dimecres, 15 d’abril de 2020

Allò essencial

Vivim uns temps difícils. La lluita contra el temible SARSCov2 té uns efectes directes (sobre malalts, personal mèdic, etc) i uns efectes menys evidents sobre els que, de moment, no estem a primera línia.

Un d'aquests efectes menys evidents és que la gent té molt de temps per pensar. Com a escriptor us dic que això acabarà amb desenes de milers d'autobiografies escrites (potser autopublicades cap al 2021). Serà dur, perquè algunes seran d'amics o familiars vostres.

Per sort, les xarxes socials fan que la gent tingui menys capacitat de concentració i la creació literària es pugui resumir moltes vegades en la mida d'un tuit (o un fil de 5 o 6 tuits). O fins i tot en un retuit.

Una de les idees/mems que circulen aquests dies és que la Covid19 ens està ensenyant a viure només amb allò essencial. S'ha fet una classificació de professions que són necessàries (els que han treballat durant el confinament total) i professions prescindibles (la resta). És cert que molts treballem a distància i alguns ens hem adaptat d'aquella manera (classes telemàtiques, gran idea!).

Aquesta filosofada amb aires new age m'ha semblat absurda i ofensiva a parts iguals. D'acord que hi ha unes professions que són imprescindibles. No podem viure sense menjar. Així que els productors de menjar són imprescindibles. A partir d'aquí, tota la resta els podem ordenar per utilitat d'una manera més que subjectiva.

Segons el Petit Príncep, els supermercats no són essencials. Font.


Un soldat és més important que un cuiner? Una caixera de súper és més important que un científic que investiga medicaments contra l'Alzheimer? Un periodista és més útil que un afinador de pianos?

De la mateixa manera, dir que ara estem vivint només amb allò essencial em sembla una presa de pèl. Hi ha coses essencials que no tenim. No tenim llibertat. No podem anar a nedar. No podem anar a una biblioteca. No podem anar al teatre. No podem anar a passejar pel bosc ni d'excursió en bicicleta. Els nens no poden jugar amb els seus amics. Molts joves potser no poden veure les seves parelles. Moltes persones no poden acompanyar els seus familiars en el seu final. I com això moltes coses més, cadascú suposo que troba a faltar unes coses diferents.

Totes aquestes coses suposadament "no essencials" em semblen més essencials que d'altres, com poder comprar cada dia l'ABC al quiosc o veure el Sálvame per la tele. Admeto el punt de pedanteria. Potser per a molta gent aquestes són coses essencials.

El que potser sí que és veritat és que aquesta crisi ens està posant a cadascú davant de la reflexió, de preguntar-nos què és essencial i què no. Com quan anem a un enterrament i deixem anar tota aquella sèrie de tòpics (no som res, la vida és breu, carpe diem, aprofitem ara la vida, dediquem-nos a estimar, a allò que ens omple, etc) que oblidem al cap de mitja setmana.

Jo el desig que tinc és que ben aviat tot això s'acabi i puguem dedicar-nos a perdre el temps de manera frívola en coses no essencials, com fem quan no se'ns acaba de morir ningú estimat, com fèiem abans que ens tanquéssim per evitar desenes o centenars de milers de morts.

Allò essencial, per a mi, és poder fer allò que vols fer amb la teva vida.

6 comentaris:

  1. No penso llegir cap autobiografia de confinament, si ja em costa llegir les que alguna gent fa als blogs... només en el cas que Murakami en faci una, m'ho penso.

    Però això està relacionat amb allò que jo considero essencial, que és anar a llibreries. I com tu, també tinc ganes de poder tornar a perdre el temps de manera frívola i que se'ns passi tanta tonteria.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. L'autobiografia d'en Murakami del confinament seria tancat en un pou? Potser ja l'ha escrita, doncs.

      Molts ànims, XeXu.

      Suprimeix
  2. Si coneixes gent que escriu autobiografies deixa'ls de conèixer.

    Si, això d'essencial es molt relatiu. Si posem per cas jo estic fent una aplicació per tal que la gestió de la retirada de vehicles per la grua municipal sigui més pràctica què? No es essencial això? Voldries tenir les ciutats plenes de cotxes mal aparcats?

    PS: No pateixis, l'aplicació no es per grues de Barcelona

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Irònicament, escriuen autobiografies perquè volen que els coneguis més.

      Una de les pitjors utopies de tots els temps són les ciutats amb cotxes mal aparcats per tot arreu. De fet, crec que haurien d'inventar grues que fagocitessin cotxes.

      Suprimeix
  3. Hola Sergi, no me perdut no, però em van operar just 4 dies abans del confinament i ma germana que s'havia de quedar a casa meva tres dies, encara hi és, perquè està confinada, a part d'ajudar-me a mi... Sort que ella em va a comprar!
    A mi el confinament no m'ha amoïnat gaire, perquè com que també havia de descansar...Per sort ahir em van donar l'alta.
    Jo no estic pas d'acord amb el Petit Príncep, quan diu que l'essencial és invisible als ulls...
    I et ben asseguro que jo no faré cap autobiografia del confinament, prefereixo oblidar tota aquesta crisi tan desafortunada per tothom, per un més que pels altres , és clar!
    Bon vespre i salut per a tothom...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M'alegra saber que ja tornes a estar a casa i que ja tens l'alta. Cuida't molt i aprofita per fer tot allò essencial que puguis fer aquests dies.

      Suprimeix