La fama

Després de parlar dels premis literaris a l'anterior entrada, potser algú —òbviament de fora del petit univers literari català— va arribar a l'errònia conclusió que aquests premis constituïen una mena de camí cap a la fama.

Bé, he cregut necessari fer un post només per desmentir aquesta forassenyada hipòtesi. Torno a dir que els premis estan molt bé i que serveixen per a moltes coses: per donar-te una dosi de moral fent-te veure que el que escrius no està tan malament, per portar la família a dinar a un poble de l'interior, com diu el Jeremias, o per la il·lusió de veure un relat teu publicat.

L'únic contacte amb la fama que podeu obtenir guanyant un premi literari és la possibilitat de conèixer algú famós o fins i tot fer-vos una foto amb ell i penjar-la al vostre facebook. Aquests seran els vostres 15 minuts wahrolians de fama.

Perquè això d'escriure està molt bé i dóna molt de prestigi per al propi ego.  Però, desenganyeu-vos: si no sortiu a la tele (encara que sigui al Youtube) NO SOU FAMOSOS. Us posaré un exemple en forma de comparació odiosa:

Fa quasi tres anys, com a part del prestigiós premi Llavor de Lletres, vaig tenir l'immens honor de veure un relat meu publicat al setmanari La Fura, que per aquells temps tenia una tirada de 80.000 exemplars. Fins i tot sortia una foto meva a la portada. Des de llavors, un total de tres persones m'han comentat que em van veure a aquesta revista.

Aquí el meu màxim moment de fama amb algú que probablement tampoc coneixereu, tot i ser un dels homes més influents del país.

Més o menys per les mateixes dates, un veí va anar de públic a un programa de la tele. Va sortir a sis o set plans. Al dia següent va rebre una vintena de trucades i una colla de sms dient "eh, que t'he vist a la tele!!!".

Reflexionant sobre aquest fet, crec haver trobat la raó per la qual molts intel·lectuals diuen odiar la tele: no ens hi deixen sortir! I en el cas dels escriptors, hi ha un dia en què la tele ens humilia de forma evident: la diada de Sant Jordi. Cada 23 d'abril els anomenats "mediàtics" escombren els escriptors "de veritat" per golejada. Autors com Mario Conde o Justin Bieber venen llibres a dotzenes mentre un il·lusionat escriptor novell, que ha aconseguit publicar el seu primer llibre després de milers d'hores dedicades a escriure la novel·la que "canviaria per sempre els fonaments de la literatura de ficció" i cinc anys trucant infructuosament  a les portes de les editorials, s'ho mira amb resignació des de la zona desèrtica de cinc metres de radi que s'ha creat  a la Rambla, al voltant de la tauleta on fa veure que signa llibres.

Bé, perquè ho entengueu millor, robaré les paraules del Vicenç Ambrós, que fa uns anys, abans de convertir-se en el famós escriptor en què s'ha convertit gràcies als tres llibres que ha publicat, va escriure a Relats en Català un inspirat relat anomenat Feliç carrera literària. En destaco un petit fragment:

Arribarà (després d'haver encès un parell de ciris a Santa Rita) el primer llibre publicat, una coedició que t'haurà costat un ull de la cara i mitja úlcera estomacal. Els parents més propers (és a dir, l'alta aristocràcia dels àlbums de casament, inclosa la tia Eulàlia, la dels dissabtes al dematí) et prendran els exemplars de les mans, entre elogis i felicitacions. Amb el benentès, és clar, que "a nosaltres ens el regales, oi?"

Per tant, pretendre assolir la fama a base de guanyar concursos literaris és com pretendre aconseguir una bona feina a base d'estudiar carreres, màsters, idiomes i doctorats. Tard o d'hora veuràs com un concursant de Gran Hermano o una ex-novia d'un torero o un futbolista aconsegueix guanyar en un dia el teu sou anual.

Això sí, els escriptors, com haureu deduit si heu llegit sencer el relat del Vicenç o si heu conegut qualsevol altre escriptor, tenim una arma secreta capaç de superar totes les injustícies: el nostre ego d'escriptor. Si el Risto Mejide ven més llibres que nosaltres, no passa res. Nosaltres som superiors perquè fem literatura de veritat. Amb una mica de sort tenim un crític que ens ha fet una ressenya que ho demostra i quatre lectors escampats per tota la geografia del país (i un més a l'estranger... bé, d'Erasmus a Bèlgica) que ens converteixen en un escriptor de culte^TM, que vol dir que potser no tenim molts lectors però els que tenim estan dotats d'un molt bon criteri.

Si encara no tenim aquesta sort, podem consolar-nos, autoseduir-nos amb el mite de l'artista maleït: "estic massa avançat per la meva època: la història de la literatura em reconeixerà en un futur". Fins i tot podem anar més enllà i trobar el cas de l'escriptor que es creu tan únic que sap que mai ningú podrà apreciar el seu immens talent. Ningú tret d'ell mateix, és clar. Però com que ell es considera a si mateix com el lector més sagaç, no li cal res més per assolir la plenitud.

I aquesta és, sens dubte, la venjança perfecta contra la fama.