dimarts, 23 de setembre del 2014

V de Verkami

Com sabeu hi ha una certa disputa entre catalans i espanyols sobre la possibilitat que Catalunya s'independitzi. Que si no és legal, que si han de votar-ho tots els espanyols, que si per què volem la independència perquè ens robi el Pujol...

Al final, com diuen els advocats, més val un mal acord que un bon judici. I és millor ser pragmàtic que discutir fins a avorrir les pedres per veure qui tenia raó.

A l'antiga Roma, els esclaus podien aconseguir la llibertat si pagaven a l'amo un preu. Tenint en compte que avui tot es compra i es ven, podríem pagar per la independència de Catalunya?

Sí, ja sé que alguns direu que ja portem temps pagant més del que ens pertoca i que seria de justícia que fos al revés, que ens retornessin diners. Però això no passarà.

D'altra banda, molts espanyols diuen -potser fins i tot creuen- que Catalunya els costa diners. Així doncs, una solució com la que proposo podia establir les bases d'un acord raonable.

El que proposo és fer una col·lecta tipus Verkami. Cada independentista aporta voluntàriament els diners que vulgui fins a arribar a la quantitat que Espanya i Catalunya hagin acordat. Les donacions es farien efectives en el moment de completar-se aquesta quantitat en diferents terminis, a mesura que es vagin recorrent les etapes de la transició nacional (reconeixement internacional, absència de boicots, etc).

Preu

Seria difícil posar-nos d'acord amb el preu. He buscat un antecedent històric, la compra de Lousiana als francesos per part dels EEUU l'any 1803. Es van pagar 15 milions de dòlars per 2 milions de quilòmetres quadrats (4 vegades la superfície d'Espanya).

Tenint en compte que la superfície de Catalunya és unes 60 vegades menor i la variació de valor del dòlar, l'equivalent seria aproximadament 3 milions de dòlars.

La Louisiana era un territori situat al centre dels actuals EEUU, des de l'actual estat de Louisiana a la frontera amb el Canadà.


Val a dir que els francesos van vendre amb una certa urgència i, per tant, no van fer un gran negoci. Però altres no van voler vendre quan tocava i van haver de cedir gratuïtament les seves colònies o fins i tot gastar diners en guerres absurdes.

Una altra manera de calcular el preu, més empresarial, seria pagar els beneficis de 5 anys. Parlaríem del famós dèficit fiscal anual (4% del PIB català segons les últimes balances fiscals presentades per l'Estat espanyol) menys el dèficit de la generalitat (un 2% del PIB català). Com que el PIB català està entorn als 200.000 milions d'€, la broma sortiria per uns 20.000 milions d'€. Uns 2600 € per català.

Finançament

Amb aquest preu, caldria aguditzar molt l'enginy. Per exemple, es podrien esborrar tots els noms de tots els carrers de Catalunya i subhastar-los als que aportessin més diners. El contribuent més generós podria posar el seu nom a la Diagonal de Barcelona o a la Gran Via. 

Jo, si m'arribés el capital, voldria comprar el carrer Puig i Xoriguer, on vaig viure bona part de la meva vida. En Puig i Xoriguer no va fer res d'especialment profitós a la seva vida però era ric i va deixar diners en herència a l'Ajuntament de Barcelona. No creieu que ja està amortitzat?

No em direu que no seria original tenir un país on els carrers es diguessin com els seus ciutadans més generosos.


Conclusió

Bé, us animo a dir si aquesta proposta us sembla versemblant o coherent. Probablement us costi trobar arguments en contra però hi ha alguna cosa que no sabeu què és que no acaba de convèncer-us. M'equivoco?

16 comentaris:

  1. Respostes
    1. Crec que dius que és surrealista perquè aquest tipus de decisions es prenen de forma totalment irracional (sovint amb guerres). I sobta buscar vies racionals.

      Val a dir que la idea la vaig veure a Twitter, referida als jueus durant l'última guerra amb Hamas. Deien: "si els jueus són rics, per què no compren un tros de terra i hi fan allà el seu país?". I vaig veure que per molts espanyols, els catalans hauríem de fer el mateix. El territori és seu, així que si volem marxar, comprem-nos-en un.

      Elimina
  2. Doncs a mi si que em convenç la idea. Hi havia un refrany que deia no se que sobre el que un vol a un li costa no se què, no ho recordo. Ja estem acostumats a pagar, que son 2.600€ per cap? Això ho recuperem en un no res de desfer-nos de Espanya.

    La idea dels carrers es genial. T'imagines un carrer Pons el magnífic? O Pons el gran? o Pons el modest? Seria genial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, doncs ja tenim dos partidaris. Ara amb la llei de consultes, amb un nº prou alt de signants, ho podem enviar al Parlament perquè ho votin. ;)

      Carrer Pons? No ho sé, no ho veig. Més aviat Avinguda Pons, no? Imagina't: a cada nº hi podria viure un cas típic. Llavors els preguntarien "on vius?" i ells dirien "al cas típic 1456, 4t 1a". "Ah, noi li agrada noia, noi es troba amb un forat negre per casa...". I comprendrien.

      Elimina
    2. Genial! Gran idea! Estàs molt inspirat últimament :D

      Elimina
    3. En aquests temps cal que cada neurona de cada cap doni el millor de si. ;)

      Elimina
  3. Ja, però els carrers no serien del més generós sinó del més ric. I els boscos, les platges, el cel...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho tinc tan clar. Hi ha rics molt garrepes. No tinc clar que es gratessin tant les butxaques.

      Elimina
  4. Crec que podem arribar a un acord econòmic. I podem cedir-los Duran i Lleida a preu d'oferta. Seria un bon ministre espanyol.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, jo no he contemplat la compra-venda de persones perquè no és legal i a més va en contra dels Drets Humans. I vull començar el país amb bon peu.

      Però si Espanya vol aprofitar el talent de catalans il·lustres, com en Duran, en Marhuenda o en Rivera i ells consenteixen, cap problema, tu.

      Elimina
  5. Coi, això és una mica com comprar un fill... o un pare... però potser no ės mala idea, pagant en uns quants terminis jo ho podria fer, encara que hi ha gent que no i hauríem de pagar per ells, solidaritat interna.
    D'això.. la constitució, si de cas, la redactem entre tots, val?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és clar. Uns haurien de pagar més que uns altres. Fins i tot hi ha molta gent que no voldria pagar res, suposo. Però tots els Verkamis es fan sota aquest supòsit.

      Per això he posat la idea de la venda de carrers. Perquè el nou país reconegui l'esforç dels qui l'han fet possible.

      Elimina
  6. Jo estic amb la Loreto, de seguida he pensat això. No és el mateix ser generós que tenir els recursos per ser-ho. Perquè demanar que les adquisicions fossin per percentatge de patrimoni donat ja seria massa, no? A més, com que precisament els més rics amaguen el gruix de la fortuna i només declaren una petita part... de fet podrien donar tot el que declaren i el seu capital ni ho notaria, i el carrer seria igualment per ells.

    Si s'ha de comprar la llibertat per un plat de llenties, fem-ho. Jo poso diners, és el preu de la tranquil·litat. Estic cansat de parlar d'independència amunt, d'independència avall, i el més fotut és que són els anomenats unionistes els que en parlen més (i són molt pesats), nosaltres només anem fent passes.

    Si m'ho fas dir, no sabria què és el que ens ha de grinyolar... potser és que és massa d'hora al matí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A l'hora de recaptar diners, malauradament, el que compta és el valor absolut, no pas el percentatge sobre el patrimoni. De la manera que dius tindries els rics poc motivats per donar i els pobres molt i potser no seria la manera òptima per recaptar.

      De tota manera estic pensant que hi ha altres factors. Per exemple, a Catalunya hi deu haver milers de Jordi Garcia. Posant-se d'acord es farien amb el millor carrer o amb diversos carrers a diversos municipis.

      També es podria fer donacions per una causa. Per exemple "carrer dels castellers de Vilafranca" on podrien contribuir diverses persones.

      Ves, com més hi penso, més bona idea em sembla.

      Elimina
  7. Crec que amb tota la "llum" i bon govern que han demostrat sempre els polítics espanyols, si s'acabés formulant, la proposta tiraria endavant. No em costa imaginar-me un grapat de ministres toreros prenent-se la cosa a broma (com es prenen tot el que té a veure amb Catalunya), i acceptant-la entre rialles i copets a l'esquena, "amb un par". A fi de comptes, com que els catalans som tan garrepes i mai seríem capaços ni de pagar per la nostra pròpia llibertat, no tindrien res a témer...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, més d'un ministre espanyol espanyolíssim, vendria la sagrada unidad de la patria per un plat de llenties a Suïssa.

      Elimina