dimecres, 28 de gener del 2015

Carnet de pare

Pregunta 99. El seu fill ha estat acusat de robar diners a un company de classe. El seu fill ho nega però la mestra dóna credibilitat a l'acusació. Com abordaria aquest incident?

Alço la mirada. L'examinadora resta impassible tres metres davant meu, a la seva butaca. Queden un parell de qüestions de la prova escrita i passarem a la temuda entrevista. La Pregunta 99 no és més difícil que les 98 anteriors, són totes de manual, està clar per on van. Si contestes que dones crèdit al teu fill, estàs malmetent el seu respecte a la figura de l'autoritat de la professora. Però una resposta poc empàtica amb el teu fill podria donar una puntuació encara pitjor. I una resposta que busqui un equilibri entre totes dues pot ser considerada com una manca de criteri clar.

Al final el que compta és la ponderació amb les altres 99 preguntes. Per això diuen que cal ser sincer i contestar amb el cor. El test està ben fet: si ets bon pare, aproves. Si no ho ets, suspens. I si vols enganyar el sistema és que ets mal pare perquè el sistema vol el millor per al teu fill. Això és el que diuen. I això és el que ens vam creure quan ens van dir que canviarien el país.

Jo també havia votat al Partit Racionalista. Com a mestre havia vist passar centenars de nens de famílies desestructurades. Molts d'ells acabaven vagant pel carrer, prenent drogues, robant als turistes, prostituint-se... De fet no calia ser mestre per adonar-se'n: si tens uns mals pares, les probabilitats d'acabar sent una persona infeliç o mesquina són molt més altes.

I aquest era un dels punts claus del programa del Partit Racionalista: per construir una bona societat calia que els nens tinguessin una bona educació. Però no la podien tenir amb uns pares irresponsables. I per desgràcia les persones irresponsables eren, precisament, les que tenien més fills.

El Partit Racionalista complia les seves promeses. Escrupolosament. Com si fos un contracte vinculant.Van implantar el carnet de pare. Hi havia una prova rigorosa que donava dret a engendrar (amb ajuts biològics gratuïts si calia) i després renovacions periòdiques. Es podien perdre punts del carnet si es demostraven negligències. Si els pares perdien la custòdia, els nens podien ser adoptats per una altra família o per l'Estat.

Durant el primer any, milers de pares van perdre la custòdia dels seus fills. Alguns la van recuperar després d'un exigent reciclatge formatiu. D'altres havien denunciat el govern davant organismes internacionals. La majoria s'havia adaptat al sistema de visites. Sobretot si els adoptava l'Estat. Era com tenir els fills en un internat i sabies que estaven bé...

Com a professor puc constatar la millora en les escoles. A més de no tenir alumnes de famílies desestructurades es van implementar mètodes educatius més moderns i la nostra feina va canviar radicalment. Enrere quedaven les estèrils baralles per imposar l'ordre i la disciplina. Els alumnes ja venien educats de casa i a l'escola només venien a aprendre i a socialitzar-se.

Torno a mirar el full de respostes. Tinc massa coses al cap com per triar una resposta "amb el cor". Decideixo escriure'n una que s'assembla bastant la del manual, ja m'és igual si resulta que he estat poc sincer. Fa sis mesos que la meva dona i jo no estem bé, és clar que el nen ho ha de notar. Ella també haurà de passar una prova. Potser li donen a ella la custòdia o potser a mi. O ens donen la compartida o ens treuen la custòdia a tots dos. Poden imposar-nos que ens separem o que seguim vivint junts i fem una formació de reciclatge matrimonial. Tot, és clar, pel bé del nen.

Pregunta 100: Creu que donar-li a vostè la custòdia és el millor per al seu fill? Creu que és el millor per a vostè? Raoni les respostes.

14 comentaris:

  1. Coi, això és una mena de distopia, no?
    Aquest poder que tot ho sap i tot ho fa pel bé del nen fa molt iuiu. Crec que els pares som bastant defectuosos (parlo per mi) però sempre serem millors que el partit Racionalista (que a sobre diu que triïs amb el cor, ironia?). Res, la propera vegada votarem un altre partit, ara no em facis dir quin... Bona, Sergi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les distopies acostumen a fer iuiu. I si tenen a veure amb partits polítics que prometen capgirar-ho tot, encara més.

      Elimina
  2. M'ha recordat un relat del Jordi Sarsanedas en què l'Estat determina que les parelles no poden estar més de 5 anys juntes pel bé de la societat :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sona. Realment hi ha tantes coses que podríem fer pel bé de la societat...

      Elimina
  3. A banda d'aquest original relat, em sembla que si els pares haguessin de passar un test, ni hauria molts que es quedarien a la porta...
    I penso que alguns xiquets d'aquests que acaben vagant pels carrers, no só precisament fills de famílies desestructurades... Hi ha d'altres factors que hi tenen molt a veure...
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si ho penses és estrany que demanin llicències per tantes coses que són molt menys transcendents que tenir fills. Però la paternitat, de tan complicada, és quasi imparametritzable. Suposo que per sort.

      Elimina
  4. Moltes vegades ho penses: "Aquests imbècils irresponsables son pares? Ai! pobres nanos! Tan de bo haguessin de passar un examen per ser pares!" Però llavors ho intentes passar a la pràctica i veus que la cosa grinyola. Està clar que un test no es la solució, però potser un test més unes proves pràctiques com ara lo del carnet de conduir... qui sap... algo que sigui molt molt bàsic... Perquè està clar que l'educació dels pares és com a mínim el 50% de com serà el nen, per tan no es gens trivial. A veure si encara et farem retornar el fill xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que sóc professor i pare, suposo que aquest relat té alguna cosa d'autobiogràfic. Al final, suposo que tots els pares almenys intenten fer-ho bé. I amb això es pot justificar que l'educació dels fills continuï a les seves mans.

      Elimina
  5. Vet aquí una distòpia que encara no se m'havia ocorregut, ni tampoc havia vist ni llegit enlloc. Bon relat per a donar-li unes quantes voltes a la testa i iniciar un debat difícilment acabable.
    Doncs he de dir que jo potser votaria per aquest Partit Racionalista; encara que soni una mica nazi sempre he pensat que la lliure procreació humana hauria de tenir límits legals, per dues raons principals:

    1. Superpoblació (a aquestes alçades ja comença a quedar clar que ben aviat aquí no hi cabrem tots). En aquest sentit, ja existeix l'experiment xinès de limitar la procreació a un sol fill per parella. Cal dir, però, que no em sembla molt sa crear una societat de fills únics, així que potser estaria millor deixar-ho en dos nens per parella.

    2. Resulta evident que NO TOTHOM està capacitat per ser pare. És més, hi ha persones que són veritables desgràcies com a pares, i a més es pot ensumar d'una hora lluny. Permetre que determinats individus tinguin descendència gairebé entra en el camp de la negligència.

    No cal fer preguntes capcioses per repartir carnets de pare. Jo crec que hi ha una sèrie de preguntes ben senzilles, de resposta simple i interpretació gairebé unidireccional, que poden determinar perfectament i en un tres i no res qui és apte per tenir fills i qui no.

    SÍ al carnet de pare... Ep! En el supòsit ideal i bucòlic, és clar, que la seva imposició no acabés instrumentalitzada de manera perversa... com per exemple en el cas d'hipotètiques neteges ètniques, supremacies de classe, purgues ideològiques, mercantilitzacions de la paternitat...

    Eeeeem...

    No; millor ho deixem com està.
    NO al carnet de pare.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que el partit racionalista no arribarà mai al poder. Val a dir que els nazis no eren tampoc racionalistes (es basaven en ideals romàntics i en prejudicis ètnics), com no ho són els fonamentalistes teocràtics que imposen règims del terror a un bon munt de països. Però ha quedat la imatge de fredor emocional dels nazis que la gent associa als psicòpates, gent sense sentiments i per tant, racionals.

      De tota manera, si bé el racionalisme busca les solucions més racionals. els homes sembla que vulguem ser deliberadament idiotes i per tant un racionalisme extrem mai ens farà feliços.

      Elimina
  6. Uf... com més realista és una distòpia més espanta. I per realista vull dir que no inventes massa res, custòdia dels fills, ensenyament, famílies estructurades... que es pugui regularitzar això d'aquesta manera ens fa explorar els límits del que podem fer, i del que hem de fer realment. Preocupant...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, la distopia d'aquest relat està construïda sobre una lògica racional. No hi ha invents estrambòtics.

      Elimina
  7. Felicitats per l'article-conte, molt bo.

    Com a professor, jo també he fantasiejat molt sovint amb la idea del carnet de pares i l'he proposada, com a broma, als companys. Em va pel cap, però, com comenta el David Castejón, que Hitler en va implantar un, però amb uns altres criteris ben diferents.

    M'ha agradat especialment la doble lectura, evident, que se'n pot fer: la necessitat social de formar pares millors contra la deshumanització en què s'hi podria caure.

    Me l'apunto, em servirà per a algun exercici amb els de BAT.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les felicitacions. Son molt significatives, venint d'un escriptor i d'un professor.

      Si fas servir el relat en algun exercici m'agradarà conèixer-ne els resultats.

      Elimina