



No recordo si algú del cole va fer-se amb la pistola "original" de la sèrie. Com he dit abans, a casa meva tocava dibuixar-la amb un llapis. Per cert, oi que a baix de tot hi diu "Forocoches"? WTF? Font

Us poso també aquest vídeo, que el Jordi diu que és molt al·legòric i apte per modernillos, perquè és retro i vintage, que es veu que són coses antigues molt apreciades pels moderns. Bé, que diu que en fem difusió.

En aquest vídeo es pot veure com un pervers independentista adoctrina els nens per odiar els pobres immigrants extraterrestres. Que sí, que s'han fet amb el poder i volen esclafar la nostra civilització però són els seus costums i cal respectar-los.

dimarts, 2 de setembre del 2014

V

Aprofitant que la V és trending topic als mitjans, he decidit fer un exhaustiu post sobre referències d'obres de ficció relacionades amb la lletra V. Bé, en realitat seran 2.

V for Vendetta.

Com que tinc pendent de llegir el còmic original, parlaré de la peli. L'argument gira entorn a un misteriós heroi que s'enfronta a un sistema polític totalitari. Hi ha qui ho compara amb 1984 de George Orwell qui -i aquí potser hi ha la connexió més evident amb la V catalana- va escriure "Homenatge a Catalunya".

En V s'oculta darrere d'una màscara de Guy Fawkes, un home que va intentar volar el parlament anglès amb un munt de pólvora. Imatge.

Adaptació del discurs de V al 9N. Vist al compte de twitter de @higiniaroig



La Història es repeteix el primer cop com a tragèdia, el segon com a farsa. Dos homes amb barba parlant a través d'un plasma. Un d'ells lidera un partit totalitari que s'ha carregat la democràcia, utilitzant maquiavèlicament el terrorisme i sometent els mitjans de comunicació al seu control. L'altre és Adam Sutler, el dolent de V de Vendetta.

El pla d'en V consisteix a fer volar el Parlament. En teoria per donar esperança a la gent i començar de nou. Tot el que fa en V és una mica inversemblant però entenc que està justificat des del vessant simbòlic. De fet, la pel·lícula s'aguanta bastant per l'estètica i el carisma del protagonista. La presentació, amb un discurs ple de paraules començades per V, ja justifica el preu de l'entrada.


Us imagineu a la Carme Forcadell l'11S amb una màscara de Guy Fawkes fent un discurs ple de paraules que comencin per V? Jo no.

Evidentment els mètodes catalans són més pacífics que els d'en V però hi ha dos punts en comú:

  • La força de la gent que s'aplega per aconseguir el canvi. En un cas amb màscares d'en Guy Fawkes, en l'altre amb samarretes grogues i vermelles. Com diu en V: "el poble no hauria de témer els governants, els governants haurien de témer el poble".
  • El poder de l'estètica. En ambdós casos, les accions dutes a terme no durien per si soles un canvi de règim. Però l'estètica grandiloqüent d'ambdues accions serveix per donar una empenta al canvi de mentalitat de la gent.

Bé, com que m'he allargat una mica (i total per no dir gaire res), deixo per un proper post l'altra referència. Abans d'acabar us demano que si aneu a la V amb una màscara d'en Guy Fawkes o si veieu algú que en porti una, m'envieu una foto.

Bonus track: us deixo el text del discurs ple de V:

Voilà! In view, a humble vaudevillian veteran cast vicariously as both victim and villain by the vicissitudes of Fate. This visage, no mere veneer of vanity, is a vestige of the vox populi, now vacant, vanished. However, this valourous visitation of a bygone vexation stands vivified and has vowed to vanquish these venal and virulent vermin vanguarding vice and vouchsafing the violently vicious and voracious violation of volition! The only verdict is vengeance; a vendetta held as a votive, not in vain, for the value and veracity of such shall one day vindicate the vigilant and the virtuous. Verily, this vichyssoise of verbiage veers most verbose, so let me simply add that it's my very good honour to meet you and you may call me V.

dilluns, 9 de setembre del 2013

Figures literàries: la ironia.

La Dictadura Catalana

Ningú sap del cert quants anys va durar la Dictadura Catalana. Com passava al 1984 d'Orwell, el temps es va aturar a la Catalunya independent. I amb el temps, la Història.

Com pronosticaven els defensors de la Constitució, la victòria del sí al referèndum va suposar l'aïllament i l'empobriment dels catalans, excepte de les famílies del president Mas i del conseller Puig que van fugir a Suïssa a reunir-se amb els diners que havien robat als catalans.

Paral·lelament, la resta d'Espanya, que es va a passar a dir Españ per recordar a tots els espanyls que sense Catalunya no seria espiritualment un país complet, va començar a prosperar econòmicament, gràcies a l'estalvi que suposà desprendre's de la Comunitat Autònoma més deficitària i de les noves oportunitats de negoci que oferia l'aïllament i l'empobriment de Catalunya.

El sistema radial d'Espany va resultar fonamental per desenvolupar l'economia. Per exemple, els turistes d'alt standing que abans anaven en creuer a Barcelona van descobrir que era més còmode i més divertit passar una nit a cada ciutat costanera del litoral espanyl desplaçant-se en AVEs nocturns que connectaven totes les grans ciutats de la costa amb Madrid.

A Catalunya, mentrestant, començava la Dictadura. Diuen que van aixecar una gran Muralla, des del Pirineu fins a l'Ebre, per aïllar els catalans dels espanyls. Especialment tràgic va ser el segrest de milers de famílies xarnegues, que el govern extremeny va reclamar sense èxit i el robatori de nens valencians i balears que la Conselleria d'Educació va voler Catalanitzar.

Afortunadament, no es va arribar a produir l'Anschluss de la Comunitat Valenciana i de les Illes, ja que el Govern Català va seguir aplicant retallades en Educació i Sanitat després de la Independència. Això va impedir que l'exèrcit nacionalista català tingués mai una tropa prou saludable i espavilada per envair res.

Però a Catalunya la situació era terrible. Molts xarnegos van perdre la feina a causa de la llei Junqueras, segons la qual un català de soca-rel podia fer-se amb un lloc de feina ocupat per un xarnego si ho demanava. El xarnego que es quedava sense feina (i recordem-ho, sense la possibilitat de tornar amb la seva família a Espany) havia de completar un Curs als Camps de Reeducació Guardiola.

La vida al Camp de Reeducació era horrible. Els reclutes s'aixecaven ben d'hora ben d'hora, mentre per megafonia sonava Tossudament Alçats, himne de l'opressió nacionalista. No fa falta dir que si algú no estava Tossudament Alçat a l'hora que tocava era durament castigat amb ració doble de Ball de Bastons. Després d'un esmorzar de pa amb tomàquet i Espetec, els reclutes rebien classes d'Història Nacionalista, Pronoms Febles i Poemes del Martí i Pol.

Per la tarda, els reclutes treballaven en règim d'esclavatge per pagar-se l'allotjament i el menjar. Experts economistes van esmentar que aquesta mà d'obra esclava podia haver tret de la ruïna econòmica a la Dictadura Catalana, si s'hagués emprat de forma productiva. Però el cas és que, per la bogeria nacionalista del ministre de propaganda, es van emprar massa esforços en qüestions identitàries, com per exemple la Gran Bandera feta amb ganxet, que es va col·locar sobre la Muralla Catalana, amb la idea que es veiés des dels satèl·lits del Google Maps.


La cadena humana de la Diada ahonda la división interna en CiU y el PSC
La ironia dels nacionalistes: demanar la llibertat amb cadenes.

Després de treballar dues hores als tallers esclavistes, tots els reclutes sopaven mentre veien El Gran Dictat i un capítol de Plats Bruts. Un cop completada la reeducació, el recluta rebia un nom i uns cognoms catalans i passava a ser un ciutadà catalanitzat.

Val a dir que no tots els catalans van ser doblegats pel pervers nacionalisme. Alguns van crear escamots de resistència, anomenats Ciutadans Populars. Aquests escamots ajudaven a passar articles de primera necessitat a través de la frontera, com el pernil de Jabugo (prohibit per la dictadura per pressions del lobby osonenc de l'embotit), cava extremeny i llibres en castellà. Gràcies a aquests herois, la flama de l'esperança va perdurar en l'obscuritat de la Dictadura Catalana.


I el dia de l'Alliberament va arribar per fi. El 18 de juliol de 2018, després de la incontestable Victòria (187% Sí, -17% No, 5% en Blanc) al Referèndum per la Reunificació organitzat pels Ciutadans Populars a Castelldefels (actual capital de la Regió Catalana), centenars de catalans van apropar-se a la frontera occidental, prop de la localitat de Fraga, on hi havia concentrats milers d'espanyls. Davant la força dels sentiments, el mur català es va esfondrar i Espany va a tornar a ser per sempre més España. Fins i tot després de la independència de Múrcia al 2089, de la Invasió europea dels tàrtars al 2345, del meteorit que va acabar amb els mamífers terrestres al 8097. Fins i tot després que el Sol devorés la Terra l'any 5.012.021.354 i de la Mort Tèrmica de l'Univers l'any 854.521.387.971. Fets, tots ells inconstitucionals, que no van poder impedir l'existència eterna d'Espanya.

* * *


L'article d'avui s'emmarca en la iniciativa de la Via catalana de blogs, que és com la que es farà l'11S amb persones. És a dir, a aquest blog li dóna l'enllaç I jo per què vull un blog? , que ha fet un post molt original, amb uns mots encreuats que us convido a resoldre, (per cert, si heu arribat aquí a través d'aquest enllaç, feu-m'ho saber als comentaris, que em farà il·lusió) i des d'aquí enllacem a fora de lloc, blog que us convido a visitar per donar sentit a la iniciativa de la Via de blogs.

Sé que a molts nacionalistes no els agradarà que doni veu a l'unionisme. I menys encara que construeixi un relat coherent amb els seus arguments, cosa que no havia fet ningú fins ara. Però crec que cal que tothom conegui les dues versions abans de decidir-se.

Podeu seguir la cadena visitant fora de lloc, que fa una interessant reflexió, des del punt de vista d'una persona de família andalusa.