Un turó estrany per morir

Els que seguiu aquest blog i també el webcomic xkcd potser haureu observat una sèrie de paral·lelismes i complicitats entre ells. Els més escèptics potser esteu pensant si em refereixo al fet que aquest blog recorre habitualment a contingut de xkcd per il·lustrar els seus posts. I sí, és cert. Però recentment en Randall va publicar una entrada que semblava inspirada en un post meu, publicat un dia abans. El més interessant d'aquesta coincidència és que el meu post es titula "L'absurda polèmica del canvi de segle i com solucionar-ho" però en realitat no especifico cap solució concreta. Aleshores en Randall, va el dia següent i torna a plantejar el tema donant una solució audaç.

No entraré a valorar totes les possibles teories que expliquin la coincidència entre ambdós blogs, que van des de la simple causalitat fins a la que diu que en Randall i jo som la mateixa persona (aquesta última és tan improbable com la que diu que en Pons i l'ahse són la mateixa persona). El que sí que està clar en totes elles és que en Randall, o bé no sap que en aquest blog hi surt xkcd o bé ja li sembla bé. Així que avui parlaré d'aquest post seu, d'una peli que no he vist i d'un relat que vaig escriure fa un temps. I al final us intentaré fer reflexionar sobre si val la pena ser tenaç.

Si penseu que aquest blog parla molt de xkcd us convido a passar-vos per Explain xkcd, un web dedicat EXCLUSIVAMENT a parlar de xkcd.

L'expressió "weird hill to die on" fa referència a l'absurditat de mantenir llargues discussions estèrils en general i als fòrums d'internet en particular. Si sou fidels seguidors d'aquest blog ja sabeu quina és la manera de guanyar aquestes discussions.

Com haureu vist si sou seguidors de Explain xkcd, l'expressió té el seu origen en les batalles de l'època de la Primera Guerra Mundial (en la qual es basa la pel·lícula 1917) que, juntament amb el Candide de Voltaire, van inspirar el meu relat "carta a la mare d'un heroi". En aquestes batalles, els comandaments buscaven obtenir una posició de domini en algun turó mediocre i ordenaven als soldats avançar ràpidament per conquerir el turó. El problema és que els enemics que ocupaven el turó estaven atrinxerats amb unes màquines de matar anomenades metralladores que eren capaces de matar a una velocitat més ràpida que la velocitat a la que corrien els soldats. El resultat eren milers de cadàvers absurds escampats sobre un turó estrany.

Fins aquí sembla que tant en Randall com jo hem pres la mateixa posició envers l'absurditat d'aquestes lluites (tant a Internet com als camps de batalla de la Primera Guerra Mundial) però potser aquest tema pot donar una mica més de si. Entenc que els generals de la Primera Guerra Mundial feien freds càlculs sobre quants cadàvers valia cada turó. Sabien que enviant un sol soldat no conqueririen el turó. I enviant-ne milions, probablement sí. Aleshores, a mesura que veien com queien morts sobre el fang havien de decidir si valia la pena seguir atacant i perdent homes o calia renunciar al turó i ordenar retirada.

En borsa hi ha un concepte anomenat "Stop Loss" amb el qual un inversor pot desfer una posició quan ha perdut una quantitat determinada. I la decisió no és òbvia perquè no se sap mai quin és el punt crític a partir del qual una situació es pot capgirar. A la vida, sovint se'ns presenten moltes situacions on cal decidir si seguir lluitant per un objectiu o renunciar-hi. Els llibres d'autoajuda acostumen a dir que els triomfadors són els tenaços, els que no abandonen. No es pot ser primer violí de la filharmònica de Viena sense molts sacrificis. Però fer molts sacrificis no garanteix acabar sent primer violí. Quants violinistes han sacrificat els seus millors anys per un objectiu que no han arribat a assolir? Quants tenaços somiadors hi ha abatuts sobre el fang de tants i tants turons estranys?