divendres, 24 d’abril de 2020

La Fundació d'Asimov i el distanciament social.

Ens vam mirar el virus de lluny durant un parell de mesos. Una mena de grip estranya que matava uns pocs xinesos. Vam criticar el govern xinès, com si no estigués a l'alçada del que s'espera d'un país avançat.

Quan el virus va arribar a Europa, vam descobrir, sorpresos, que estem pitjor adaptats que els asiàtics per una pandèmia com aquesta. Els europeus (sobretot al sud) saludem amb petons o encaixant les mans en comptes de fer reverències com al Japó, no tenim costum de dur mascaretes quan estem encostipats i posem els drets individuals per damunt dels col·lectius.

Potser els japonesos, amb la seva cultura de videojocs, de robots, amb fenòmens socials com els hikikomoris, són el país més preparat per aplicar el distanciament social.

Podem pensar en les diferents societats com subespècies que competeixen entre si i s'adapten millor o pitjor a l'entorn i als seus canvis. El plantejament que Asimov fa a la saga de La Fundació és en essència una exploració de com les diferents societats es poden adaptar a diferents entorns.

En resum, planteja una Galàxia amb 4 tipus de civilitzacions (potser farem SPOILERS):

  • La Primera Fundació: és la que més s'assembla a la cultura occidental. Una mena de democràcia amb respecte pels drets individuals però sense evitar el bel·licisme. Uns EEUU galàctics.
  • La Segona Fundació: Una societat secreta que vigila la Humanitat i hi interfereix per tal de dur-la subtilment pel bon camí. Seria com un govern planificador tipus Xina amb els recursos de Google.
  • Gaia: Un Planeta on tot està connectat. Una mena de transhumanisme místic budista on el planeta és un superorganisme i els éssers que l'habiten són com les seves cèl·lules.
  • Els planetes espacials: Són els primers planetes colonitzats pels terrestres. A diferència de tota la resta de planetes, aquests van ser colonitzats amb l'ajuda de robots. La teoria d'Asimov és que els robots fan poc competitives aquestes societats.
El cas és que aquests dies m'han fet pensat en un d'aquests planetes espacials. Solaria és un món habitat per uns pocs milers d'habitants que practiquen un distanciament social extrem. Cada solarià té grans extensions de terreny per a ell i un munt de robots al seu servei. Es reprodueixen asexualment quan cal reemplaçar algun individu i, en general, eviten qualsevol contacte amb altres solarians.

Com deia abans, Asimov no confia en aquesta mena de societats, les considera decadents i incapaces d'assumir els riscos necessaris per colonitzar la galàxia. I és cert que les nostres societats avancen a base d'interacció social. Però hem vist que el nostre estil de vida ens exposa a riscos que potser no volem assumir.

Fa 200 anys, un virus com el SARSCov2 hauria trigat anys a estendre's per tot el planeta. Potser ni tan sols ho hauria aconseguit. Però el turisme, el comerç internacional, els congressos... la brutal interconnexió del món és una autopista per escampar ràpidament un virus d'aquest tipus.

I aquí la pregunta és si després d'això intentarem ser més com els solarians. Més teletreball i menys contacte físic. Més autosuficiència econòmica en sectors clau i menys producció a països llunyans. Menys manifestacions i més xarxes socials. Més Netflix i menys cinemes. Més sofà i menys estadis de futbol. Més jardins i menys bars.


I també si aquesta possible empremta que ens deixi el SARSCov2 ens pot preparar per a la següent crisi o, al contrari, ens pot perjudicar. La següent crisi pot ser un altre virus o pot ser un problema mediambiental.

I aquests dies, que estem confinats a casa, potser tenir temps per anar pensant com volem ser en un futur proper.

6 comentaris:

  1. En el meu cas el teletreball no m'agrada, em sento sol, qui ho hauria dit que trobaria a faltar els meus companys de feina, a tots!

    Tampoc veig clar el tema autosuficiència, si de més enllà ho fa tan barat que em costa menys comprar-lo allà malgrat al transport ho continuaré comprant allà, el capitalisme no morirà per una virus tant poc mortal.

    Netflix ja estava guanyant la partida als cines, no feia falta una pandèmia per això. La cultura de bars d'aquest país es massa forta, genètica potser, massa gent necessita escapar de casa seva, som massa alcohòlics, si estem sobris pensem en comparacions estranyes amb llibres i pel·lícules com tu fas, això no pot ser sa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Què estrany. Et feia més a favor de la "nova normalitat".

      Suprimeix
  2. La meva intuïció és que no haurem après res. Potser en casos puntuals es mantingui el teletreball si ha funcionat l'experiència i fins i tot es fomenti, cosa que podria fer aquest món una mica més petit encara. Potser aquestes empreses que ho facin, a la llarga, aconseguiran arrossegar-ne algunes altres, però la majoria voldran que els seus treballadors vagin allà i veure'ls treballar. De distanciament social res, i menys en països com el nostre, amb ciutats massificades i amb predilecció (absurda) per esdeveniments multitudinaris. El que sí podria ser és que individualment prenguem més consciència que cal protegir-se de les malalties i sigui més habitual veure gent amb mascareta, sobretot a l'hivern, fomentar els hàbits d'higiene i les baixes per malalties que ara no ens impedien treballar. I m'encantaria que la gent es conformés amb consumir allò que es produeix al voltant, aprofitar els recursos propis i no haver-los de mobilitzar des de l'altra punta del món, però això ho farem fins que ens vingui de gust un guacamole, un sorbet de mango o menjar kiwis que tinguin gust a alguna cosa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Bé, està per veure quant dura la situació actual, quants rebrots fa l'epidèmia i quants hàbits acaba canviant.

      Suprimeix
  3. No sé si haurem aprés alguna cosa, només cal veure els "ramats" de persones que en algunes hores del dia podem veure a les grans ciutats, sense cap responsabilitat, ni mesures de precaució ni res de res...No miren pels altres, però no pensen que també els pot tocar a ells?
    Jo a casa mi trobo prou a gust, només que m'avorreixo una mica.
    Que si estem preparats per la següent crisi?, Espero que no ni hagi cap o com a mínim trigui cent anys, com aquesta vegada des de la grip espanyola, i segurament aleshores ja se n'hauran oblidat i tornaran a caure en errades com les d'ara...
    I jo no parlo mai de política, al blog, però he al·lucinat de veure com la Rimades votava a favor del Sánchez i els independentistes i els Vox, de la maneta...
    Bon vespre, Sergi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A mi les imatges dels carrers no em preocupen especialment. O sí, com a símptoma. Vull dir, el virus es contagia poc en espais oberts. Però és clar, és d'imaginar que en espais tancats la gent prendrà més o menys les mateixes precaucions.
      Sobre política, em mossegaré la llengua perquè la diria molt grossa.

      Suprimeix