La república digital

Suposo que aquests darrers temps haureu sentit a parlar de la famosa república digital. Alguns en parlen amb entusiasme i la majoria la menyspreen o en fan befa (la república de Matrix!). Com a autoproclamat expert en el tema de repúbliques digitals, us faré cinc cèntims de la meva visió.

A Digitàlia, la meva novel·la inèdita, el conflicte central gira al voltant d'una mena de república digital (Digitàlia) i de la relació entre aquest món virtual i el món "real". Poso "real" entre cometes perquè allò virtual també existeix i, per tant, no és irreal, només té una altra manera d'existir.

Coneixem l'existència de monedes virtuals, que es diferencien de les reals en que són apunts comptables, a diferència de les reals, que són apunts en un compte.

Els personatges que viuen a Digitàlia tenen vides millors que els viuen al món "real". La virtualitat proveeix recursos virtuals gairebé il·limitats. Són éssers posthumans, millors que els pobres humans biològics que segueixen vivint al món real. Per això, molts éssers biològics veuen amb una mescla de por i odi com l'univers digital va creixent. Podríem parlar de supremacisme però crec que un mot més adequat és inframacisme: aquells que volen esclafar una cultura superior per substituir-la per la seva, menys evolucionada.

Bé, tornant a la república digital catalana, no em sembla malament perquè sigui digital, com a la majoria de les persones. Crec que la digitalitat té un potencial de futur enorme i, de fet, cada cop l'economia girarà més entorn de béns virtuals o serveis que es poden prestar a distància que sobre coses físiques. No dic que dinosaures ionquis del BOE com ACS o FCC hagin de desaparèixer demà mateix però les empreses dinàmiques basades en oportunitats de mercat que generin les xarxes cada vegada seran més importants.

De la mateixa manera, la xarxa escurça les distàncies i cada cop ens relacionem més amb persones a través del mòbil que cara a cara. Un diari digital supera en gairebé tot a un diari en paper (que neix amb la informació caducada). I els governs, en definitiva, són eines per prendre decisions col·lectives. I les xarxes han de possibilitar que tant allò que es decideix com la manera de decidir-ho tinguin cada cop més a veure amb les persones involucrades i no tant amb el domini físic d'un territori en concret.

Per tot això, m'agrada la idea d'una república virtual. Però al mateix temps tinc por que no es faci bé. Que qui ha tingut la idea no cregui realment en ella i la paraula virtual quedi lligada al concepte de bluff. Està clar que no tot pot sortir bé a la primera però demanaria als responsables de la república digital que siguin honestos i intentin fer les coses bé. El prestigi que la digitalitat tingui entre la població serà un dels factors que possibilitin l'èxit d'iniciatives que faran millors societats.

Identitats digitals múltiples

Recentment, els tuits, articles i posts de Quim Torra i d'Elisenda Alamany m'han fet pensar en els humans digitals de Digitàlia, la meva novel·la no publicada. Més enllà de si s'ha tergiversat allò o tret de context això altre, m'interessa discutir sobre com la digitalització ens parla de la nostra identitat.

Digitàlia és un entorn on viuen éssers digitals anomenats Digital Egos, creats a partir de l'escaneig cerebral d'éssers humans. En el moment de la còpia, l'humà i el seu Digital Ego són mentalment idèntics però a partir d'aquí, els canvis en les experiències de l'un i de l'altre els converteixen en dues identitats diferents.

I he pensat que la nostra identitat digital també posa de manifest una certa divergència amb el nostre jo actual. El registre d'allò que hem fet i hem dit en cada moment és una fotografia digital del que som o més aviat s'han de veure com les petjades que marquen per on hem passat?

A Digitàlia hi ha diversos personatges dobles (humà + el seu Digital Ego) i tots tenen conflictes amb el seu alter ego. 

En Joan Scrivano és un advocat a qui l'ambició ha convertit en un empleat d'una organització mafiosa. Però el seu Digital Ego segueix sent el jove somiador de qui es va enamorar la seva dona.

En Dennis Moon seria el cas més adient per a aquest post. És un antic polític xenòfob que va ser assassinat que segueix existint a Digitàlia. Però a Digitàlia aprèn que les seves antigues lluites ja no tenen cap mena de sentit.

Fins i tot el propi creador de Digitàlia, l'Isidre Ferrer té un Digital Ego, del qual no parlaré per no fer spoilers (encara que dubto que acabeu llegint la novel·la si no l'heu llegit encara).

En tots els casos de la novel·la passa com amb els polítics de la realitat. L'humà de carn i ossos es disputa la identitat amb el seu alter ego digital i nosaltres, veient les diferències entre els dos no podem deixar de preguntar-nos: quin d'ells és l'autèntic?

Les distopies sobre identitats compartides gairebé mai no acaben bé. Font.

I aquest és potser el perill més gran de l'era digital. Ens estan creixent, a tots, identitats digitals per tot arreu. Amb el nostre nom, els cognoms, rostre. Unides a identitats dels nostres familiars, amics, companys de feina. Aquestes identitats són cada cop més complexes, més extenses, més accessibles a tothom. Així que cada cop us costarà més convèncer tothom que vosaltres sou la identitat real i elles les còpies.