La paradoxa energètica de l'estiu

S'acosta l'estiu i veureu que blogs, diaris i programes de televisió van substituint els continguts més "seriosos" per d'altres més lleugers o frívols. El motiu que s'intueix és que amb la calor fa mandra escriure i/o llegir textos que requereixin una gran activitat mental. Durant l'estiu, es recomana dur una activitat similar a la dels óssos a l'hivern. No es podria dir hivernar, s'hauria de dir estiuar i consistiria en abaixar les revolucions de la nostra activitat per no forçar el metabolisme.

Cada estiu hi ha una notícia que no pot faltar als diaris i telenotícies: fa calor. Jo mai em poso a suar fins que no he vist a les notícies que fa calor.

Podríem pensar que aquest ritme més lent dels humans a l'estiu va en contra del ritme més ràpid de la natura (a més calor, moltes formes vives proliferen més ràpid. Només cal veure la quantitat d'insectes que trobem a tot arreu durant l'estiu) i, en tot cas, el que està clar és que es produeix una paradoxa micro/macro amb la nostra velocitat.

Si mirem l'activitat d'un humà escarxofat a la gandula de cara al mar ens vindrà al cap una imatge de lentitud. Però físicament, quan la temperatura d'un cos augmenta, el que passa microscòpicament és que les seves partícules es mouen més ràpidament. De fet, la temperatura d'un cos es pot definir com una mitjana de la velocitat de les seves partícules.

Així doncs, la calor que ens arriba a l'estiu ens hauria d'accelerar però en general passa el contrari: si ens accelerem macroscòpicament, encara produïm més calor i el nostre organisme té instruccions clares per mantenir constant la temperatura.

Per tant, aquest estiu, si veieu que se us acceleren els àtoms, relaxeu-vos amb una lectura lleugera, una (el seu anunci de begudes aquí) fresca a la platja o estiueu tranquil·lament mirant els núvols.

La influència del clima en la literatura

Ja estem ficats de ple al mes d'agost. Les cadenes de televisió retiren els seus millors programes i farceixen la graella de reposicions, pelis de sèrie B i esdeveniments esportius de poca volada (sí, de debò, això dels JJ.OO. és digne d'estudi: ens passem quatre anys ignorant esports com el triatló, el rem o el taekwondo i ara, durant quinze dies, es veu que són esports interessantíssims). Les notícies parlen de temes frívols i el país es continua enfonsant, sí, però nosaltres el mirem amb calma des de la platja, una mica atents al socorrista però més que res per evitar que ens ompli de sorra si decideix anar al rescat corrents i passa pel nostre costat.

En aquest món tothom intenta sobreviure com pot. Els conreus, les persones, les idees... Cadascú s'adapta a les condicions de l'entorn. Sota el sol intens de l'estiu, les neurones semblen estovar-se com blocs de mantega que han quedat fora de la nevera. El cos demana pausa i la ment una lleugeresa refrescant.

I ja que som a la platja, ens podem girar amb la curiositat literària, per veure si hi ha algú llegint a la vora. I veiem una dona gran llegint una revista de famoses que també estan a la platja, un home amb el Marca, enorgullit pels èxits patris en diversos esports d'aquests tan importants i sí, hi ha una dona jove llegint un llibre força gruixut. No veig quin és però m'imagino que es tracta del llibre que li va regalar al seu marit per Sant Jordi. Ho pressuposo perquè sí que veig que té dos punts de llibre. Ella, optimista, havia suposat que el marit se l'acabaria en un parell de setmanes i així ella en podria gaudir a l'estiu però anaven passant els dies i ell no avançava a prou velocitat. De fet, al final ella devia posar alguna mena d'ultimàtum: "si no t'agrada, doncs ja me'l llegiré jo!". Però la dona tampoc ho tindrà fàcil. Cada minut i mig ha d'aixecar la vista per controlar els seus bessons, que juguen a la vora del mar, i renyar-los perquè molesten a aquell home gras o perquè destrossen el castell de sorra de dos nens nòrdics. Això la desespera a ella, que veu que no podrà acabar el llibre abans del final de l'estiu i desespera també als protagonistes del llibre, que han d'aturar-se i tornar a començar l'acció cada cinc frases.

Però m'estic desviant una mica del tema. El que volia dir és que l'estiu marca un canvi de rutines que afecta al conjunt de la societat i, per inclusió, al sector literari. Els bioritmes s'estoven amb la calor i les neurones no funcionen de la mateixa manera. L'oci (el propi i el de les persones properes, com aquests bessons de qui he parlat fa un moment) interromp la concentració necessària en el procés creatiu. I aquest trasbals, per força ha d'afectar a la quantitat i a la qualitat d'allò que s'escriu. En Huxley, al seu món feliç, semblava advertir que els climes freds eren més adients per als escriptors. I si es podia comptar amb molts dies de tempesta, encara millor. No només pel temps per escriure que oferia la reclusió obligada, sinó també pel caràcter ascètic que els llamps i trons imprimien a les ments creatives.

Hi ha escriptors que costa molt entendre què diuen. Una mica com si visquessin en zones amb molta boira i aquesta s'acabés colant entre les lletres dels seus escrits.

Avui en dia, en aquest món ple de comoditats, no sé si es pot considerar que el clima és un factor determinant. Un pot enviar la família a la platja, quedar-se a l'habitació amb l'ordinador i l'aire condicionat i aprofitar per rematar aquella novel·la que fa mesos que té a mitges. No sé què en penseu vosaltres. L'estiu us fa més creatius, menys? Més seriosos, més frívols?